Des de la capital de Senegal i tot aparentment tranquil, us desitjo molt bon any a tothom!!! I ho acompanyo amb la mirada i el somriure d'esperança d'aquest nen de Mauritania.
Moltissimes gracies pels emails i comentaris, realment animen i ajuden a passar els moments dificils.
Avui revetlla a Dakar i encara queda el viatge de tornada, xino xano.
Ahir vaig parlar amb en Jordi i el Ciscu. Trigaran un dia més del previst a arribar a Dakar però tot bé. Passarem la revetlla de cap d'any allà. Vol dir que jo tinc un dia més i com que Dakar és mooolt gran i caòtica, em quedaré aquí a St. Louis. Això si que ho podem considerar més turístic. Està ple de gent europea passejant amb els carros de cavalls, pujant i baixant dels taxis… La ciutat té edificis d'estil colonial tot i que estiguin en ruines i hi hagi brossa per tot arreu. També és ciutat de pescadors i és impressionant veure aquests grans cayucos com descarreguen el peix, les xarxes i comencen a traginar trastos amunt i avall carregant camions.
Alguns ja ho sabeu, m'encanten els mercats!! i aquí (a Marroc, Mauritània i Senegal) en trobo un a cada poble, gran o petit, però n'està ple!! Colors i gent per tot arreu!! carrerons petits, parades ordenades i ben posades, d'altres sense cap ordre ni concert, i alguns el carro, el vespino o el ruc serveix de taulell per vendre els seus productes. El mercat és com el centre del poble, la gent hi va a xerrar, trobar-se amb els amics o passejar, estan plens a totes hores. He comprat dàtils grapejats, menta pel te i el Ciscu a Marrakech volia unes sàrries de vimet per la moto però al final no es va atrevir i ara clar, tot carregat a la motxilla, jejeje.
He estat passejant tot el matí, després de córrer una estona per la platja mentre pescadors llençaven la xarxa a mà des de la vora. Està ple de botigues d'artesania i el trànsit i tot és molt més ordenat que a Mauritània. Aquí enlloc de Mercedes, la majoria són Renaults, però mooolt vells. Els autobusos són relíquies dels anys 60, sense vidres ni a la cabina, i retrovisors no en porta ningú. Però avui vaig a peu i m'ho miro des de fora, jajajaja.
Al migdia bany a la platja, que està congelada (és hivern i és Atlàntic) però valia la pena, aquí fa molta més calor.
Després passejar per una altra part de la ciutat on feien espectacle al carrer, de percussió i cant. Senegal és la capital africana de la música i del ritme i a tot arreu toquen tambors, etc. A més a més aquí Sant Louis hi ha molts locals de música en viu i ambient nocturn.
No sé quin país és més pobre, però el fet que a Mauritània no hi hagi cap caixer automàtic enlloc, ni a la capital, deu voler dir alguna cosa. De fet, he arribat aquí escurat literalment, xuclat, absorbit i exprimit. Avui havia de trobar un banc però era diumenge, juers… que he de pagar el camping… i la tornada!! per fi m'han acompanyat a un caixer que tenia un policia de vigilant i tot, i he pogut solucionar el tema econòmic, espero, ja fins a Barcelona.
Avui al principi em feia por treure la càmera enmig de tanta gent, per no cridar l'atenció o que algú me la volgués prendre… però era tal l'ambient que si no la treia perquè tenir-la? He estat caminant molt, inclus travessat tot el barri de pescadors i cap problema.
Molts nens i nenes em tiraven la mà perquè m'ajupis al seu costat i els hi fes fotos. Si no els hi donava “argent”, je n'ai pas… doncs en tenien prou amb veure's a la pantalla de la càmera i es feien un fart de riure, tant que tenia cua!
El dia tranquil d'ahir va acabar tranquil a la terrassa del Sahara Auberge, compartint espaguetis a la bolonyesa que ha fet una noia de Paris, i s'hi afegeix un noi de Filadelfia i un altre de Polonia. Treuen un tetrabrick de 5 litres de vi Merlot i en bebem una micA cadascú. A Mauritània l'alcohol és il·legal. Hem intercanviat adreces i ja tenim nous destins per compartir. Xerrem, toquem la guitarra… bon rotllo!!
El noi polonès explica que han matat a dues persones més i que per això hi tants controls policials als albergs, campings, cybers… A ell el van perseguir 5 persones després que una li demanés primer un cigarro i després diners.
El soldat que vaig pujar ahir no es creia que a Barcelona no tinguessim camells, jejeje i és que aquí, només entrar a la capital hi ha una esplanada immensa plena de ramats d'uns 50 camells cadascún, amb el seu pastor i escopeta, i una petita tenda, esperant per iniciar una ruta de dies desert endins.
Avui és una altra història (serà un text llarg, podeu fer etapes).
Em toca apostar. No m'agrada i quasi sempre perdo, però no tinc més remei. Dues opcions:
Opció A: atravessar la frontera per Rosso, ciutat caòtica punt de pas per entrar a Senegal a través de la barcassa que travessa el riu que fa de frontera. Està ple de professionals de l'estafa que en teoria t'ajuden a fer “les formalités” per passar. M'han dit que no és gens recomanable, la guia també ho adverteix. És tot un negoci i mercadeig mafiós, la policia, la gent,… A més a més els horaris de la barca també limiten. Tanca de 12 a 15 i és dificícil haver fet tots els tràmits abans de les 12…
Opció B: fer 80 km de pista sense asfaltar fins Diama, altre punt frontera i on no cal creuar cap riu. És més petit i no hi ha tant de merder mafiós. Però risc elevat de punxar una roda, o patir alguna averia i quedar-me tirat.
De Nouakchott fins a la frontera són 200 km i durant el trajecte acabo decidint entrar per Rosso (opció A), entrar a la gola del llop. 🙁 Hi perdré diners i molt més temps, en teoria, però cal evitar riscos a la furgoneta i la “roda delicada”.
Només arribar a Rosso em reben 8 o 10 persones, uns dient que me'n vagi per Diama, altres que pel ferry i ells m'ajuden, que els hi dongui els papers… Al final un policia m'agafa tota la documentació i em fa entrar dins la muralla de zona fronterera. Inevitablement hauré d'acabar utilitzant els serveis d'un noi senegalès per passar, l'Amadú, i que els altres em deixin tranquil. He hagut de pagar per tot: posar el segell al passaport es considera “trevail supplementaire des agents” i et fan un rebut i tot!! 6 euros. Igual que per anotar la matrícula en el llibre de registre (2 euros) i 3 més pel poli del parquing… en cap moment li dono els documents a l'amadú, ell m'acompanyo però jo faig tots els tràmits.
Falta pagar el bitllet de la barca i al tio que controla la cua, l'assegurança temporal del vehicle a Senegal i faltarà veure que cobra aquest noi per tot plegat…
Tots els tràmits fets. Són les 12:15 i tanca la barca fins a les 3. A esperar al mig de l'esplanada a 30 graus. Tot es paralitza, les petites embarcacions que creuen a les persones deixen la seva frenètica activitat, l'esplanada es buida de sobte i comença a sonar la pregaria que toca pels altaveus de la mesquita.
Fem el tè (convida l'Amadú???) en una haima que hi ha al costat d'on s'esperen els camions, una mica d'ombra i a esperar…
A les 3 torna el rebombori i moviment, massa moviment. Un paio disfressat de policia em demana que el porti fins a Dakar, ensenyant-me uns galons de la jaqueta. Els ulls que fa i les xancletes destartalades, la manera de parlar… em fan desconfiar i li dic que no puc. L'Amadú m'adverteix que no confïi en ningú en aquesta àrea.
Pujo a la barca i torno a pagar. He aconseguit pujar pel preu d'un sol vehicle, em volien fer pagar el doble pel remolc i els hi he dit que si calia l'aixecava i el posava de costat. Un cop a dalt no m'han dit res més. Li he agafat carinyo al remolc, vès per on! Conduir amb el remolc, maniobrar amb el remolc, aparcar amb el remolc, que tothom em pregunti pel remolc… és un festival!!
Creuem el riu, a l'altre costat: SENEGAL!! baixem de la barca i aparquem fora de la muralla, hem de tornar a entrar caminant ja que els tràmits es fan a dins i un poli s'ha quedat tota la meva documentació.
Havia sentit a parlar del “Carnet de Passage”, un document necessari per als cotxes vells. A Senegal no es pot entrar amb un cotxe més vell de 5 anys (en teoria si és per vendre'l només) i a Espanya m'havien dit que no era necessari.
És la part del viatge que més em temia. Ja n'he tingut prou amb tot el què ha passat (i el què us explicaré quan torni jejejej) com per anar encara més al sud i buscar més problemes. Però les motos necessiten el remolc… avall!!
Sembla que l'opció d'anar per la pista ha estat un encert descartar-la. Uns belgues que portaven un BMW X5 ni ho han intentat. Però, hauré triat la bona??
L'Amadú comença a fer gestions. Fa estona que la meva documentació circula de mà en mà (papers del cotxe, passaport, carnet de conduir…) i quan mostro desconfiança o pregunto, ell s'enfada i em diu que tot controlat. Passa l'estona… Finalment, fa falta el carnet de passage i no el tinc = PROBLEMES.
Estic aquí sol, la gent que polula per la frontera és perillosa i l'Amadú m'aconsella que no hi parli, no els hi fagi cas i que no em separi d'ell. Darrera la muralla, on hi ha la furgo sola, atraquen amb ganivets a plena llum del dia…
El pla és parlar amb el paio de “trànsit”, aquest trucarà a l'aduana i allà em faran el “passavant” per circular, tres facile!!
L'Amadú em porta a una botigueta de fotocopies i em diu que m'esperi allà, ell se'n va a fer gestions. Pregunto pels meus documents…
Un noi copia documents amb una màquina d'escriure. A cap frontera que he passat fins ara tenen ordinadors, tot va a mà en grans llibres de registre, per cada persona es traça una línia recta perfecte amb un tros de fusta i es va dibuixant així la quadrícula dia rere dia.
M'espero una bona estona. Pateixo per la furgoneta i el què hi tinc a dins… està fora justa davant d'un mercat, envoltada de gent polulant sense altra feina a fer.
Després de molta estona torna l'Amadú i em pregunta si ja he pagat al de trànsit. Li dic que allà no ha vingut ningú. Torna a marxar amb els meus papers i torno a esperar. Suposo que en una d'aquestes anades i vingudes ja no tornarà i em quedaré allà sense papers ni res…
Torna ell i un noi ben arreglat, és el de “trànsit” (jajajaja, si, si el de trànsit!! juers quina màfia xunga que hi ha aquí montada!!). Em demana 300 euros per fer la trucada a l'aduana. Li dic que no, que me'n torno a Mauritània. Primer he de pagar sense tenir els papers ni saber si realment “trucarà” o em faran el passavant. Estic molt cansat i no sé què fe
r…
Negociem a tres bandes i quan je em veia tornant amunt i ells han vist que me les pirava hem acordat un preu. Ho he de pagar tot ara… no tinc més opcions. Si no surt bé me'n entorno, però ja estic aquí i ho intento. Pago i anem a l'aduana. Fem cua. Quan em toca a mi tot de gent s'espera darrera meu. El senyor de la guixeta em comença a posar problemes amb l'antiguitat del vehicle “tu as compris?” Juers, aquí no passo ni de conya!! El truquen i xerra per telèfon. L'Amadú em diu que és el de “trànsit” que l'està trucant”, no m'ho crec de cap manera i no sé si riure o plorar.
Tanca la finestreta i se'n va cap a dins a deliberar. Torna a obrir i em diu el mateix, que l'edat del cotxe, que patim, patam… Torna a parlar per telèfon. Ho començo a veure negre i que hauré de tornar. M'han enredat. Torna a tancar la finestreta i se'n va a dins altra vegada… Moments tensos, tensos… l'Amadú no diu res… Torna, obre la finestreta i comença a omplir el “passavant” amb les meves dades, pago la taxa corresponent com tothom i em dóna tots els els meus documents. L'Amadú m'acompanya al cotxe, li dono la seva “comissió” i bufo. Torno a bufar!!
Estic reventat però ho he aconseguit. Tot plegat només diners i mooolt de temps, però cap més problema. Soc a Senegal.
Aquesta cançó (such great heights, de Postal Service) sona tot just arrencar el cotxe i m'anima. Queden 100 km fins a St. Louis on dormiré.
El paisatge ha canviat per complert, aquí és la savannah africana, més verd, i els camells deixen pas a unes vaques mig búfals. Vaig poc a poc, la carretera està malament, i aprofito per anar parant i fent fotos. Les dones vesteixen de mil colors, transportant cubells i mil objectes al cap, sense gaires complicacions. Els carrers dels pobles que travesso estan plens de gent xerrant, nens jugant… Quedo gratament sorprès. M'agrada molt.
Però arribar a la ciutat = PROBLEMES!! El primer control de la policia em demana els papers. Després els triangles de senyalització i l'extintor. Quin extintor? Aquí és obligatori! 20 euros de multa. Juers, ja hi som! Porto unes sangoneres al braç que m'ho xuclen tot. Em diu que he d'anar al centre a pagar a la comissari i ell em reté el permís de circulació fins que torni amb el rebut. Finalment ho arreglem allà mateix.
2 km més endavant, un altre control (és que hi ha la police i la gendarmerie), em tornen a demanar els papers, el triangle i l'extintor. Li explico que ja he pagat per l'extintor, però clar no tinc rebut… Comprova que els llums de freno funcionen, el sintermitents, i després diu que hauria de portar una placa de franjes vermelles i blanques darrera com els camions. Multa!! Ves al centre a pagar i jo et retinc el permís… ho arreglem allà mateix, quin remei. Però aquí ém demana euros, com a tot arreu, i li dic, com sempre, que estic de ruta per marroc i mauritania i no tinc euros, només moneda local. Em pregunta quan vull pagar i arribem a un acord, quin remei!! Se la saben molt llarga amb els euros!!
Fins a Dakar es repetirà la història, per una cosa o per altra has d'acabar pagant, i sortirà car això, aiaiaiai.
En els dos controls he coincidit amb una furgoneta de matrícula española i com que semblava que sabien on anaven els he anat seguint fins que m'han portat a un camping estupendo just a la platja. Oh la la, per fi la calma. Hammaca, llegir, escriure, fer el sopar…
Acaba un enèssim dia llarg del viatge. No us escric mai abans que tot s'hagi solucionat i el to amb el què ho escric, us asseguro que no té res a veure amb com visc aquests moments més tensos i d'incertesa. Tambe em relaxa i em serveix de terapia per relativitzar i asimilar tot el que ha passat. Acabo esgotat, però tot solucionat!!
Avui podia comensar explicant una gran trola per Sants Inocents, pero em ve de gust escriure aixo; AVUI NO HA PASSAT RES!!!
He tornat d'Atar a la capital amb menys de 6 horetes, xino xano i he recollit un poli i un soldat per si de cas… Al principi, al pujar el primer poli a Marroc no em feia gaire gracia, pero aqui, veient com esta la situacio crec que el mes inteligent es aprofitar i que m'acompanyin!!!
A la capital he trobat el cyber amb conexio mes rapida de mauritania, aixi que us puc presentar algunes fotos mes. Album de fotos 2
Tota la música que vaig agafar, uns 30 Cds, ja han donat sis, set o vuit voltes cadascun, i alguns mes de 12!!
Porto kilòmetres i kilòmetres conduint, i trobant-me de tant en tant amb un mateix. Passada una estona em torno a trobar amb un mateix… i al cap del dia t'has trobat amb un mateix tantes vegades que t'acabes coneixent una mica més i tot! Però és molt important estar bé amb l'un mateix perquè sinó el viatge seria insuportable. Cadascú sap els defectes i virtuds de l'altre així que ens anem aguantant, però també fent companyia. Ja ens coneixem 😉
Uiuiui sembla que m'estigui tornant boig i inventi personatges, així que millor que ho deixi aquí i demà ja seguiré. Ja que avui NO HA PASSAT RES, doncs ho deixarem aixi, pero una mitjana de 6-7 hores de viatge donen per molt 🙂 Penso molt en vosaltres, i en alguns fins i tot més de dues vegades, eh! Així que em podeu seguir escrivint per saber què n'és del vostre nadal, cap d'any…
Em llevo dora per aprofitar i poder fer un tram de la ruta de les caravanes a camell, fins a l'oasis Abeir. Atravessem algunes dunes en un matí molt fred. Aquest oasi és l'antic poble de Chinguetti, amb un petit palmerar però sense llac. Té pou d'aigua i les tres persones que hi viuen en treuen l'aigua. Altres oasis que si que tenen estanys, estan a 3 o 5 dies amb camell, i fins a Tidjika (on han anat en Jordi i el Ciscu amb moto) són 12 dies de travessia.
Visita a la part antiga del poble, biblioteca de manuscrits vells, vells, vells, i altra vegada toyota cap avall. Aquesta vegada m'ha tocat a dins, davant, entre el conductor i un noi senegalès. Cada vegada que el conductor havia de baixar per carregar o descarregar jo havia de donar gas amb la mà perquè si es calava no hi havia manera de tornar-lo a engegar. I com que no tenia frens, la part de baixada del coll (10 %, que no està mal) reductora i au, a 7 per hora xino xano.
Arribo altra vegada a Atar al migdia i aprofito per visitar l'escola. La guia aconsella allunyar-se d'escoles i universitats perquè la gent no t'atabli, però si els vols conèixer cal visitar-los. He saludat al director, m'han explicat com funcionava tot, quants nens i nenes hi havia, les assignatures… els hi he donat tot el que els hi portava (els nens m'havien vist entrar amb la pilota de futbol i es tornaven bojos) i algunes fotos.
Després de dinar i aprofitant que hi ha dutxa (freda i a cel obert, però valia la pena) he anat a córrer. Aquí no hi ha Passeig marítim així que he atravessat tot el poble. Primer els nens que em coneixien de l'escola em convidaven a jugar amb ells a futbol, les noies de les botigues em saludaven en àrab/francès. Travessat el mercat, un altre grup de nens quan els hi he dit que era de barcelona s'han afegit a córrer amb mi recitant la llista de jugadors del barça. Després m'he creuat amb una caravana de 30 o 40 camells que tornaven cap al poble, els taxis que marxaven cap a Chinguetti, la gent dels tallers de cotxes i els mercat de xais. Una manera diferent i propera de veure com viuen.
Al venir a buscar el cyber, uns nois han vingut corrents cap a mi per aprofitar la llum del meu frontal i fer junts el km que separa el camping del poble, completament fosc. Ells no parlaven frances i jo no parlo arab pero no hem parat de riure. He entes que anaven a buscar noies!
Sopar tranquil al camping i demà cap a la capital altra vegada. Després, Dakar!!
P.d; quan he fet un comentari agraint els vostres el dia que vaig tenir el problema de la roda, s'han borrat tots. Si els volguessiu tornar a escriure estaria molt be!! ho sento…
Després d'esmorzar i una petita discussió entre els motoristes per qui carrega més pes que l'altre i com es reparteixen l'equipatge (son com un matrimoni), han marxat a travessar el desert, arribar a Mali i directes cap a Dakar. Hem quedat allà el dia 30 aprox.
Jo em quedo de relax a conèixer aquesta zona rural del país, ben acompanyat de gent de tot el món i descansant.
Portem més de la meitat del viatge, jo sumo ja més de 8.000 km i ho necessitava.
Amb en Mortiz i la seva novia voliem anar a Chinguetti, el següent poblat de l'antiga ruta de les caravanes que amb camells travessaven el Sàhara per comerciar. Hem anat amb el seu cotxe, jo volia evitar més riscos conduint per pistes xungues de per aquí.
Ens equivoquem de ruta, ni de conya hi ha cartells ni senyals. Uns locals ens han orientat malament. Quan portàvem una hora de camí, entrem al desert i quedem embarrancats al mig de la sorra. Jooooh!! Avui havia de ser el meu dia de relax!!!
No passa ningú. Absolutament ningú. De fet, hem fet tot aquest recorregut sense trobar-nos ningú. Per sort (miracle/magia, el què sigui!!) passen dos tot-terrenys de competició que venien de participar a la Transafricaine i ens poden ajudar. Ens treuen de la sorra i són ells qui ens diuen que no anàvem per la ruta correcta. Parem a un poblet i a canvi de llàpissos i llibretes un munt de nens i nenes es deixen fotografiar, entretinguts amb la càmera de vídeo del Moritz.
Tornem a Atar i els anglesos desisteixen i jo busco un taxi i espero a que s'ompli. Posaran 4 o 5 davant i 4 o 5 darrera i quan estigui ple marxarem, cap a les 5 de la tarda. M'han preguntat si volia davant o darrera i com que m'era igual he dit darrera, només pensant si tindria la sort de que em toqués finestra. Finestra??? La tarda també és un bon moment per tenir sorpreses!!
És un Toyota Hilux pick up. Primer arriba un carro tirat per un petitet ruc sobreexplotat que porta varilles de ferro per fer forjats, que carreguen al cotxe. Després un home carregat amb síndries. També hi carreguen un sac de carbó, dos sacs de guix, dues caixes, una garrafa i l'equipatge. Tot a punt. Quan tothom ja ha pujat, l'encarregat em diu “tu darrier”. I davant és a la cabina i darrier amb la carrega!!! Doncs au, jo i 4 nois més estirats sobre els sacs de carbó, ben abirgats, ells amb xilava i turbant i jo amb la caputxa, i agafat't que venen bots! Són 83 km de pista i sorra, esnifant gasoil recremat, plens de pols i congelats de fred, a 80-100 km/hora a fondo.
Aaah pero això no és tot. Feia dies que no em dia res, i quan portàvem 20 min. de camí, la meva panxa m'ha començat a saludar. Ei, els microbis saharians són aquí!! Brrrrrrr!!
Però veure la posta de sol a cel obert durant tanta estona, com el desert va canviant de colors i de sobte la lluna reclama el seu lloc acompanyada dels estels, no té preu!!
Estic impressionat i flipat amb aquest poblat, Chinguetti. Hem arribat fosc i de nit i pràcticament no hi ha electricitat. Tot són espelmes i alguna llanterna. Éstà al mig del desert, amb casetes de fang, tendes i cabanes. És un lloc turístic però no massificat. Al Bab-Sàhara (camping d'Atar) estem en temporada alta i som 10 o 12.
L'Abdú regenta el petit Auberge Zarga i m´ha acollit com a casa seva. Estic jo sol amb dos nois francesos que viuen a Rabat. Per sopar, a terra i a la llum de les espelmes, ens han preparat cuscus de verdures i pollastre. De postre dàtils madurs i mandarines. Després hem estat xerrant mentre l'ajudant de l'Abdú iniciava el ritual de preprar i servir el té. 3 racions per cadascú, amb la seva llarga i minuciosa preparació cadascuna, que t'absorveix i et fascina.
Alguna picada de mosquit… en teoria la malaria esta mes al sud, en zones mes humides prop de Mali, tot i que un america ha marxat amb 40 de febre…
Un dia entretingut i llarg acaba de forma molt relaxada i tranquil·la, escribint això a la llibreta i contemplant les flames de les espelmes… zzzzzzzzzzzzzzzz
He dormit bé, ho necessitava!! L'auberge Sahara està ple de gent de tot el món i he retrobat en Moritz i la seva novia (els anglesos fotògrafs professionals) que vam conèixer al camping de Noadibou.
La ciutat de Nouakchott és totalment caòtica. Estic cansat de conduir i se'm fa molt pesat atravessar-la. Tothom em para i em pita, em volen comprar la furgo, el remolc i el què sigui. Si m'hi penso gaire m'ho venc tot!!
Els carrers són estrets i al costat de l'asfalt només hi ha sorra, molta sorra (o un carro, un ruc, ovelles, pneumàtics, cotxes fent avançaments estrafolaris…); conduir aquí és increïble!! Els cotxes van xocant entre ells i no passa res. Ara salta un llum, pim pam ara li abonyeguen una porta a l'altre… Ja em vaig mentalitzant que una hora o altra, per molta prudència meva, algun boig se'm tirarà a sobre.
Tota la ciutat és un caos, desordenada, desestructurada, feta caldo… No n'havia vist cap com aquesta, ni a sudamèrica. Impacta molt.
M'he quedat atravessat amb el remolc quan volia canviar de sentit, m'havia equivocat però una clavaguera sense tapa m'impedia maniobrar sense fotre'm al forat i he hagut de desenganxar, tothom pitant, liar-la per allà una mica…
Una estoneta d'internet, que va mooolt lent i no em permet pujar fotos 🙁 i cap a Atar, la capital de la Vall d'Adrar (450 km nord).
Just a la sortida de Nouakchott, que m'ha costat més d'una hora travessar, al control de policia m'han dit si volia/podia portar-ne un, jo primer li he dit que anava ple de trastos però com que ens havien dit que havien matat a tota una família de turistes francesos més al sud, què m'has dit! Posa-me'ls dos! I si, si, n'ha cridat un altre i au dos polis al darrera que m'evitaran problemes i que no han dit res en tot el camí. Thinking!!
Quan portàvem 200 km (només desert i petits poblats de tendes, camells i cabanes) veia que els camioners paraven a resar, així que he parat i els dos polis han aprofitat per resar i jo per fer fotos.
Per la carretera estava ple de pneumàtics, centenars, i només creuava els dits perquè un de meu no n'augmentés el nombre.
També he trobat un atropellament de camell. Feia dies que veia els esquelets sobre la sorra però avui n'acaben de pelar un; carretera tallada, Mercedes aixafat, els ocupants rezant per allà fora… i el camell…
A Atar estic al camping/auberge Bab-Sàhara, que com recomana la LonelyPlanet està molt i molt bé. Retrobo als amics anglesos (www.independentlondon.com) i altra gent d'arreu.
El Jordi i el Ciscu arriben molt tard. Han fet una etapa mooolt llarga, però a temps per fer un soparet de Nadal by me: pasta al pesto, amandia, musclus en conserva en escabetx, llauna de tonyina que no falti, pa amb tomàquet i de postres torró que ens va donar la Ma Eulàlia. I com no, mandarines.
This little paragraph is for my friends around the world (Kay, Peder, Steve, and all the others…) and just to tell you that this amazing trip remember me great time visiting you, so don't worry that I will come back soon to visit you 🙂 Best wishes!!
Avui ens llevem més dora del compte, per recuperar una mica el dia d’ahir. Fem els 100 km encara de nit i desembarquem les motos. Ells aniran en línia recta cap a l’oest seguint la via del tren més llarg del món, porta entre 250 i 350 vagons de minerals. Quedarem a Atar, jo he de baixar 400 km fins a la capital i fer-ne 400 més per una altra carretera cap al nord.
Quan porto 40 km i torna a haver-hi tempesta de sorra, sento un soroll estrany a la roda i paro. Penso que és el remolc ja que les rodes estan inflades i bé. El senenganxo i provo a veure què passa. El soroll segueix. Alguna cosa no va bé!!
Paro i desemonto la roda del costat on sentia soroll. Fa mooolt de vent i la sorra pica com cristallets. Estic al mig del desert, pràcticament no passa ningú i no sé què li passa a la furgoneta. M’imagino que ha petat un amortidor. Torno a montar la roda i rodo uns metres. El soroll és més fort. Torno a parar i veig la roda que s’havia punxat ahir torçada. S’han afluixat alguns cargols. Tot i que l’haviem apretat molt fort amb les vibracions s’han afluixat. Hauriem d’haver-ho reapretat passats uns km!!
Desmonto la roda enmig de la tempesta de sorra, avui sí que Alà o qui sigui no estava per la feina. Estic més de dues hores batallant amb la roda però és impossible. Els cargols s’han llimat i la rosca s’ha passat de rosca. No puc fer res, el cotxe no es pot moure, no puc tornar a montar la roda, el suport s’ha fet malbé. Buuuuffff
Dels pocs cotxes que passen quasi cap para. El que ha parat o no sabia francès o deia que no hi podia fer res i marxava. Han passat uns amics anglesos que feien el mateix camí que jo, però han tingut problemes a mb un policia i no poden tornar enrere. Estan una estona amb mi. Intentem trucar però no hi ha manera.
Para un cotxe i baixa un senyor i el xofer. Em diuen que ell m’ajudarà, que vagi amb ells fins a Nouadibou (160 km enrere, d’on vinc) allà agafarem un mecànic, tornarem a la furgo i mirarem d’arreglar-ho. Així ho fem. Arribem al migdia a la ciutat, em convida a casa seva, estic deshidratat i em donen te, menjo amb ells arros i pollastre i descansem. Parlem de Mauritània, de l’Islam… molt bona gent! Si no hagués tingut aquest problema no hauria pogut conèixer tant de prop aquesta gent i ell m’assegura que no em deixarà fins que ho tingui solucionat, té la grip i molta febre però això és l’islam. Busquem uns mecànics, dos nois jovenets rebossats de grassa. I tornem cap on hi ha la furgo. Havia agafat tot lo més important i resava molt perquè no l’haguessin trinxat. Tot i que en general són bona gent, hi ha de tot i ja porta moltes hores al mig del desenrt sense ningú.
Arribem a la furgo i amb feines i treballs (més de dues hores) poden refer algunes rosques i posar cargols nous i tornem a muntar la roda. S’ha fet fosc i encara falta mitja hora de discutir perquè ara noi accepten el preu que haviem acordat… estic mooort!! Faig proves i tot correcte. Arreglat!
Descanso una estona i molt xino xano vaig tirant. Parlo amb el Jordi i em donen ànims, ha estat un dia dur. Arribo a la capital ben entrada la nit, busco un camping i a dormir. No puc més!! zzzzzzzzzzzzzzzz
Realment, com a la vida, amb paciència i sense desesperar-se les coses es van solucionant i d’una manera o altre sempre hi ha solució. Problemes d’última hora, sitiuacions que mai havies imaginat que podien passar… Si pots rebre una ajuda (en Lamin, m’ho ha ofert tot) molt millor, i si s’està en companyia tant les coses bones com les dolentes passen millor, però tot és experiència i es pot anar fent.
Ens llevem dora, dora. Hem dormit a l'última gasolinera abans de la frontera, lloc habitual de parada de tothom que vol creuar: petit restaurant, habitacions,…
La frontera obre a les 8 i a les 8:30 ja hi erem, però al ser festa no obriràn fins passades les 9. Paper i més papers, cua i més cua… total 3 hores al costat Marroquí. Estem al mig del desert, quatre barracons i uns murs i valles són la frontera. Al mig d'un solar, un soldat obliga a mantenir una estricta fila als conductors que hem de fer els papers, asseguts en un banc a l'ombra del mur. Al mig del solar hi ha un únic arbre i sota una tauleta i dues cadires. Un altre soldat va cridant un per un i et fa seure allà per fer esl papers de duana.
Superat això s'entra a la zona de ningú. Una immensa esplanada de 10 km de llarg, sense carretera ni res, on en teoria cal seguir una pista que molts cops no existeix. Sortir-se de la ruta pot voler dir acabar com les desenes de cotxes que s'amunteguen per allà mig, explotats per mines. És zona hostil, de mines i bandolers. Inclús n'hi ha que tiren palades de sorra perquè t'hi quedis atrapat i cobrar-te molts diners per treure't amb un 4×4. La policia no hi té res a dir ni a fer, no hi ha llei ni ordre aquí.
Moooolt a poc a por però sense aturar-nos anem passant, el terra és molt dolent i només creuem els dits per no punxar aquí. Hi ha gent darrera les dunes… anem fent i aconseguim arribar al costat Maurità. Uns amics senegalesos s'han quedat atrapats al mig però al final també arriben.
Tres hores més de papers, cues i inspeccions dels vehicles al costat Maurità.
Aquí tot és diferent. Si ha Marroc eren barracons de pedra, aquí són fustes i cartrons. A l'agost deu ser brutal i insuportable. Avui estàvem a 31 graus. També és diferent la policia i els militars, sempre demanen diners directament, no volen tabac, només diners. Un soldat ens agafa una ampolla d'aigua i sense protestar!
Total 6 hores per creuar aquest tram. Entrem a Mauritània amb la intenció de desembercar les motos i separar-nos. Ells cap a Atar per pista, i jo baixar fins a Nouakchott, la capital i després tornar amunt per una altra carretera fins a Atar (l'espectactular zona del Adrar, desert, dunes i oasis, per on passaven les antigues caravanes transsaharianes, i on passarem uns dies).
Però de sobte ens reventa un altre pneumàtic i ens obliga a parar. El canviem de seguida i busquem un poble que en tingui de nous, aquest està inservible. Els pobles que marca el mapa, més aviat son poblats (tendes, barraques i haimes). Entrem a aquest que hi posa un cartell de Michelin. Però ens torna a perseguir la desgràcia i embarranquem al mig del carrer, que és de sorra. Tot i assegurar-nos que tindrien pneumàtics nous, en el fons era una deixalleria i res de res. De seguida apareix un jeep que per uns diners ens el treu, però també venen veïns i nens que ens ajuden a empènyer i entre tots poc a poc el podem treure.
S'ha fet tard, han tornat a canviar els plans. Jo he de retrocedir 100 km fins a la ciutat per comprar un pneumàtic, amb el risc que si se'n punxa un altre em quedo tirat. Per tant decidim anar-hi junts i prorrogar la sortida al dia següent. Arribem a Noadibou i de seguida ens en posen un, no és nou però està força bé. No és fàcil trobar les mides exactes i tot…
Com anar a les barberies/perruqueries quan estic a d'altres països, l'ambient als tallers mecànics permet observar molt d'aprop el dia a dia de la gent del país. Degut a l'estat de les carreteres i dels vehicles! Són lloc molt concorreguts i per tot tipus de gent.
Parem al camping-alberg i passegem per la 2a ciutat més gran de Mauritània.
Aquí condueixen al seu rotllo, sense mirar ni frenar, rotondes sense cedir el pas. Els cotxes ja no tenen ni llums, uns quants sense matrícula i TOTS rebregats i abonyegats com si acabessin de sortir de la premsa.
Arribem fins al port de pescadors, és una de les zones de pesca més importants del món i envien a tot arreu. Vaixells europeus venen aquí a pescar i hi ha centernars de cayucos amarrats per sortir a pescar el dia següent. Alguna d'aquestes barques serà robada i utilitzada per 80-100 persones desesperades que intentaran arribar a Canaries.
Un soldat mentre ens aconsella que és tard i comença ser perillós estar allà, ens demana diners, un mobil… per demanar!!
Haviem fet fotocopies dels papers de la duana i com que el senyor no tenia canvi ens les ha regalat. Al tornar li he deixat un bitllet per sota la porta. Li farà il·lusió començar el dia obrint la porta de la “petita copisteria” amb una troballa inesperada.
Un nou dia de ruta, llarga ruta! Ens llevem a les 7 com de costum (de vacances i relax encara no n'hem vist gaire) i anem al garatge on haviem deixat les motos. Al ser festa està tancat i hem de trucar al Hassan que tot i tenir febre ens ve a obrir. A la pastisseria (les anem coneixent quasi totes) només queden les restes dels pastissets dels dies de festa, però amb un suc de taronja natural i iogurt artesà, servirà de bon esmorzar.
Carretera i manta avall, desert, desert, desert. Camells, ienes, conills, pastors i pescadors, i detant en tant pobles nous deshabitats que el govern ha construït perquè hi vagi a viure marroquins del nord, lliure d'impostos, i anar ocupant terreny als Saharauis.
Passem camps de refugiats i entrem a la zona de risc, amb cartells de perill de mines si surts de la carretera; “Fer una mina= 6 euros, desactivar-a=600 (si no morts), i Espanya n'és un gran productor!!
Dinem a peu de platja, una truita d'ous comprats a un poblet i “quesitos”. Feia anys que cap dels tres menjava quesitos jajajaja.
Agafem grapats de fòssils i seguim.
Quilòmetres i quilòmetres sense ningú. Cel serè i sempre el sol a l'horitzó.
Fa uns dies que el sol i la lluna es saluden cada tarda. Durant més d'una hora, una lluna quasi plena i un sol que no vol pondre's estableixen el seu particular diàleg de llums i colors de punta a punta del desert! IMPRESSIONANT!!!
