La meva relació amb els gossos fa un gir de 180º tres anys enrere, quan vaig anar a viure 3 mesos a Chicago i teníem el Cèsar a casa. Un gos mooolt bo i tranquil molt intel·ligent i ben entrenat. Des de llavors els hi tinc un afecte diferent (anys abans me n’havien mossegat dos i no m’agradaven massa, que diguem).

Aquesta història comença quan conduint vaig veure un gos abandonat a la carretera, prop d’una masia. Vaig pensar que afortunadament algú l’acolliria o com a mínim li donarien menjar.

Però em va encendre un llumet… Només arribar a casa em vaig posar a buscar per internet gent que regalés gossos o llocs on es poguessin adoptar.

Tot i que m’agraden els Labradors Retrievers, no em semblava bé gastar-se 600 euros per un cadell de botiga o de criador, només per ser de raça… amb la quantitat de gossos que s’abandonen cada dia.

En vaig trobar un, a un refugi de gossos prop de Llinars del Vallès. El vaig anar a veure i ja me’l vaig endur, una setmana de prova. És un centre d’acollida de gossos on en tenen més de 130 i cada dia n’arribava algun de nou. Tots molt ben cuidats, els treuen a córrer… i tot portat per voluntàries/s; impressionant! Inclús una dona gran, es va trencar el braç quan un gos enorme la va fer caure i no se’l vol enguixar perquè com que no pot agafar la baixa, no podria seguir cuidant els gossos!!

Es diu Aloha (per les vibracions hawaiianes) tot i que al centre li deien Tango. És un labrador mestís, mescla amb una altra raça, de 9 mesos.

Al arribar a Barcelona li vaig comprar tot allò necessari i cap a casa (després de netejar les restes del mareig caní al seient del darrere del cotxe).

L’he portat a passejar, a la muntanya de Collserola a córrer, a visitar altres gossos i els seus amos pel carrer, a veure la catedral i el barri gòtic en plena diada 11 de setembre… i encara no ha bordat cap vegada! És moooolt tranquil.

La cosa es complica, seguiré informant…

Un impuls.

Això és el que em va portar a fer una bogeria com Déu mana!
Fer sempre les coses ben fetes, raonar-ho tot i preocupar-me per tot ¿?

Aloha – Tango

Ahir, mentre esperava l'autocar que m'ha portat a Donostia, vaig coincidir amb un noi Bolivià que acabava d'arribar a Barcelona. Venia de Bilbao, on porta un any i mig treballant de llenyataire i agent forestal netejant i cuidant boscos.

Una amiga el va convidar a passar el cap de setmana a Barcelona i ell, decidit, sense pensar-s'ho, va anar a l'estació d'autobusos per agafar el primer que vingués cap aquí. Va haver d'esperar tot el matí, fins al migdia per trobar-ne un, i va arribar a Barcelona a les 11 de la nit, just quan ens vam trobar.

Em va dir que esperava a la seva amiga que el vingués a buscar… però com que no veia clar com acabaria allò, ja em demanava on poder dormir en cas de no trobar-se, a quina hora obrien les oficines dels bitllets per tornar a Bilbao…

El va trucar un amic, que no es creia que estés a Barcelona, però com que li quedava molt poca bateria al mòbil el va haver de penjar, “te prometo que te devuelvo la llamada”, després de dir-li que també l'havia trucat la seva germana plorant, amb un ull morat i un “cachete verde” i que se li havia parat la bateria… “puta que mal día hoy!!!”

Total que la noia que l'havia d'anar a recollir no es presenta, li envia un sms dient-li “coge el tren de Terrassa – Manresa, pero cogelo ya (eren les 23:15, ja no en circulaven) i bajate a Cerdanyola y allí me llamas…” Total que el noi entra a l'estació de Sants a buscar un tren per anar a Cerdanyola, tot i que li vaig dir que em semblava que ja no n'hi hauria…

Quina amiga… un noi que no ha estat mai a Catalunya, a les 11 de la nit li diu que agafi el tren de Manresa-Terrassa i espavila!!

Per una banda em va fer llàstima, l'havien mig enredat… però per l'altra em va alegrar i animar molt (ho necessitava) que un bolivià hagués improvisat un viatge llampec de cap de setmana, per anar a veure no sé qui, sense saber què faria ni on dormiria, desconeixent per complert la ciutat , i que li esperava una nit d'aventura per Barcelona prou emocionant.