De l’aventura amb el gos vaig aprendre un munt de coses, mira per on! Entre elles a no fer el boig quan no toca.
😉

Però és que això de tenir un gos és tot un món!!

Hi ha la botiga Mr. Guau, al c/Aribau, que hi venen de tot, de tot, de tot! “I ja tens la joguina? I ja li has comprat llaminadures o premis? I els plats del menjar, si compres els de plàstic, que això si, eh són més baratets, d’aquí dos dies quan te’l hagi trencat, n’hauràs de venir a buscar uns altres. Millor que agafis els d’alumini anti-vuelco. I el menjar, n’hi ha de molts preus, jo si fos de tu no agafaria de categoria inferior a aquest… és una mica més car però al ser un gos jove necessita menjar bé!”

El raspall pel pèl agafa aquest, de pues d’alumini però que no li fan mal a la pell…” en fi, sort que portava el carro de la compra!!

També hi ha les relacions o no, que s’estableixen antre els passejants de gossos. Perquè com en la vida mateixa, ni que sigui un sub-món, es reprodueixen escenes iguals. Alguns ni et miren, només al gos de reüll (“mira que prim, segur que no li donen prou menjar”) o que et pregunten coses sense importar la resposta… D’altres no deixen que el seu gos s’atansi al teu, això que fan d’olorar-se. Però en canvi d’altres si, tenen un gos amb molt mal geni, que no para de bordar i deixen que atabali al teu, a tu i a tothom qui s’ho mira. I també hi ha gent que deixa que s’acostin i a més a més ell/a comença a xerrar pels descosits explicant la vida del seu gos, preguntant per la del teu…
I llavors dius, ja que surto a passejar, aprofito i vaig a comprar el pa. Però clar, algunes botigues tenen un cartell que posa prohibit gossos, que només t’hi fixes i t’afecta quan en portes un, perquè a aquest forn feia anys que hi anava… Però clar, des de la porta has de cridar el què vols, una noia molt amable t’ho porta li pagues i va fent viatges per tornar el canvi, etc. Em va semblar excessiu i no ho vaig tornar a fer.

Com us dic, és tot un món, que per sort o per desgràcia n’he sortit a temps.

I per animalades relaxants us deixo aquest vídeo de les profunditats del Pacífic, amb la col·laboració de l’Steve.

Freegan és un nou moviment que s’origina a Nova York com a resposta a la societat consumista en la que vivim i que pretén posar el fre en alguns aspectes i plantejar-se les coses de manera diferent. Amb les noves impressions i vivències des de l’Àfrica és un bon moment per parar-hi a pensar.

Se denomina freegan a gente que emplea estrategias alternativas para vivir, basadas en una participación limitada en la economía convencional, y en un mínimo consumo de recursos.

Los Freegans abogan por la comunidad, la generosidad, la conciencia social, la libertad, la cooperación y el compartir en oposición a la sociedad basada en el materialismo, la apatía social, la competición , la conformidad y la codicia.

Si el coachsurfing ja és una forma d’obrir-se al món i compartir, aquest moviment pretén implicar-s’hi en tots els àmbits de les nostres vides. És una opció interessant, que en la mesura del possible ens pot anar ajudant a fer un món millor.

Altres campanyes, com la que proposa el meu amic Mortiz a través d’independentlondon.com de comprar localment, en petits comerços, botigues de barri…

O la campanya contra l’ús indiscriminat de les bosses de plàstic.

I què me’n dieu d’una botiga d’alimentació, productes de neteja, decoració… on es ven tot sense empaquetar. Tu t’has de portar les bosses, les ampolles, gerres… i a més a més tot el què s’hi ven és de proveïdors locals o comerç just. Via Silenci!

Local to Global. It’s a two way street.
Be Independent.

font Freegan

Avui hem pogut anar a veure la pel·lícula “Into the wild” (hacia rutas salvajes) que m’interessava per la bona crítica i per l’argument; basada en un fet real i el llibre de Jon Krakauer, on un noi jove que després de la Universitat es ratlla de la vida i decideix fer un viatge… finalment acaba a Alaska enfrontant-se i convivint en solitari amb la naturalesa. Per cert, molt ben trobada la cita que obre la pel·lícula!!

Tot i durar dues hores i vint, no es fa gens llarga; amb flaixbacs constants que va construint un conjunt d’històries.

La frase final que escriu el protagonista, ben bé al final, en un llibre, resumeix molt bé la conclusió a la que arriba. Una conclusió impactant que vaig descobrir aquest estiu a Hawaii; Així és la vida!! El primer/a que la trobi, que l'escrigui als comentaris!!

Doncs no us la perdeu; ha guanyat el globus d’or a la millor cançó original (ah, que no he parlat de la banda sonora!! Doncs… GENIAL!!) i nominada als Òscars (millor actor secundari).

+ frases de la pel·lícula

… però avui m'hi he sentit una mica.

Sortint del Bonpreu m’he trobat una cartera a terra, plena de targetes, carnets i documents. Potser si hi haguessin 6000 euros, hagués tingut un dilema moral, però no hi havia ni un cèntim.

He entrat a una porteria de l’edifici d’oficines que hi ha davant per si la portera en coneixia al propietari. Ni idea.

He entrat a l'edifici del costat, una important multinacional elèctrica.

De seguida la secretaria ha mobilitzat a tot el personal, un cop ha comprovat que el propietari de la cartera no constava en el seu arxiu de treballadors.

Ells s'han quedat sorpresos i esmaperduts que un noi entrés allà amb la barra de pa i una garrafa de lleixiu, amb la intenció de retornar una cartera.

Però més gran ha estat la meva sorpresa al veure com uns executius deixaven la reunió per intentar localitzar al propietari. Amb l'adreça del dni han trucat a telefònica i han posat l'altaveu (portera, secretaria, segurata, sra. de la neteja, comercials, jo…) tots escoltant “por este nombre no me viene nada, y como usted sabrá por la nueva ley de protección de datos no le puedo proporcionar el numero de un nombre al azar” i li han donat el telf. de l'empresa que constava a aquella direcció.

El noi q ha contestat des d'aquella empresa deia que el propietari de la cartera deu viure a l'edifici de vivendes que hi ha sobre l'empresa. Total que han quedat que ell l'avisarà i li guarden la cartera aquí.
Així que jo, després de tres quarts d’hora de gestions he tornat cap a casa.

I al vespre m’ha trucat el Jordi, propietari de la cartera, mooolt agraït pel favor que li havia fet. Li havien robat a balmes/valència i ja estava a la comissaria dels mossos denunciant l'atracament, quan l'ha trucat la seva dona després que els de le'mpresa de sota casa seva els avisessesin. Jo patia per si es pensava que era jo qui li havia fotut els calers (que ja em va passar un cop), però no era el cas perquè l'havien atracat.

Estava tant content i agraït que m'ha transmès molta energia. I a mi, com deia l'altre dia, m'ha costat molt poc ajudar-lo 🙂

Però és que després, he anat anar al cine (amb unes entrades de la radio) me’n sobrava una i la he regalat als nois de darrera, que també han quedat ben parats “Ens regales una entrada així perquè si?” Doncs SI, disfruteu-la! ;).

O sigui que sense fer res excepcional, en menys de 24 hores, a dues persones els hi ha caigut un àngel del cel 🙂