18/12/2007
Tan-tan – Boujdour

Als motoristes, com es temien, no els deixen passar per la ruta prevista. Toca pla B. Hi ha una zona militaritzada i amb mines, que ja pensaven que estaria tancada, i efectivament hauran de donar la volta. Per tant hem quedat al migdia a Tan-tan

Jo he hagut de recular els 28 km. fins a Tan tan i he començat a veure el què és una tempesta de sorra del desert. Després de canviar més euros (aquest pneumàtic m'ha desquadrat el pressupost) i connectar a internet ens hem trobat, en una cafeteria popular. Hem dinat i preparat les coses per l'etapa que serà de tarda-nit.

El que el forner deia que era una tempesta per la zona de Tan-tan, res res 25 km, s'ha convertit en 200 km. infernals, veient com la sorra creua la carretera i en alguns trams les dunes es mengen l'asfalt. Només pensava que si Alà existeix, no permetrà que se'm punxi la roda aquí mig; i no se m'ha punxat 🙂

El desert és com la muntanya; més val no fiar-se'n mai i estar sempre alerta. Ahir m'oferia una posta de sol impressionant i avui ens castiga amb una tempesta de sorra brutal. És com anar enmmig de boira, amb un sol brillant, sense veure a més de 20 metres i amb fortes ràfegues de vent lateral que obliguen a agafar el volant fort, fort, i que perjudiquen molt als vehicles: la sorra es posa per tot arreu.

Quan l'he deixada enrera ja era a Tarfaya, poblet pescador on l'autor del Petit Príncep s'hi va aturar i es va inspirar per escriure el capítol de l'aviador i el desert. El peix no m'agrada gaire però aquí és el que tenien i acabat de pescar ha estat el dinar/berenar post tempesta a la plaça del poble, just davant d'on compren i venen les ovelles i traginen trastos amb carros tirats per rucs escanyolits.

La carretera és plena de tendes i cabanes de nòmades que es dediquen a pescar, ja que passa a 50 metres de l'oceà, tota l'estona baixa paral·lela al mar. I després el venen a peu de carretera o als pobles veïns.

Després de 100 km. més he arribat a Laayoune, on té la base l'ONU, que en teoria vetlla perquè es compleixi l'acord de pau que va obligar a signar al govern marroquí i al Frente Polisario. Total, ple de policia i militars. Segueixo avall per escurçar l'etapa del dia següent.

De nit es condueix molt millor, i com ja he dit no hi ha perill d'adormir-se aquí. Els 6 o 7 sentits treballen sense parar tota l'estona i l'ambient és més fresc; 4 hores conduint per la tempesta amb totes les finestres tancades és dur, dur.
De dia estem a uns 26 graus i al vespre baixa a 15 aprox.

Abans d'entrar a cada “provincia” hi ha control de la policia, amb punxes al terra i tot. Al principi parava com tothom, però de seguida, vaig deduir que s'ha de parar a uns 100 m. abans d'on està el poli i esperar que t'avisin. No ho diu enlloc però si tothom ho fa… Quasi mai m'han parat, alguns només volen xerrar i d'altres… “cadeau” jejeje i el paio t'ho diu rient amb el teu passaport a la mà i allunyant-lo de tu!!
De nit, tot i no veure el paisatge, també hi ha sorpreses. He vist unes senyals de reduir velocitat, i pensava que eren per obres i com que de nit no treballen i no es veia res ni ningú, he afluixat però no m'he aturat. De sobte surt un poli corrents darrera meu amb un foco fent senyals. Era un control de policia i hauria d'haver parat! Com que el papa em va dir que no em poses en problemes, he parat de seguida i ha vingut el poli corrent. En aquest cas ni passaport ni res, directament “argent, argent”. Jo mig en francès mig en anglès li he dit que no havia vist les senyals i que ho sentia molt… ho hem arreglat amb tabac (que m'està resultant molt).

El que més sorpren al arribar a Cap Boujdour és el far que hi ha. Com que és desert, la mateixa llum que guia als vaixells enmig del mar es veu des de mooolts quilòmetres terra en dins. I és que els fars poden dir tantes coses!!!(L'illa dels 5 fars). Uns senyals de llum que han estat un bon regal per acabar la jornada!

Passaré la nit aquí sense saber encara si el Jordi i el Ciscu hauran pogut entrar a Mauritània per Bir-Mogrein o no…
Demà penúltima etapa abans de Mauritània. De Boujdour a Dakhla, i només quedarà Dakhla – Nouadibou (la frontera).

19/12/2007
Boujdour – Dakhla

Com que avui també he dormit en un camping (=dutxa) he aprofitat per córrer per un altre passeig marítim, el de Boujdour; així començaré el dia a tope. Avui només són 360 km. i ho faré de dia.

Si ahir el desert em va sorprendre amb una tempesta de sorra avui ha estat la pluja; ha caigut més aigua en dues hores, que a Catalunya en els últims tres mesos. En serio!! així que aquí tot si val. Els rius que creuo de tant en tant porten més aigua que el Llobregat i alhora hi ha zones seques, seques!!

A mig camí del no res (han estat 5 hores de diferents “no res”) m'ha saludat una colla de dromedaris salvatges que pasturaven. Per la carretera n'hi ha de morts, la pudor dels quals se sent des de km lluny (com a Austràlia amb les vaques).

És un desert ben curiós. Hi ha trossos pedregosos, trosos amb muntanyetes, i trossos de mooolta sorra, llacs, rius… i l'oceà!! Impressionant, un “no res” captivador. Ojalà tots els “no res” fossin així.

Abans d'arribar a Dakhla, he trobat una esplanada plena d'autocaravanes i m'hi he atançat. Era una platja ideal pel windsurf i gent de tot Europa baixen cap aquí a fer-ne. Llàstima de la pluja, demà hi tornaré.

He entrat a Dakhla a les tres del migdia, a temps per dinar un shwarma de pollastre i arròs. Passejar per la ciutat i anar fins a la platja, on hi havia bones onades però ningú a l'aigua.
És un lloc curiós. Seria com Tarifa Marroquí. Uns quants tot terrenys i autocaravanes mega equipades que venen de diferents països europeus a fer windsurf i kitesurf. Alhora mitja ciutat és militar, i la resta gent d'aquí que van a la seva, et saluden amablement però no atabalen gens. Carrerons amb botigues, mercadillo, passeig marítim, etc. M'ha agradat molt.