El dia a dia està ple de persones anònimes. Fa temps, cada dia anava a treballar i coincidia per horaris, amb un “papa jove” que empenyia un cotxet senzill, carrer Gran de Gràcia avall. Ell era alt i el cotxet li quedava petit… em despertava simpatia aquell noi!
I així podria fer una llarga llista de persones desconegudes, que dia rere dia ens creuem, o que potser només ens hem vist un cop i pel que sigui et genera una sensació de simpatia, de proximitat…
Ja fa temps que aparco la moto en una plaça de pàrquing molt arran d’un cotxe, quasi ens fem nosa mútuament… Normalment aquests casos no acaben gaire bé (ja m’havia passat una altra vegada): un dia una escopinada, un altre dia una ratllada… però aquest cop va ser diferent. Des del primer dia, i ja fa anys, aquest home em va deixar una nota dient que si em molestava el cotxe, que li digués i miraria d’aparcar més arran de l’altre costat. Jo de seguida li vaig contestar, que moltes gràcies a ell i que si tothom fes un petit gest així abans de queixar-se o posar-se a cridar, ostres! que diferent que seria tot.
Això va passar fa anys, i per horaris no coincidim mai, només els vehicles. Però darrerament hem anat coincidint per les escales un cop al mes i ens saludem. M’agrada l’expressió “bon dia i bona hora”, sobretot dita per algú més o menys jove 
No ens coneixem de res, però mira, dóna bon rotllo.
En resum, petites converses d’escala, que són molt més que el típic i tòpic “bon dia”.
Hi ha bona gent, és qüestió d’estar atents!
P.d ara he vist que ja n'havia parlat d'aquest fenomen "Rutines... o no"
La mala gent és més sorollosa, hi ha més bona gent per descomptat, però descubrir aquells detalls que no es veuen si no pares atenció al teu voltant és el que les fa especials i el que fa que quan sortim al carrer o anem a qualsevol lloc esperem trobar a aquella persona especial que ens fa sentir especialment bé.
Sovint em trobo amb aquesta situació. On sigui, coincideixes amb persones que potser no hi has arribat a parlar mai però es pot dir que formen part de la teva vida, les mirades es creuen i sembla que es vulguin dir alguna cosa. A vegades no calen paraules!
bon dia i bona hora, Eòlic 😉
Ah! volia afegir, que al viure en un poble i treballant al del costat no em creuo amb casi bé ningú desconegut i que a més em doni bon rotllo, però si que ho he fet a la xarxa, m’he creuat amb “blogueros” que m’han donat aquest bon rotllo, l’avantatge és que aquí és més fàcil picar l’ullet no?? m’ha passat amb tu Francesc, el teu blog em dona vidilla i ja formes part del meu dia a dia. Això al carrer segur que no t’ho diria!!… o potser si, amb els anys m’estic tornant més desvergonyida!! 😉
jejejeje totalment d’acord Catacrack, per això com que la mala gent ja fa prou soroll, cal parar atenció a la resta 🙂
I si, també a través dels blogs es pot conèixer a molta altra gent, amb la facilitat de comunicació que s’hi afegeix, jejejeje :ok:
Si xocolatera, crec que hi ha gent que ja desprèn unes sensacions i que al veure-les sovint (o no) es percep aquesta aureola 🙂
no t’ho creuràs! l’altre dia vaig veure el senyor del cotxet sense cotxet, només acompanyat per un merrec de tres anyets corrent al seu costat! en veure’l el vaig somriure (ell no entendria per què!)
Quina casualitat!! i el més curiós d’aquestes persones anònimes és que molt possiblement ells no saben que ens hi fixem, i alhora algú ens deu mirar a nosaltres i no ho sabem.