El dia a dia està ple de persones anònimes. Fa temps, cada dia anava a treballar i coincidia per horaris, amb un “papa jove” que empenyia un cotxet senzill, carrer Gran de Gràcia avall. Ell era alt i el cotxet li quedava petit… em despertava simpatia aquell noi!

I així podria fer una llarga llista de persones desconegudes, que dia rere dia ens creuem, o que potser només ens hem vist un cop i pel que sigui et genera una sensació de simpatia, de proximitat…

Ja fa temps que aparco la moto en una plaça de pàrquing molt arran d’un cotxe, quasi ens fem nosa mútuament… Normalment aquests casos no acaben gaire bé (ja m’havia passat una altra vegada): un dia una escopinada, un altre dia una ratllada… però aquest cop va ser diferent. Des del primer dia, i ja fa anys, aquest home em va deixar una nota dient que si em molestava el cotxe, que li digués i miraria d’aparcar més arran de l’altre costat. Jo de seguida li vaig contestar, que moltes gràcies a ell i que si tothom fes un petit gest així abans de queixar-se o posar-se a cridar, ostres! que diferent que seria tot.

Això va passar fa anys, i per horaris no coincidim mai, només els vehicles. Però darrerament hem anat coincidint per les escales un cop al mes i ens saludem. M’agrada l’expressió “bon dia i bona hora”, sobretot dita per algú més o menys jove

No ens coneixem de res, però mira, dóna bon rotllo.

En resum, petites converses d’escala, que són molt més que el típic i tòpic “bon dia”.

Hi ha bona gent, és qüestió d’estar atents!

P.d ara he vist que ja n'havia parlat d'aquest fenomen "Rutines... o no"