Havien de ser 10 dies per Marroc però la cosa s’ha anat ampliant.
La resposta a la pregunta “Ja t’ho pensaràs, eh? Va ser: – “No m’ho he de
pensar gaire, jejeje, demano uns dies i marxem.”

Així que marxem dijous a fer una volta: una furgoneta, un remolc, dues motos d’enduro, tres sonats i quilòmetres i quilòmetres de desert.

La previsió és tornar el dia de reis aprox. Però tot és bastant imprevisible i hi ha marge per a la improvisació i mantenir la seguretat del viatge.

Travessar tota la península fins a Algeciras, travessar l’estret de Gibraltar i entrar a Marroc. Travessar tot Marroc. A Marrakech ens separem, les motos camps a través (desert + Atlas) i la furgoneta per la carretera de la costa fins a Noadibou (Mauritània). Visitar diferents punts d’aquest país i decidir allà si dóna temps i és viable entrar fins a Bamako (Mali). Sembla que arribar al País Dogón amb la furgoneta serà més complicat.

De Mali en línia recta fins a Dakar, alguna volta per Senegal i tornada, directa per “l’autopista” fins a casa.

A partir d’ara la crònica del viatge, detall a detall, en funció de les connexions a internet que puguem anar trobant.

Us podeu anar fent una idea del paisatge i de l’ambient, a través de l’experiència de Sergi Fernàndez, que ha fet “7 deserts amb un parell de rodes”, una aventura en solitari amb bicicleta, l’últim el del Sàhara, que podeu veure el vídeo aquí que van passar a tempsdaventura.

L’aventura a començat ja abans de sortir de Barcelona, avui mateix. Uns cables “sueltos” de la bateria, arranca/no arranca i trucada al RACC. A riure que són dos dies!!

Ja ha corregut la veu… i ara no hi ha qui ho pari!

Amb l’ajuda de la Conxa vaig fer el pastís de xocolata d’en Robert, tipus brownie, per portar a la feina el dia del canvi de despatx… total que ara que fem un altre sopar, i sense preguntar ja m’ha tocat repetir-lo!

A mi m’agrada molt i com que sembla que qui el prova (oi Oriol?) també, doncs us deixo aquí la recepta i ho proveu, però aneu amb compte, demostrar aquesta habilitat us pot perseguir de per vida 😉

Ingredients:
200 g. de mantega
200g. de sucre
200g. de xocolata fundant
5 ous

Preparació:
Posar la xocolata i la mantega a fondre al “bany maria”
Barrejar els rovells d’ou i el sucre fins aconseguir una massa pastosa.
Muntar les clares a punt de neu.

Després remenem la xocolata i mantega amb els ous i el sucre, i un cop ben remenat hi afegim les clares a punt de neu.

Posar-ho al forn (en fred, sense haver-lo escalfat prèviament) i uns 25 minuts a 180 graus. Si passat aquest temps encara està una mica líquid, deixar un temps més.

Fa dies que observo una situació que es repeteix constantment, i com que últimament el cap no em para quiet, doncs m’hi he parat a pensar i déu n’hi do!

Una cosa tant simple com el carril d’incorporació a la ronda de dalt de Barcelona, que faig cada dia, representa molt bé les diferents maneres d’afrontar la vida de les persones.

N’hi ha que s’aturen al principi d’aquest carril, per prudència, i esperen a tenir una bona oportunitat per incorporar-se.

D’altres s’esperen però al final, han apurat a veure si podien passar i han preferit frenar a temps que arriscar-se a entrar directament.

D’altres no frenen, veuen l’espai i amb molta habilitat s’hi incorporen.

Hi ha qui treu el morro i demostra que allà hi és ell…

I hi ha els dos extrems també, els que esperen, esperen, esperen i segueixen esperant a tenir l’oportunitat perfecte, el moment oportú, i els que no els hi importa els demés i sense cap tipus de mirament avancen al que s’està esperant, posen en perill a tothom, i entren sense frenar pel mig de la continua i fent maniobrar als vehicles que ja estan dins la ronda.

Una manera diferent d’afrontar una situació com tantes persones diferents que hi passen cada dia, i com d’un detall quotidià i insignificant, es pot observar les mil i una maneres que tenen les persones per enfrontar-se a la vida: esperar o no esperar? Prudència o temeritat? Anar a totes o pas a pas?…

Com sempre la dificultat està en trobar l’equilibri i l’actitud idònia en cada situació.