Avui torna a començar el curs. Després de 5 setmanes fora de casa, el pis necessitava una posada a punt a fons: netejar, aspirador amunt i avall, lavabos, cuina, omplir la nevera, rentadora, rentadora, endreçar roba, rentadora, regar les plantes, rebost… en fi, ha estat un diumenge de treball dur previ a la tornada a la normalitat, certa mandra, certa tristesa,… Però que he pogut combinar amb esmorzar a la terrassa llegint el diari, anar una horeta a la platja (plaga de meduses per contaminació, arghhh) i al vespre a córrer per la carretera de les aigües.

Abans de marxar, el director ens havia enviat a tots un powerpoint sobre la cultura Slow Down (prendre’s les coses amb calma), que podeu veure a sota i del qual vull destacar una anècdota:

“La primera vez que fui para Suecia, en 1990, uno de mis colegas suecos me recogía del hotel todas las mañanas. Estábamos en el mes de septiembre, algo de frío y nevisca.
Llegábamos temprano a la Volvo y él estacionaba el auto muy lejos de la puerta de entrada (son 2000 empleados que van en coche a la empresa). El primer día no hice comentario alguno, tampoco el segundo, o el tercero.
En los días siguientes, ya con un poco más de confianza, una mañana le pregunté a mi colega:

“Es que como llegamos temprano tenemos tiempo para caminar, y quien llega más tarde, ya va a llegar retrasado y es mejor que encuentre lugar más cerca de la puerta. ¿No te parece?”

Take it easy… bona reentré a tothom!!

Dels dies a Hawaii me n’he emportat molt bones sensacions, Aloha Spirit, que vindria a ser alguna cosa més que una salutació; és un agraïment, un bon rotllo, amor, simpatia… i la vull compartir amb vosaltres amb aquesta interpretació del mític cantant Hawaià IZ Kamakawiwo, només la seva veu i l’Ukulele (la guitarra típica hawaiana).

A més a més d’agrair a l’Steve tota la seva hospitalitat, oferint-me tot el que tenia i més. Una gran persona!!

Tinc la sort d’anar coneixent molt bona gent per tot el món, i sempre en guardaré un bon record.

I tot i què he descobert llocs molt xulos i impressionants, he arribat a la conclusió que mai seran el paradís perfecte si tot el què vius, veus i sents no ho pots compartir amb la persona que voldries. Espero que tots vosaltres n’hagueu pogut compartir una mica.

Somewhere, over the rainbow, there is a wonderful world!

Aloha

Fa uns dies escrivia sobre un noi bolivià que vaig conèixer a l’estació de busos de Barcelona i que mogut per l’impuls havia improvisat un viatge llampec de cap de setmana, de Bilbao a Barcelona.

Aquesta estada a Chicago ha estat marcada per alguns contratemps, i després de canviar la data de tornada, l’estada aquí també va sobre la marxa.

Aquí la gent no fa vacances, vacances, sinó que van treballant i com a molt s’agafen una setmana o 10 dies. Aquest és el cas del professor Steve Jones, que m’acull en aquesta universitat i que marxarà uns dies. Així que orfe de tutor, he de buscar alguna opció, que aprofitaré també com les meves vacances.

He estat mirant i fent algunes gestions i contactes internacionals, aprofitant que estic a l’altre costat de l’Atlàntic (trucades a les ambaixades, consolats, comissions internacionals…) buscant recomanacions i consells per aprofitar aquests dies, i finalment la millor opció ha estat… Kailua-Kona, Hawai!

El dollar està realment baix (0,725), i expedia.com té ofertes d’última hora molt rentables… així que ja està fet! Un cap de setmana llarg a la Big Island de Hawai, a casa d’un amic, l'Steve, surfista, nedador professional i exdirector de la famosa triatló Ironman.

Aquest és el vídeo que va grabar l’Steve fa dues setmanes:

Degut a la distància que separa aquestes illes del continent i encara més de Barcelona, estant aquí és una bona oportunitat per visitar aquest paradís del surf, el submarinisme, els dofins i els trekkings pels volcans i boscos selvàtics.

Com que fa un temps em mostrava crític amb tants viatges d’avió amunt i avall, que entre tots ens carregàvem el planeta, he decidit que cada vegada que n’agafi un pagaré la taxa ecològica que recull TerraPass, aquest cop, i que inverteix en la preserva del medi ambient i les energies renovables. Pagues, si vols, en funció de la distància del vol.

A tots aquells que m’heu anat escrivint emails o deixant comentaris aquí, pensaré en vosaltres. Als demés… ja veurem! Encara hi sou a temps 😉

Salutacions a totes i a tots!

M’ha soprès…

L’altre dia feia cua a una llibreria i vaig preguntar si algú sabia on hi havia una gelateria Cold Stone, allà a prop… I volia concretament una d’aquesta cadena perquè ja coneixia els tipus de gelats, els toppings que hi posen i la galeta del recipient!

La caixera no ho sabia i va fer un crit als demés caixers a veure si m’ho podien dir. El caixer del costat, que portava un auricular i una emissora de radio, va avisar a la centraleta i va preguntar on era la gelateria més propera! Em vaig quedar bastant sorprès… no calia tanta preocupació, ja donaria alguna volta a veure si la trobava…

Però llavors la senyora de la fila del costat treu la seva agenda electrònica i diu “un moment, això ho tinc jo per aquí…” es connecta a internet i en un segon em diu l’adreça exacta del lloc que estava buscant, just uns quants carrers més amunt. Increïble.

Un ús àgil de la tecnologia aplicat a la vida quotidiana.

Doncs això, em va sorprendre!

Per altra banda…

Jo amb una càmera nova, he estat fent un munt de fotografies, però just arribar a Chicago en vaig posar una de Flickr a la capçalera del blog que sembla ser que tenia copyright, així que he rebut un e-mail de l’autor avisant-me que estava infringint les llesis americanes i que l’havia de retirar immediatament. Ups, sorry!

Segurament l'autor m'ha trobat perquè en el post del primer dia hi posava un enllaç cap a la seva fotografia… però li ha molestat.

Per tant aneu una mica amb compte a l’hora d’utilitzar imatges, al final tot es descobreix, jejejeje.

Fotos lliures:
www.yotophoto.com
Flickr sota Creative Commons

Un cap de setmana, antiga Route 66, autèntic Bar de carretera Romines Travel Center. Calma, temperatura agradable, quatre gotes, gran paisatge, bona companyia… i mooolta tranquilitat.

Una cançó: The Monkees – I'm A Believer (la lletra!)

Sempre hi ha alguna cosa en què creure, espero que cadascú trobi la seva.

Crec que una cosa que hem fet tots una vegada o altra és esperar. Es pot esperar per moltes coses: a persones, esdeveniments o fins i tot esperar que no passi alguna d’aquestes situacions.

Concretament això és el què em passava pel cap quan esperava a una persona a una estació de metro.

Tu quedes a una hora. Ok. Jo normalment, potser per desgràcia meva, arribo sempre una mica abans. Tinc un problema, ni que vulgui arribar a l’hora en punt per no haver-me d’esperar, tinc una habilitat que em fa arribar abans, si no és per res excepcional.

Llavors la meva espera, tot i que a propòsit, comença 10 minuts abans, que els aprofito mirant a l’altra gent que espera, imaginant-me la seva vida, a qui o què deuen esperar, quanta estona fa que esperen, si es posen nerviosos, què fan quan es posen nerviosos (es mengen les ungles? No paren de mirar el rellotge? …).

Quan arriba l’hora acordada canvia la fase. Llavors es tracta d’anar mirant al voltant a veure si aquella persona arriba, per on arribarà, com anirà vestida, com portarà el cabell, si anirà molt carregada de trastos o no, si vindrà corrents o tranquil•la, etc. Potser és la millor estona d’esperar… els deu minuts que passen de l’hora acordada, i que si es tracta d’una situació agradable o desitjada, fa una cosa a la panxa, un cert nerviosisme sa…

Però aquest nerviosisme comença a intoxicar quan passen 15 minuts. Si tens telèfon mòbil, i l’altra persona també, el mires no fos cas que hagués trucat i no ho haguessis sentit (tot i tenir el volum al màxim, precisament per casos com aquests). Ho mires igualment. Al rellotge ja li has tret “brillo” set vegades, comprovant que vagi a l’hora amb el del mòbil. Comences a mirar al voltant a veure si hem quedat al lloc correcte, que potser s’ha confós i comences a analitzar possibles punts de confusió amb el lloc acordat i vas descartant, o no…

Passats uns minuts més et comences a plantejar que potser no hem entès l’hora de la mateixa manera, eren quarts de tres o les tres i mitja¿? aiaiaiai La cosa a la panxa ja no és tant emocionant, es torna més preocupant. Tornes a mirar el mòbil. I comences a pensar que potser ha passat alguna cosa i no t’han pogut avisar… Aquí depèn del tipus de persona que s’espera, hi ha casos en que la preocupació és molt gran i d’altres en que no tant. Això depèn.

Llavors t’aixeques i comences a donar voltes: potser està darrera d’aquell cartell i no m’ha vist, potser hi ha unes altres escales al costat, potser s’ha cansat d’esperar i m’està buscant per allà… m’hauré d’esperar mitja hora més per assegurar-me que no hem entès malament l’hora?

Finalment va arribar. No tenia mòbil. Va ser una trobada molt agradable.

Dimarts vaig passar una estona a la piscina municipal i vaig quedar gratament sorprès del sistema de socorristes que tenen.

Una piscina de 50 x 20 m. aprox. Té 5 socorristes dalt de cadires i un coordinador que va voltant, atent a tot el què passa. Cada 30 minuts toca relleu de cadira, arriba un, es posa dret davant la torre, mirant endavant, i el de dalt li dóna el “tub de salvament” (un flotador semi-rígid allargat que serveix per encerclar a l’ofegat i arrossegar-lo) al de baix i baixa. El flotador canvia de mans i puja l’altre. Un cop dalt el de baix li dóna el tub, i així sempre hi ha una persona amb el tub a les mans i mirant a la piscina, amb una coordinació perfecta.

Encara més. De tant en tant el coordinador llença un ninot (tipus muñeco nenuco) davant d’una torre de salvament, i el socorrista s’ha de llençar immediatament i “salvar-lo”. Així practiquen i no s’avorreixen tant. A vegades també es llença un socorrista sense avisar davant d’un altre i simula que s’està ofegant, i immediatament el de la torre salta a buscar-lo. Impressionant!

Però encara hi ha una cosa que m’ha agradat més. El Safety Break o parada de seguretat. Cada hora, s’avisa per megafonia, alhora que els 5 socorristes es posen drets i xiulen conjuntament, que comença el safety break. Vol dir que tots els nens i nenes han de sortir de la piscina durant 10 minuts i només els adults poden estar dins l’aigua. La mesura està pensada perquè els socorristes descansin o afluixin el nivell de concentració, que realment és molt alt. Es passen tota l’estona marcant ordres als nens i nenes a toc de xiulet, vigilant i ordenant els salts de trampolí…

Aquesta és una mesura excepcional i fantàstica. Estaria bé que totes les feines la tinguessin. Cada hora, siguis fumador o no, deu minuts de relax obligatoris!

Segurament les coses anirien molt millor…

– It's no 'BAYWATCH': more than just looking good

– Lifeguard Summer Jobs

Quan no tot és gris i fosc, un somriure, energia, tranquil·litat,…

Música: Wilco – Either Way (Sky Blue Sky) from Chicago

fotografia via

Ahir estava a la platja de la Zurriola (Gros, Donostia) perquè feia sol; i aquí la norma és que quan fa sol, deixis tot el què estàs fent i vagis a la platja, que vés a saber quan hi podràs tornar. De fet en tot el mes de juliol aquest cap de setmana ha estat el primer a fer bon dia.

Sempre m’ha agradat la infraestructura de salvament i socorrisme que tenen aquestes platges, els avisos, senyals, banderes… De sobte al mig de la platja hi ha un espai d’uns 30 metres marcat entre dues banderes vermelles on es prohibeix el bany, i no és perquè si. Es creen corrents per sota l’aigua, ni que no hi hagi gaire onatge, que t’arrossega mar endins.

Doncs ahir en dues ocasions van avisar del perill de què hi hagués Galerna, una tempesta sobtada, deguda a un canvi de pressions i temperatures, que porta unes ratxes de vent molt fortes. Avisaven que la gent sortís de l’aigua i que no es deixessin els parasols al marxar. Feia sol però lluny es veien alguns núvols. La gent es seguia banyant, hi havia onades grosses i tothom jugava a rebolcar-se…

5 minuts després del segon avís, i quan els núvols just havien tapat el sol, no va ser necessària la megafonia. La gent es va posar a córrer com boja cap al passeig de mar, el vent aixecava la sorra i no es veia res. Tothom corria. Moltíssima gent (era diumenge i feia molt sol) corrent en desbandada cap a refugiar-se. La sorra només molestava però com volaven les sombrilles era realment espectacular. I perillós! Jo i uns quants ens vam posar darrera la paret de fusta d’un xiringuito, que la cambrera amb prous feines podia tancar els porticons. Les papereres es buidaven pel vent i escampaven papers i ampolles per tot arreu.

Des del refugi, era espectacular veure l’escena; desenes de parasols girats al revés, xancletes i tovalloles volant, gent que havia perdut les claus, el mòbil, la samarreta, els fills, la sogra… i tot en 5 minuts!! Després el vent va afluixar, tot i que segui aixecant la sorra i no s’hi podia estar. Alguns agosarats es banyaven, i d’altres utilitzaven les tovalloles per fer de veles i deixar-se arrossegar pel vent sobre la sorra. No va ploure.

Una experiència, comuna pels d’aquí, interessant pels visitants!

Notícia al diari

El que dóna de si més de 340 furgonetes volkswagen: