Diuen que la tardor és època trista, de depressions i aixafament. Els ritmes biològics s’alteren i la manca de sol es tradueix en apatia i tristesa…
Però només cal obrir els ulls (mirar), fer silenci (escoltar), obrir els pulmons i inspirar profundament (olorar), gaudir de les textures i del cruixir de les fulles (tacte)… per carregar-se d’energia: passejades de tardor!
Instants: Santa Fe del Montseny, gaudint de la fotografia…
Milow – Ayo technology
Quan una persona arriba a urgències d’un hospital i després d’una exploració diuen que ha d’anar a l’UVI, d’entrada ja no és gaire bona senyal. L’UVI és la Unitat de vigilància intensiva; on ingressen els pacients que necessiten un seguiment continu, sovint respiració artificial, medicació molt controlada, etc.
A l’arribar, una infermera explica les normes que regulen aquest espai, i que a partir d’aquell moment passen a formar part del teu dia a dia com a visitant. Hi ha tres torns de visita, només pot entrar una persona a l’habitació, cal posar-se una bata, desinfectar-se les mans abans i després d’entrar, etc. El metge dóna informació un cop al dia, a la visita del migdia. I a partir d’aquest moment, aquests tres torns de visita són els que passen a organitzar la jornada. Amb el pas dels dies, coneixes les altres famílies que tenen algú ingressat, algunes que arriben noves, d’altres que marxen, i amb qui es creen més o menys empaties… són moltes hores compartides a la sala d’espera.
Dins l’habitació de la UVI, hi ha tres màquines principals, que els nouvinguts a aquest món, per molt interessant que sigui, no teníem cap interès en conèixer tant profundament. Hi ha el respirador; una màquina que ajuda a respirar al pacient i que amb un soroll rítmic molt característic és l’únic que trenca el silenci de l’habitació. Un so que se’t grava a dins, i que amb el pas dels dies, fins hi tot pots notar-ne les diferències de freqüència. Una altre aparell important és el monitor de control cardiològic que monitoritza l’estat del cor i de la circulació sanguínia (la pressió, les pulsacions, la saturació, etc.). I L’altra gran aparell és el penjador de sueros i control de dispensador de medicament informatitzat. Els medicaments que necessiten un control més precís, utilitzen uns aparells electrònics que permeten indicar el percentatge o el volum per hora de medicament necessari de manera molt exacta.
Per tant, cada vegada que entres a l’habitació, els nouvinguts ens fixem en aquestes tres màquines a veure què ha canviat, què marquen, si tot sembla “normal”, etc. sense saber exactament què significa, com evoluciona, etc. que el metge resumeix i ho explica de forma entenedora cada migdia. I a mesura que passen els dies vas aprenent què signifiquen tots aquests valors, quins són bons i quins no ho són tant. Què és una via subclàvia, una sonda enteral, el nivell de leucòcits, de plaquetes i de proteïna C reactiva, què significa exactament un pronòstic reservat, com funcionen els fongs, les bactèries (i diferents tipus), els antibiòtics, els cultius, els anàlisis, què és un TAC, un ecocardiograma, etc. En 22 dies i sense voler-ho, fas un curs de medicina general al qual tu no t’havies matriculat.
Les tres visites marquen el pas dels dies, desorientant la noció del temps, només ordenada per aquestes tres franges al dia i la nit per descansar. No saps si és dilluns, dimarts o dissabte. I només recordes on ets per l’olor tant característica que fa l’hospital, l’UVI i el gel desinfectant que repetidament cal posar-se a les mans. L’olor és especial. Només s’obren els portes de l’hospital i ja identifiques aquella olor, tots els pensaments del món exterior desapareixen i l’olor et transporta de cop i volta a una altra realitat; ets a un hospital, i sense voler ser-hi.
La gent que viu fora de la ciutat s’ha de desplaçar i organitzar la vida en funció d’aquests desplaçaments i visites. Trasbalsa tot l’organigrama personal i familiar.
També amb el pas dels dies, coneixes a tot el personal, els seus torns, els seus inhumans-horaris, i en el fons són totes aquestes persones les que fan possible que tot tiri endavant; la seva feina consisteix en donar tot el suport i cures necessàries a aquests pacients. I tenen molta feina! Alguns d’aquests pacients estan sedats, adormits, i a més a més de les cures necessàries se’ls ha de rentar, afaitar, moure, traslladar a fer unes radiografies, girar, alimentar, animar, tornar a moure… I per altra banda xerrar amb els familiars, explicar l’evolució i la situació dels pacients, donar informació delicada de la millor manera possible, explicar els tractaments i les tasques que estan duent a terme, etc. Aquesta informació és igual d’important que les cures i atencions al pacient, ja que al costat de cada pacient hi ha uns familiars que no saben què està passant i que necessiten que algú els hi parli, escolti i acompanyi en aquest procés.
L’hospital és un gran ecosistema on tothom hi juga un paper important perquè tot funcioni, des del personal de manteniment, els metges de guàrdia… i tot i conèixer de primera mà aquest entorn, realment no el pots conèixer a fons fins que no t’hi veus immers i implicat. I només queda felicitar i agrair a totes aquestes persones que de forma professional desenvolupen aquesta tasca humana.
22 dies poden ser molts o poden ser pocs. El tems és relatiu: però sigui com sigui es fan eterns. Hi ha temps per a la incertesa, temps per al neguit i el dubte, l’angoixa de no saber què passarà. Hi ha temps per pensar i plantejar-se moltes coses… Però després d’aquests 22 dies, per sort, en venen molts més… i és una gran notícia quan t’anuncien que s’abandona l’UVI i es passa a planta (una habitació normal). Però sempre queda el neguit de si realment ja no hi ha cap problema, si tot anirà bé, si ja està tot controlat… però entre dubtes i alegries, això només el temps ho dirà.
Només… gràcies!
Aloha spirit; ànims i energia!
+ (20-05-1959 a 26-06-1997) Biografia Wikipèdia) + Hawaii compleix 50 anys (i ara es troba en dificultats, via oriolladó)
L’arbre de la vida, un laberint difícil de desxifrar.
(Gustav Klimt, L’arbre de la vida)
Avui és Sant Lluís. Avui comença l’estiu. Un dels dies amb més hores de sol.
Un sol que s’ha de concentrar només en un sol punt.
Tota l’energia que desprèn el sol, concentrada en un sol punt!
Sort que de tant en tant algú ens dóna un cop al cap amb una paella de ferro, i després de veure les estrelles, t’obliga a pensar una mica…
En aquest cas, Isabel Coixet, parlava de la “història del gos llebrer”, a una entrevista a El Periódico:
Una de les millors històries que he sentit té a veure amb un llebrer. Un home veu un llebrer dormisquejant a l’entrada d’una casa. S’hi acosta per parlar-hi i mantenen una conversa més o menys com segueix: “Què passa, no corres a les carreres?”. “No”, respon el llebrer. “Per què, ets massa vell per córrer a les carreres?”. “No, encara corro”. “Llavors, què passa?, Ja no guanyes carreres com abans?”. “Vaig guanyar un milió de dòlars per al meu amo”. “I què va passar, et tractava malament?”. “No, ens tractava molt bé quan corríem”. “Vas tenir lesions?”. “No”. “Llavors, què?”. “Em vaig retirar”. “Per què et vas retirar?”. I el llebrer respon finalment: “Un dia vaig descobrir que després de tant córrer i córrer, el conill que perseguia ni tan sols era real”.
Passaria hores i hores assegut a terra, al mig del carrer, mentre s’anava ponent el sol, escoltant l’homenet de la barba blanca, la guitarra i l’harmònica, i veu de bluesman… gaudint de petits plaers.
A l’aire, Wonderful world (!), Over the rainbow (!), Cat Stevens (!), My way (!), Bob Marley: three little birds (!), Redemption song (!), Knock on heavens door (!), i moltes altres!
La calma i tranquil·litat que transmetia convidava a estar allà hores i hores… i com que molts museus eren gratuïts i no havia gastat gaire, li vaig comprar el CD, vam estar xerrant, fent fotos… un bon home! (Lawrence Glaister).
Passaria hores i hores assegut a terra, al mig del carrer…
Doncs com deia en l’altre post, la visita al museu nacional d’art, arquitectura i disseny d’Oslo va donar per molt, i aquí volia recollir algunes obres que em van agradar. Tenint en compte que el Munch Museu es troba tancat per obres, aquest és l’espai que centralitzat l’art més important a Oslo actualment.
Gustav Wentzel (Vinterbilde fra Vågå 1914)
Gauguin – Blomsterkurb (no foto)
Picasso – Man and woman (1967) (no estic segur que fos just aquest quadre el què hi ha)
Cezanne – Landscape provence
Herald Sohlberg – summer natt (no foto)
Ole Peter Hansen Balling – The Battle HafrsFjord
Thomas Fearnley – The Labro falls
Rodin – The Thinker (no sé si era un original però al museu n’hi havia una estàtua de mida reduïda)
Christian Krohg – Struggle for survival 1889
Munch – Melancholy
Munch – The girl on the pier (no foto)
Edvard Munch – The sick child (1986),
Edvard Munch – Death in the sick room (i més info: Humanities web)
Aquests quadres es relacionen amb la història de la tuberculosis (The white dead, a history of tuberculosis)
Munch – White night.
Munch – Skrik (ths Scream/ el Crit)
Per cert, i potser alguns ja ho coneixeu, en aquest quadre destaca el fet que mentre una persona mostra el seu pànic i angoixa, darrera n’hi ha dues més, mirant tranquil·lament la posta de sol sobre el Fjord, impassibles, immutables… us hi havieu fixat? (+ info)
I buscant buscant, he trobat l’Art Encyclopedia on hi ha de tot!! i per imatges d’obres d’art, buscant a Wikimedia Commons també n’hi ha moltes lliures d’ús.
Doncs això, tal i com sona… un projecte professional i personal, que ha durat 4 anys i mig, ja està imprès.
Costa fer-se a la idea de què signifiquen 54 mesos de feina, amb diferents ritmes, amb diferents motivacions, etc. però ara, quan ho tens a les mans i t’imagines que allà hi ha tot aquest temps recollit… buf… t’agafa un no sé què i un no sé com… són moltes hores que, fossis on fossis, el cap hi dedicava atenció, sabia que sempre quedava alguna cosa pendent per fer, unes lectures per resumir, unes dades per analitzar i moooltes pàgines en blanc per escriure.
Per la meva edat, és el projecte més llarg en el que he estat implicat, i durant tot aquest temps era la meva activitat principal… I ara, de cop i volta, s’acaba; t’inventes una portada, un índex i uns agraïments, i fiufiu. S’ha acabat!
De fet, queda pendent que la junta de Departament, la junta de facultat i la comissió de doctorat, en dongui el vist i plau, passi un temps en exposició pública i finalment es convoqui el tribunal per defensar-la. Fins llavors, la panxa segueix indicant que no és un tema tancat.
I així ho he resumit:
El procés d’elaboració d’una tesi doctoral és un llarg viatge. Comença amb molta il·lusió i es va construint a mesura que va avançant. En tots els viatges hi ha moments àlgids, moments tensos, moments feliços i moments tristos. Es cometen errors i es corregeixen. Es descobreixen nous camins i es coneixen noves persones. Es creen nous lligams i nous vincles. Es camina lentament, aturant-se a cada racó, o s’accelera i s’avança a passes de gegant. Llocs llunyans, fantàstics i desconeguts. Llocs propers, que es veuen cada dia però que no es coneixen. Tot tipus de mitjans de transport. Temps per llegir i temps per escriure. Sovint la música és una bona companyia. Els viatges acostumen a remoure emocions, a posar les sensacions a flor de pell, nerviosisme, excitació, cansament, eufòria, alegria, desànim, desorientació, felicitat… I també ajuden a fer-nos més forts, més savis, més respectuosos, més tolerants… Un viatge de 4 anys com aquest ha donat per molt, i és l’inici de nous camins, nous reptes i oportunitats. Però aquests 4 anys no han estat en solitari; al contrari, sempre ben acompanyat. I sense aquesta companyia res d’això hagués tingut sentit. Als qui ja no hi són. Als qui hi han estat des del principi. Als qui hi segueixen sent, però una mica més lluny. Als qui hi són ben a prop. Als qui m’han guiat des de petit, i als qui em guien de gran. Als qui em fan tocar de peus a terra i als qui em fan somniar. Als qui m’han aguantat els moments de nervis, i en tots moments.
I continua amb agraïments més personals, que com que ells i elles ja saben qui són, de moment es queden impresos en paper. Gràcies per caminar al meu costat!
Una frase molt maca dóna títol a l’entrevista que Ima Sanchís feia a Doudou Diène, ex relator especial de l’ONU en matèria de racisme. Però aquesta frase serveix per parlar del racisme (LaContra 21/04/2009 – pdf).
En lo profundo, todos somos la misma persona. En Senegal tenemos un proverbio: mientras se pelean las ramas de los árboles, sus raíces se abrazan. Las personas podemos pelearnos por los vientos de las ideologías y de los acontecimientos; la solución no es cortar las ramas, la diversidad, sino llegar a las raíces del árbol, donde se abrazan.
Las raíces son los valores universales.
Exacto, esos que todos compartimos. El problema está en el tronco del árbol, la educación y los prejuicios que sustentan a las ramas. A lo largo de estos seis años de investigación he comprendido que el racismo es universal, lo he visto en los treinta países que he estudiado.
I destaco la idea:
…Y Freud, “la bestia interior”. Tras la Primera Guerra Mundial, en la que hubo 10 millones de muertos, dijo: la cuestión no es por qué hemos llegado tan bajo, sino entender que nunca hemos llegado tan alto como pensábamos; el porqué es la pregunta elemental que aún no hemos respondido.
Ens pensem que hem evolucionat molt, però potser en algunes coses, no tant!
