Sembla que quan una cosa pot sortir malament, surt pitjor. I com que no tenim gaires problemes, encara en busquem més.

El fet d’adoptar un gos implica una contracte de seguiment i un temps de prova. Després de fer-me entrevistes i un qüestionari sembla que jo no compleixo tots els requisits que es necessiten (sobretot prefereixen que els cadells estiguin amb famílies i exigeixen molt unes hores de passeig diàries…). Així que entre aquestes pressions i el meu estat d’ànim que dóna més voltes que una muntanya russa de fusta del segle passat decideixo que a l’acabar la setmana de prova el gos tornarà al centre.

Quan ja ho havia decidit i havia parlat tant amb la primera dona que el va recollir i que li va buscar el refugi, com amb l’encarregada del refugi, la cosa es complica! Aiaiaia…

Em truca divendres al matí l’encarregada del refugi dient que li sap molt greu però que el gos no pot tornar al refugi perquè li dóna la sensació que el torno per culpa de l’altra dona que m’ha fet pressió perquè el cuidés bé i tal, així que diu que se n’ocupi l’altra que ella ja no en vol saber res. Total que l’altra em diu que si, però que no sap quan li anirà bé tenir-lo, etc. Em sona una mica estrany tot plegat, i la cosa es va allargant… jo ja m’havia fet la idea que el tornava i no li volia agafar carinyo, però clar…

Passats uns dies finalment podem quedar amb la dona que el va recollir primer i se’l torna a quedar (en té 5 més). Ja li ha trobat una família i demà li recolliran. Good luck my friend!

En fi, una aventura fruit d’un impuls d’un no impulsiu.

Com diu la Marta, els qui no som impulsius, no cal que ens hi escarrassem, que no ens sortirà bé 😉