Aquest és el títol del blog de l’Eduard Muntaner, que he trobat a través d’un comentari al blog de l’Ismael.
M’ha agradat molt el blog en general, la temàtica, els articles, les referències… però sobretot l’entrada
L’atzar sol viatjar d’incògnit. S’asseu al nostre costat i ens acompanya silenciós, alterant tímidament les nostres vides sense que gairebé ens n’adonem. Sovint ho fa disfressat de petites casualitats, de circumstàncies quotidianes o, d’accions i decisions aparentment instrascendents […] segueix llegint
I d’aquestes reflexions, n’extreu algunes conclusions, que hem descobert també nosaltres aquest estiu:
- Tu no visites l’Índia, és ella qui et visita a tu.
- No hi ha una Índia. N’hi ha mil.
- La pobresa té ulls, i que aquests t’atravessen com punyals.
- Abans que res som ciutadans del món.
i acaba amb un proverbi hindú:
Tot el que no és donat és perdut
En el seu blog recull moltes experiències i enllaços relacionats amb l’Índia i accions de solidaritat (deixeu-vos caure pels enllaços que recomana).
Moltes gràcies per dedicar-me aquest post!
M’alegro que t’hagi agradat el meu blog. Després d’11 mesos s’ha convertit en una part important del meu dia a dia.
L’entrada “L’Índia i jo, reflexions” és molt especial per mi, per tot el que representa. I ara de fet, la seva traducció al castellà ha estat seleccionada com a finalista al concurs d’experiències de voluntariat de Hacesfalta.org 🙂
Enhorabona pel teu blog(s). Ja estàs al meu lector de feeds.
Salut!
Gràcies a tu Eduard, el primer que vaig fer va ser votar la teva entrada 😉
Salutacions!
M’ha agradat aquest blog i totes les reflexions que fa l’Eduard sobre l’Índia. Em quedo amb la frase de “Tu no visites l’Índia, és ella qui et visita a tu”.