Quan no tot és gris i fosc, un somriure, energia, tranquil·litat,…
Música: Wilco – Either Way (Sky Blue Sky) from Chicago
Soccer
Ni tant sols vaig veure per la tele la final de la copa d’Europa, i els partits de final de lliga només de passada, però avui he anat a veure un partir del Sevilla Futbol Club, que està de gira per Chicago, i un amic tenia entrades. Jugaven contra el Club Deportivo Toluca de Mèxic. El partit en si, no m’interessava massa però poder entrar al Soldier Field, estadi dels Chicago Bears de futbol americà, era una oportunitat única ja que la temporada de football encara no ha començat (potser més endavant hi tornem…).
Finalment va guanyar el Sevilla 1 a 0 però va ser bastant avorrit. Em va cridar l’atenció, que evidentment la majoria d’aficionats al camp eren Mexicans, i només dos grupets minúsculs de gent amb la bandera espanyola. Es deurien sentir una mica pressionats… cada vegada que el porter del Sevilla xutava, tot l’estadi a coro cridava “Puuuutooooo”. Impressionant… i distret!
Algú (Ferraaaan) m’ha preguntat què tal Chicago de noche, en referència al mític acudit del Jaimito:
“Primera escena: un chino, en el inodoro, con una vela.
segunda escena:un chino, en el inodoro, con una vela.
tercera escena:un chino, en el inodoro, con una vela.
¿Como se llama la obra? CHICAGO DE NOCHE” via
Doncs a part d’aquest humor arcaic, és una ciutat impressionant de nit! Els grans gratacels estan il·luminats per tot arreu i les llums de les oficines no les apaguen… (Kyoto¿?) total que és veu un espectacle brutal. Inclús quan són esdeveniments importants, encenen i apaguen llums d’oficines, a mode de pantalla gegant de píxels, i escriuen paraules, dibuixen logos, etc. que es veuen des de km de distància, siguis miop (jo quasi sempre oblido les ulleres) o no.
També acostumen a fer castells de focs per qualsevol cosa… i en els partits de beisbol cada homerun dels locals, és una festa de llums i colors.
La capçalera ho reprodueix una mica.
I també us voldria presentar el meu company de fatigues americà, Cesar Cunucu, un gos caribeny que ve d’Aruba, acollit fa molts anys pel meu tiet. Ha guanyat molts premis d’habilitat i tot i que no m’agraden gaire els gossos, aquest és realment intel·ligent i sorprèn com entén ordres, fa acrobàcies, balla breakdance… brutal!!
Noves experiències
Ahir a la tarda arribava a Chicago, després d’un llarg viatge via Milà (amb hostessa indisposada inclosa, suma-li una hora més).
Definitivament Alitalia no és de les millors aerolínies. Per Setmana Santa ens van perdre maletes i aquest cop el sistema d’entreteniment d’un viatge transatlàntic era pèssim (només dues pel•lícules en tot el viatge, i a la pantalla petita que compartíem cada 20 o 30 viatgers). Una mica avorrit… tot i què els horaris ens van obligar a llevar molt dora i per tant dormir durant el vol.
Un cop aterrats, em va sorprendre el fet que a les ja conegudes cues d’immigració, amb exhaustius controls i preguntes sobre perquè vas a Estatus Units, si ets un espia o si tens intencions de matar al President, es separen els visitants/immigrants, dels residents, en dues cues diferents. Quan a la part de residents s’acumula molta gent (perquè ha arribat un vol intern, etc.) obren la cua i fan que els residents passin per les oficines dels visitants, i aquests (tinguin pressa o no, hagin d’agafar un altre vol, o el què sigui) han d’esperar, quiets i morts de calor, a que passin tots els residents. Per atraure turisme deu ser…
Després d'anar a comprar al super (megasuper COSTCO em truca el meu tiet que està a l’estadi de Beisbol dels Chicago White Sox i que li sobraven dues entrades, per mi eren les 2 de la nit i el partit acabaria cap a les 5 de la matinada (hora biològica) però com que encara era de dia i no és fàcil trobar entrades així, m’hi vaig apuntar. Em va costar mantenir-me despert però l’espectacle s’ho valia.
Avui dia de jetlag (horaris del tot trastocats), desfer la maleta i contestar alguns emails i demà ja cap a la Universitat a entrevistar-me amb el professor que m’acollirà aquí, i començar a treballar… que de feina en porto un carro ple!
I com que acabo d’arribar i encara no he pogut fer gaires fotos, he aprofitat aquesta de Flickr per a la capçalera.
Seguiré informant!
Sobreviure a la tempesta
Ahir estava a la platja de la Zurriola (Gros, Donostia) perquè feia sol; i aquí la norma és que quan fa sol, deixis tot el què estàs fent i vagis a la platja, que vés a saber quan hi podràs tornar. De fet en tot el mes de juliol aquest cap de setmana ha estat el primer a fer bon dia.
Sempre m’ha agradat la infraestructura de salvament i socorrisme que tenen aquestes platges, els avisos, senyals, banderes… De sobte al mig de la platja hi ha un espai d’uns 30 metres marcat entre dues banderes vermelles on es prohibeix el bany, i no és perquè si. Es creen corrents per sota l’aigua, ni que no hi hagi gaire onatge, que t’arrossega mar endins.
Doncs ahir en dues ocasions van avisar del perill de què hi hagués Galerna, una tempesta sobtada, deguda a un canvi de pressions i temperatures, que porta unes ratxes de vent molt fortes. Avisaven que la gent sortís de l’aigua i que no es deixessin els parasols al marxar. Feia sol però lluny es veien alguns núvols. La gent es seguia banyant, hi havia onades grosses i tothom jugava a rebolcar-se…
5 minuts després del segon avís, i quan els núvols just havien tapat el sol, no va ser necessària la megafonia. La gent es va posar a córrer com boja cap al passeig de mar, el vent aixecava la sorra i no es veia res. Tothom corria. Moltíssima gent (era diumenge i feia molt sol) corrent en desbandada cap a refugiar-se. La sorra només molestava però com volaven les sombrilles era realment espectacular. I perillós! Jo i uns quants ens vam posar darrera la paret de fusta d’un xiringuito, que la cambrera amb prous feines podia tancar els porticons. Les papereres es buidaven pel vent i escampaven papers i ampolles per tot arreu.
Des del refugi, era espectacular veure l’escena; desenes de parasols girats al revés, xancletes i tovalloles volant, gent que havia perdut les claus, el mòbil, la samarreta, els fills, la sogra… i tot en 5 minuts!! Després el vent va afluixar, tot i que segui aixecant la sorra i no s’hi podia estar. Alguns agosarats es banyaven, i d’altres utilitzaven les tovalloles per fer de veles i deixar-se arrossegar pel vent sobre la sorra. No va ploure.
Una experiència, comuna pels d’aquí, interessant pels visitants!
Improvisant…
Ahir, mentre esperava l'autocar que m'ha portat a Donostia, vaig coincidir amb un noi Bolivià que acabava d'arribar a Barcelona. Venia de Bilbao, on porta un any i mig treballant de llenyataire i agent forestal netejant i cuidant boscos.
Una amiga el va convidar a passar el cap de setmana a Barcelona i ell, decidit, sense pensar-s'ho, va anar a l'estació d'autobusos per agafar el primer que vingués cap aquí. Va haver d'esperar tot el matí, fins al migdia per trobar-ne un, i va arribar a Barcelona a les 11 de la nit, just quan ens vam trobar.
Em va dir que esperava a la seva amiga que el vingués a buscar… però com que no veia clar com acabaria allò, ja em demanava on poder dormir en cas de no trobar-se, a quina hora obrien les oficines dels bitllets per tornar a Bilbao…
El va trucar un amic, que no es creia que estés a Barcelona, però com que li quedava molt poca bateria al mòbil el va haver de penjar, “te prometo que te devuelvo la llamada”, després de dir-li que també l'havia trucat la seva germana plorant, amb un ull morat i un “cachete verde” i que se li havia parat la bateria… “puta que mal día hoy!!!”
Total que la noia que l'havia d'anar a recollir no es presenta, li envia un sms dient-li “coge el tren de Terrassa – Manresa, pero cogelo ya (eren les 23:15, ja no en circulaven) i bajate a Cerdanyola y allí me llamas…” Total que el noi entra a l'estació de Sants a buscar un tren per anar a Cerdanyola, tot i que li vaig dir que em semblava que ja no n'hi hauria…
Quina amiga… un noi que no ha estat mai a Catalunya, a les 11 de la nit li diu que agafi el tren de Manresa-Terrassa i espavila!!
Per una banda em va fer llàstima, l'havien mig enredat… però per l'altra em va alegrar i animar molt (ho necessitava) que un bolivià hagués improvisat un viatge llampec de cap de setmana, per anar a veure no sé qui, sense saber què faria ni on dormiria, desconeixent per complert la ciutat , i que li esperava una nit d'aventura per Barcelona prou emocionant.
Ascensor per bicicletes
Ara que el bicing ha desbordat totes les previsions i ens quedem tots amb un pam de nas (per ser fi) quan no hi ha bicis disponibles o no hi ha espai per tornar-les, o n’hi ha però falla el servidor i no te la pot donar… us presento aquesta original idea.
A Noruega fa temps que tenen l’ascensor de bicicletes (Sykkelheis bycicle lift) per a superar un carrer que fa moolta pujada, i penso en ciutats com San Francisco on també seria un punt!!
O si ho posessin a l’Avinguda de l’Hospital Militar de Barcelona podria anar a la feina en bici…
Aquí hi ha el vídeo del seu funcionament:
I més informació, com sempre, a la wikipèdia
Via: FayerWayer
Gent gran
Clicant al botonet verd de play, sentireu una entrevista que va fer l'Antoni Bassas a una dona, Alba Albert de Tarragona, el matí del 4 de juliol de 2007. Jo recordo el dia que van sortir els seus crits a Alguna Pregunta Més, on semblava una altra cosa 😉
Independentment de la seva militància política, vull destacar la seva filosofia de vida, com es pren el viatge a Barcelona, la senzillesa i humiltat, etc. Molt diferent que els crits divertits del míting a Tarragona.
N'hem d'aprendre tant de la gent gran!!
Prova obligatòria
De proves voluntàries n’hi ha de moltes menes. Algunes t’hi presentes perquè et ve de gust provar coses. D’altres per uns interessos o motivacions més específics com adquirir una habilitat nova o tenir un certificat/diploma que justifiqui no sé que.
Però n’hi ha unes altres que són obligatòries i que per seguir endavant cal superar. L’última que vaig fer va ser la prova d’accés a l’Escala Activa dels Bombers Voluntaris de la Generalitat. Les condicions eren una mica peculiars, ja que la vam haver de fer tres anys després d’acabar el curs Bàsic, i calia repassar tota la part teòrica i fer les proves físiques. Tot i la obligatorietat i baixa motivació, prova superada!
Potser les motivacions per a les proves obligatòries, aquelles que ben bé no has triat tu de fer, i que si no les fas no pots seguir en aquell lloc o d’aquella manera o superar un esglaó… no són intrínseques. Cal buscar-les a cada moment, esforçar-se més del compte i creure que un és capaç, que ho podrà aconseguir costi el què costi.
El fet que sigui obligatòria pot ser un fre i un obstacle, una barrera que no et deixa veure més enllà de la prova, que en condicions normals no voldries haver de fer.
Aquest procés d’automotivació és difícil però necessari per superar la prova amb èxit i no defallir en l’intent. Jo m’esforçaré tant com pugui, amb totes les meves forces, per tirar endavant i pujar aquest esglaó.
