3/1/2008
A les 9 ja som a la frontera de Mauritània i Marroc, hem travessat tot el país en menys d'un dia, enrere queda el desert on vaig estar tirat i la roda de moment aguanta.
A la frontera no hi ha ningú més, passem tots els controls sense pagar i cap problema (els hi agrada parlar del barça, de les motos, i ja sabem com va tot!!).
Recollim la Pascal que fa autostop allà mig ¿?, una dona francesa que ja ha omplert totes les pàgines del passaport voltant per aquí sola i torna cap a frança. Ens ajudarà a pagar el gasoil.
Passem la zona de mines en solitari, mentre el tuareg ens vigila i va seguint des de lluny des de la seva duna, i un mercedes ens vol fer parar allà mig i ens pregunta si sabem el camí… són de l'ofici!!
A Marroc ens hi estem quasi tres hores parats fent papers. Ens registren les bosses 3 vegades i pugen dos gossos a olorar. Els polis es pensen que han ensinistrat als animals per trobar vés a saber què però els gossos són més llestos i han après que si fan veure que oloren i busquen alguna cosa, tindran un premi. Així que només ho fan veure i el poli es queda content.
Escric des de la finestra del darrera, veient passar el desert sense preocupar-me de conduir. Sona el Bruce. El fet de ser tres permet anar canviant. Per no discutir, ells porten molts dies junts i tot s'ha de repartir a parts iguals :), hem fet uns torns molt milimètricament coordinats i cadascó condueix, fa de copilot o jeu darrera a parts iguals, avui la Pascal dona conversa.
Parem a un dels pobles fantasmes a dinar. Tant fantasma que para un altre mercedes a veure si tenim peces del motor per vendre (si, hi tornarem pedalejant a aquest pas). Fem pasta i com que la convidem també a ella hi hem d'afegir cus-cus i una llauna extra de tonyina per allargar.
Arribem al poble marítim de Boujdour al vespre i de seguida un noi que s'autoanomena “estudiant de policia turístic” ens troba un hotel més barat que el camping ¿? i ens hi instalem. Sopem peix fresc refregit amb l'oli de la setmana passada en un lloc que podriem etiquetar “con encanto” a mode d'eufemisme.
Queden mooolts quilòmetres i arribarem si tot va bé dilluns 7 de gener a La Llacuna.