Em sap greu desilusionar-vos, però per sort no em passen coses sorprenents cada dia.
Avui ha estat un dia tranquil. Com que feia sol (estic començant a dubtar de tot el què havia sentit a dir sobre Londres) he decidit seguir caminant, ja que em quedava per veure el mític pont sobre el riu i el centre, amb els seus mercats,… demà i demà passat ja he d’anar a la Universitat, on tinc unes visites concertades.
Realment molts us deveu preguntar què hi faig jo aquí? doncs és fàcil i segur què molts us hi sentireu identificats. Estic fent el doctorat sobre les estratègies docents que utilitza el professorat universitari i quines necessitats i dificultats tenen per a millorar les seves classes. Per tant estaré a Londres visitant l’Imperial College i coneixent què fan ells per millorar les seves classes, com utilitzen els recursos tecnològics, etc. I després a Lancaster el mateix a la Universitat d’allà.
Bé, un cop ja us he posat al dia dels meus assumptes, us en vull transmetre un altre. A mi em va marcar la sèrie Veïns, que feien a tv3 fa anys, anys. I sempre sortia l’escena de la bugaderia. Doncs ara soc a Anglaterra i la vull viure. No marxaré de Londres sense passar dues hores assegut davant d’una rentadora-assecadora de dos mestres de diàmetre, veient com dóna voltes. Primer cap a un costat i després cap a l’altre. I si m’avorreixo, a llegir alguna revista del cor rosa anglès. Doncs sí, sortiré de l’alberg amb una cistella de mimbre plena de roba, i aniré dos carrers més avall on un cartell de neó blau que hi diu “Laundry”, s’intercala amb un de vermell que diu “yes, we’re open”.
Espero poder compartir amb vosaltres aquestes sensacions, i si algú té enveja, a Gràcia, crec que a la Plaça del Sol, també n’hi ha una!!
Aaaah i suposo que els que heu estat aquí ja ho sabeu. I és que a totes les guies ho posa: “sobretot no et paris a l’esquerra de les escales mecàniques del metro, que molesta molt als anglesos”. I jo no m’ho acabava de creure, però avui ho he viscut i és increïble. Estem tres persones assegudes al metro, un al costat de l’altre. Un paio mig vagabundo que porta gorro de llana (fa fresca però com per portar gorro…), un modern amb americana i suadora de caputxa a sota, escoltant música i jo. Tot normal, cadascú al seu rotllo, jo mirant i escoltant a tothom… Quan arribem a la parada, baixem els tres alhora, una darrera l’altre sense empènyer, tot normal, cadascú al seu rotllo, jo mirant i escoltant a tothom… i pugem els tres a l’ascensor (el metro deu anar molt avall i també cal ascensor), tot normal, cadascú al seu rotllo, jo mirant i escoltant a tothom… però quan comencem a pujar les escales mecàniques, jo em poso a la dreta, com diu la guia (que per alguna cosa la he comprat!) i el del gorro a la meva esquerra. Llavors el modern-londinenc, es posa en el paper de Londinenc-enfadat-per-haver-parat-a-l’esquerra i de molt males maneres empeny al del gorro i li diu: “perdoni!”. Ara ja no és normal, jo al meu rotllo i casi saltem daltabaix de la barana de la DRETA! Però el del gorro no es dóna per al·ludit i el següent que puja repeteix l’escena i el torna a apartar de males maneres.
Crec que com que tothom va al seu rotllo, i com que és una rutina de cada dia, l’únic que la trenca és quan algú es para al costat esquerra. Deuen pensar mira, el novato, i de mala gana l’aparten. I així trenquen amb la rutina i tenen alguna cosa per comentar: “Oh avui m’ha passat una cosa sorprenent al metro, un paio amb gorro de llana s’ha parat al costat esquerra de les escales mecàniques, t’ho pots creure?”
En fi, un altre dia més!