Doncs això, tal i com sona… un projecte professional i personal, que ha durat 4 anys i mig, ja està imprès.

Costa fer-se a la idea de què signifiquen 54 mesos de feina, amb diferents ritmes, amb diferents motivacions, etc. però ara, quan ho tens a les mans i t’imagines que allà hi ha tot aquest temps recollit… buf… t’agafa un no sé què i un no sé com… són moltes hores que, fossis on fossis, el cap hi dedicava atenció, sabia que sempre quedava alguna cosa pendent per fer, unes lectures per resumir, unes dades per analitzar i moooltes pàgines en blanc per escriure.

Per la meva edat, és el projecte més llarg en el que he estat implicat, i durant tot aquest temps era la meva activitat principal… I ara, de cop i volta, s’acaba; t’inventes una portada, un índex i uns agraïments, i fiufiu. S’ha acabat!

De fet, queda pendent que la junta de Departament, la junta de facultat i la comissió de doctorat, en dongui el vist i plau, passi un temps en exposició pública i finalment es convoqui el tribunal per defensar-la. Fins llavors, la panxa segueix indicant que no és un tema tancat.

I així ho he resumit:

El procés d’elaboració d’una tesi doctoral és un llarg viatge. Comença amb molta il·lusió i es va construint a mesura que va avançant. En tots els viatges hi ha moments àlgids, moments tensos, moments feliços i moments tristos. Es cometen errors i es corregeixen. Es descobreixen nous camins i es coneixen noves persones. Es creen nous lligams i nous vincles. Es camina lentament, aturant-se a cada racó, o s’accelera i s’avança a passes de gegant. Llocs llunyans, fantàstics i desconeguts. Llocs propers, que es veuen cada dia però que no es coneixen. Tot tipus de mitjans de transport. Temps per llegir i temps per escriure. Sovint la música és una bona companyia. Els viatges acostumen a remoure emocions, a posar les sensacions a flor de pell, nerviosisme, excitació, cansament, eufòria, alegria, desànim, desorientació, felicitat… I també ajuden a fer-nos més forts, més savis, més respectuosos, més tolerants… Un viatge de 4 anys com aquest ha donat per molt, i és l’inici de nous camins, nous reptes i oportunitats. Però aquests 4 anys no han estat en solitari; al contrari, sempre ben acompanyat. I sense aquesta companyia res d’això hagués tingut sentit. Als qui ja no hi són. Als qui hi han estat des del principi. Als qui hi segueixen sent, però una mica més lluny. Als qui hi són ben a prop. Als qui m’han guiat des de petit, i als qui em guien de gran. Als qui em fan tocar de peus a terra i als qui em fan somniar. Als qui m’han aguantat els moments de nervis, i en tots moments.

I continua amb agraïments més personals, que com que  ells i elles ja saben qui són, de moment es queden impresos en paper. Gràcies per caminar al meu costat!