“Oh the wind whistles down
The cold dark street tonight…
Amy MacDonald – This is the life
Així és la vida…
“Oh the wind whistles down
Primavera
Publicat a El Periódico 22/03/2009
Viatge per l’Àfrica Occidental
Avui fa un any que marxàvem cap al sud, una furgoneta, dues motos, tres sonats i 15.000 km de carretera per endavant, molts dels quals vaig recórrer en solitari.
Ara mateix apagaria l’ordinador, i me n’hi tornava pitant, però com que no podrà ser, com a mínim recordar tots els moments que vam passar en aquell viatge. Portava un portàtil mooolt vell que em permetia anar escrivint cada dia i després entrar a qualsevol Ciber a penjar-ho al blog, i hi ha molta informació escrita de tot el viatge.
Hi va haver moments de tot, alguns de més difícils i d’altre més divertits, però que al final tot va acabar bé, amb el record d’un experiència impressionant; la descoberta d’un continent i una gent que t’atrau per sempre.
I pels que no sapigueu de què anava la història aquí deixo el primer post que en parlava, el 9 de desembre de l’any passat:
Havien de ser 10 dies per Marroc però la cosa s’ha anat ampliant. La resposta a la pregunta “Ja t’ho pensaràs, eh?“No m’ho he de pensar gaire, jejeje, demano uns dies i marxem.”
Així que marxem dijous a fer una volta: una furgoneta, un remolc, dues motos d’enduro, tres sonats i quilòmetres i quilòmetres de desert.
La previsió és tornar el dia de reis aprox. Però tot és bastant imprevisible i hi ha marge per a la improvisació i mantenir la seguretat del viatge.
Travessar tota la península fins a Algeciras, travessar l’estret de Gibraltar i entrar a Marroc. Travessar tot Marroc. A Marrakech ens separem, les motos camps a través (desert + Atlas) i la furgoneta per la carretera de la costa fins a Noadibou (Mauritània). Visitar diferents punts d’aquest país i decidir allà si dóna temps i és viable entrar fins a Bamako (Mali). Sembla que arribar al País Dogón amb la furgoneta serà més complicat.
De Mali en línia recta fins a Dakar, alguna volta per Senegal i tornada, directa per “l’autopista” fins a casa.
A partir d’ara la crònica del viatge, detall a detall, en funció de les connexions a internet que puguem anar trobant.
Us podeu anar fent una idea del paisatge i de l’ambient, a través de l’experiència de Sergi Fernàndez, que ha fet “7 deserts amb un parell de rodes”, una aventura en solitari amb bicicleta, l’últim el del Sàhara, que podeu veure el vídeo aquí que van passar a tempsdaventura.
L’aventura a començat ja abans de sortir de Barcelona, avui mateix. Uns cables “sueltos” de la bateria, arranca/no arranca i trucada al RACC. A riure que són dos dies!!
De totes les experiències, les dues més difícils van ser el problema de la roda i entrar a Senegal, que es pot resumir així:
“Acaba un enèsim dia llarg del viatge. No us escric mai abans que tot s’hagi solucionat i el to amb el què ho escric, us asseguro que no té res a veure amb com visc aquests moments més tensos i d’incertesa. També em relaxa i em serveix de teràpia per relativitzar i assimilar tot el que ha passat. Acabo esgotat, però tot solucionat!!”
I per ordre cronològic, així continua el viatge:
- Baixant a Marrakech – …ja t’ho deia jo que no ho deixessis tot per l’últim dia!!!
- Ja hi som!
- Marrakech-Tafraoute
- Algunes fotos
- Arribant al Sàhara Occidental, desert, Gran desert!
- I més quilòmetres de desert
- Avui faig anys!
- Quins regals!
- Tot arreglat’t, tornem-hi
- Cap a Mauritània
- Dia llarg però ja hi som
- Nadal diferent, diferent!!
- Nouakchott capital
- Cap a Chinguetti
- Pel desert a camell
- No ha passat res
- Últim repte del 2007: entrar a Senegal
- Sant Louis, Senegal
- Molt bon any a tothom!
- Una revetlla diferent
- Iniciem la tornada
- Entrem a Maurtiània de nou
- I ja som a Marroc
- Del Sàhara fins Agadir
- Parada a Marrakech
- Ja som a casa!!
- Corossolier i la fruita al·lucinògena
No hi ha cap foto als posts perquè al canviar de plataforma s’han “perdut”, però en podeu veure algunes triades aquí:
…. un viatge, un gran viatge!!
Idees diferents de compres per Nadal
Si bé volia acabar el post proposant com a regal una donació/subscripció a qualsevol ONG, crec que és un regal més interessant que tots aquests altres que volia proposar, i per tant el col·loco en primer lloc: podeu regalar des d’un apadrinament per un any, fins a una subscripció a una ONG o donació esporàdica pel valor que considereu.
Però altres idees, sense sortir de casa, que amb quatre clics podem fer algunes compres “solidàries”:
Greenpeace: http://www.tienda.greenpeace.es/home.php
Intermón: http://www.intermonoxfam.org/tienda/
Médicos Sin Fronteras: http://www.msf.es/participa/tienda/index.asp
Pallassos sense fronteres: http://www.clowns.org/productos.php
Setem (en construcció): http://www.comerciojusto.com/
Amnistia Internacional: https://www.es.amnesty.org/ssl/tienda/
Unicef: http://tienda.unicef.es/
CamisetaSolidaria: http://www.camisetasolidaria.com/
Save the Children: http://www.savethechildren.es/tienda/
I com que tot el què a un se li pugui ocórrer (un portal que reculli aquestes botigues, per exemple) algú ho altre ja hi ha pensat, aquí en recullen algunes més.
De tots aquests llocs, fent una ullada ràpida, en destaco:
Samarreta Rangoli – fundación vicente Ferrer
Però torno al que deia al principi, un regal diferent pot ser un apadrinament o una subscripció a qualsevol d’aquestes organitzacions
I per acabar amb una mica de reflexió personal, la Marta feia referència a la iniciativa de resistència al Nadal, contra el consumisme i la compra compulsiva.
Passant el temps
“desde Franklin, hemos convertido el tiempo en una obsesión: ahorrarlo, perderlo, aprovecharlo…
Como si fuera dinero.
“Tremendo error, e irrealizable, porque para empezar no hay uno, sino dos tiempos: uno en el calendario y otro en nuestro cerebro. Hoy sabemos que no estamos estresados porque nos falte tiempo, sino que nos falta tiempo porque estamos estresados.”
Stefan Klein, Entrevista a La Contra de La Vanguardia 16 d’octubre de 2008
Sempre havia dit que el temps no es perd sinó que passa. D’una manera o d’una altra, fent unes coses o unes altres però passa. No s’atura.
Però hi ha vegades que ens desviem d’aquesta percepció, conscient o inconscientment, i ens deixem portar per l’instint i la sensació de “perdre el temps” (tot i que no fos el cas).
“La prisa y la obsesión por el tiempo es el mejor modo de perderlo, porque la ansiedad que genera la prisa nos impide concentrarnos y ser eficaces en lo que hacemos. […] Si conoce bien su cerebro, podrá evitar algunas de las trampas que nos tiende nuestra percepción del tiempo, que tan poco tiene que ver con el del calendario y el reloj.”
Per sort sempre hi haurà algú que ens farà adonar d’aquestes “trampes” i serem capaços de conèixer millor el nostre cervell, les nostres percepcions i sensacions. Gràcies!!
I això és el que volia transmetre aquest proverbi indi (el de la fotografia superior), que donava la benvinguda als visitants d’un indret del Rajasthan:
Pren temps per treballar,
és el preu de l’èxit.
Pren temps per meditar,
és el preu del poder.
Pren temps per jugar,
és el secret de l’eterna joventut.
Pren temps per llegir,
és la manera de conèixer.
Pren temps pels teus amics,
és el camí a la felicitat.
Pren temps per riure,
és la música de l’ànima.
I el més important,
pren temps per estimar i ser estimat.
I per cert, ni que en català no sigui correcte el mot disfrutar, i a mi m’agrada, disfruteu passant el temps!!
Llibres Stefan Klein
– El tiempo (ed. Urano)
– La fórmula de la Felicitat (ed. Destino)
un cap de setmana per somniar
Vafalungo ens regala aquest vídeo, i el reprodueixo aquí per compartir-lo amb vosaltres.
Pero en este mundo chambón y jodido, cada noche será vivida como si fuera la última y cada día como si fuera el primero – El año 2000 y el derecho a soñar
:bravo:
la vida a l’índia
Si unes imatges poden dir més que mil paraules, espero que aquestes us transmetin una petita part de la vida a l'Índia. La seva gent… I ELS SEUS SOMRIURES!!
Poema d’un record
Instants 29 de juny de 2008
L'Hibiscus encara és ben viu
Perquè ens comportem com ens comportem?
powered by ODEO
L’altre dia, a Catalunya Radio entrevistaven a Nolasc Acarín, neuròleg de Barcelona. De seguida em va recordar el llibre El Cerebro del Rei, que em van regalar l'any 2002. Vaig anar corrents a buscar-lo i vaig llegir la dedicatòria, perquè era un regal especial i estava dedicat; amb un bolígraf de color lila.
Ara el torno a tenir sobre la taula, i mentre el fullejo he trobat un punt de llibre, fet a mà: tela pintada sobre cartolina, i que senyala l'única pàgina de tot el llibre on hi ha una marca. Unes línies subratllades, amb molta cura, segurament amb regla (qui ho va subratllar estudiava molt, feia molts resums, prenia molts apunts…) i que diuen així:
“Además de los caracteres físicos más primarios, los humanos apreciamos mucho los carácteres mentales y cognitivos como la astucia, lealtad o ternura. Conviene no olvidarlo”
Us deixo l'entrevista d'ahir a la radio, que són uns 30 minuts, per escoltar pausadement, sense presses,… que acaba amb una tranquil·la cançó; i també us deixo una contra de La Vanguardia, del juny del 2002, feta al mateix neuròleg.
Queda resposta la pregunta del títol?
Somos el resultado de la evolución genética, de muy variadas formas de adaptación al medio a lo largo de millones de años, y de la aparición de un cerebro grande que permite acumular experiencia, elaborarla y programar la conducta.
Nolasc Acarín explica cómo los humanos hemos conseguido tener un cerebro tan versátil, cómo influye en nuestro comportamiento la herencia de múltiples formas de vida animal anterior a la nuestra y de qué forma reaccionamos frente al estímulo de la naturaleza o de otro humano. Todo ello con un cerebro de kilo y medio que, como dice el autor, sirve para andar, pensar, amar, odiar, hacer la digestión, controlar el ritmo del corazón, ser feliz o estar triste.
En este libro apasionante, agudo y deslumbrante se da respuesta a la pregunta más elemental: ¿por qué nos comportamos como lo hacemos? Se explica cómo los humanos hemos conseguido tener un cerebro tan versátil, cómo influye en nuestro comportamiento la herencia de múltiples formas de vida animal anterior a la nuestra y de qué forma reaccionamos frente al estímulo de la naturaleza o de otro humano. Todo ello con un cerebro de kilo y medio que, como se explica, sirve para andar, pensar, amar, odiar, hacer la digestión, controlar el ritmo del corazón, ser feliz o estar triste.
Penso…
No sé si penso i llavors existeixo o com que existeixo no em queda més remei que pensar… I una imatge diu més que mil paraules!!
… veig nens i emabarassats/des per tot arreu…
Felicitats a aquests amics que estan embarassats!!
(actualitzo: i a l'Albert i l'Agnés, que veurem demà!!)
La cançó tot i que sembli trista en el fons és un cant a l'amor i a l'estimació d'un pare al seu fill.
p.d: el de la foto és en Pablito de Madrid