Després de conduir durant 25 dies una mitjana de 7 hores al dia, ja ho trobava a faltar, així que cap amunt… 5 hores més i a la sempre acollidora Val d’Aran, amb la seva gent i el seu entorn.

Dies de desconnexió i tranquil·litat. Retrobar bons amics a la sempre acollidora casa d’en Joan, Joanes i l'Albert, rebut amb un sopar d'honor, jejeje. Recórrer Beret, Orri, Lluís Arias, Mirador…. Tarda tranquil·la i de nou sopar excel·lent fet a casa.

Espectadors exclusius (quasi no hi havia ningú) al Campionat de Catalunya de Telemark, i algunes fotos… i després la ruta de Montgarri, entre el riu i el bosc nevat, amb un sol impressionant i cel serè tot el dia…
De nou tarda tranquil·la, el sopar que supera el dels altres dies i mooolt bon rotllo… Es va acabar l'ampolla de Cassis!!

Res millor que llevar-se el diumenge tranquil·lament i disfrutar del poc temps que els hi queda als banys termals naturals d’Arties, ja que el famós arquitecte del Palau St. Jordi té previst construir-hi un Macro Rural¿? Spa… brrrrrrrrr.

I sobretot destacar una iniciativa solidaria en la que hem participat, d'una zona que pot tenir l'etiqueta d'elitista (veure foto borjamaris), però on també hi viuen persones. En Max és un jove argentí que treballa a la Vall i ha tingut una malaltia neurològica greu. Està a Vall d'Hebrón i com que ell està aquí sol i la seva mare no té diners per viatjar de Sudamerica aquí, estan recollint-ne per poder-los ajudar. Tota la Vall (o una bona part per no exagerar) s'hi ha volcat amb cartells a les botigues, fanals, arbres… i finalment la pròpia estació hi participa.

Us deixo algunes fotos dels millors moments, que espero us facin arribar una mica de calma i tranquil·litat, aloha spirit
🙂

Per cert, la cita del final de la pel·lícula que comentava fa uns dies és:

“La felicitat només és real quan és compartida”