El proper dimecres 28 de maig presentarem el llibre Usos educatius dels blogs, a les Drassanes de Barcelona.

Ha estat una experiència molt interessant i que recull molta informació del meu dia a dia Professional.

Però hi ha un element que voldria destacar, i és la gent que m’ha ajudat a fer-ho possible. Alguns ja ho saben de sobres (no paro de recordar-ho) i d’altres no tant. Són els i les mestres que he tingut al llarg de la vida.

No és just que es parli només d’educació quan hi ha vagues, discussions per les lleis o problemes d’horaris, bullying o qui és responsable de no sé què…
Gràcies a tot ells són molts els que han pogut seguir estudiant, que s’han anat desenvolupant com a persones, i en part és gràcies a tots ells i elles i al què ens van anar ensenyant.

Suposo que per deformació professional soc més sensible a aquest tema, però no us podeu imaginar la il·lusió que els hi ha fet a l’institut, rebre una carta meva, tant sols explicant que faig i l’exemplar del llibre agraint-los tot el què m’han ensenyat. Amb 17 anys deixes l’institut, bé, de fet l’únic que vols és marxar quan abans millor i anar a la Universitat o fer altres coses,… però passat el temps, si tothom reconegués la feina que un dia van fer i (ni que no ens ho semblés llavors) tot el que es van dedicar a nosaltres, segurament ara treballarien més a gust i suportarien millor les pressions i responsabilitats que els hi van caient a sobre.

Així que esteu tots convidats (hi haurà copa de cava a l’acabar) i em farà il·lusió compartir aquests instants amb tots vosaltres. Aquí hi ha el targetó de la presentació:

Tenia pendent enviar unes postals a Senegal, al Llac Rosa, on uns nois ens van rebre encantats i ens van regalar uns quadres fets de sal del llac i pintats a mà. Sense demanar res a canvi. Només volien xerrar una estona, conèixer coses d’Europa i si podíem que els hi enviéssim algunes postals de Barcelona.
I així ho he fet, els hi he revelat aquestes dues fotos i enviat amb algunes postals de Barcelona.

Quan érem allà, faltava poc més d’una setmana perquè arribés el Dakar, i encara no sabíem que es suspendria. Ells ens explicaven tot el què estaven preparant, els beneficis que els hi comportava, etc. i és que al Llac Rosa és la mítica arribada d’aquest Rally.

Finalment es va acabar suspenent per les amenaces. Esperem que hagin pogut superar els inconvenients que els hi hagués pogut causar aquesta suspensió (uns es van hipotecar per comprar reserves de gasolina per abastir als visitants) en un país que desgraciadament el Rally era una de les fonts d’ingressos més importants, com ja havia explicat.

Salaam aleikum السلام عليك

p.d: La capçalera és la foto d'un d'aquests quadres de sal

Fa un dies, al programa d'en Manel Fuentes, van entrevistar a l’Alegria i la Laura, de Brasil Capoeira Barcelona. És curiós com es pot explicar la capoeira per radio… i a més a més amb l’humor de Fuentes!!

Per fi he pogut aconseguir el berimbau que m’han deixat. Ha estat tota una odissea recollir el pal que el tenia no sé qui i mai me’l portava… vaig haver de recórrer el barri de Sant Andreu, trucar, esperar, tornar a quedar,… però ja està, el tinc!!! Ara a aprendre’n
🙂

Aquests dos vídeos són les sessions que va fer la monitora Alegria per als candidats d’aquest any d’Operación Triumfo. vídeo 1 i vídeo 2

Plou. Ha refrescat. Una dona gran fa cua pacientment al forn de pa. Quan li toca, pregunta i repregunta quin pa és aquest i aquell altre, demana una barra de viena tallada. Té els cabells blancs, li costa moure’s, però se sent viva.

Després demana dos croissants, que li costen més que la barra de pa. Sembla que no té gaires diners, però fa un esforç. Treu el moneder i paga la compra comptant cèntim a cèntim.

Surt a fora i li dóna els dos croissants, a la noia que hi ha fora, a la porta, demanant caritat. Agraïda, no s’ho pensa dues vegades i comença a menjar.

This is a woderful world!!

—

Per cert, demà dissabte es celebra a Barcelona la nit dels museus, una proposta cultural que consisteix en obrir la majoria de museus de la ciutat fins la 1 de la nit amb entrada lliure i moltes actuacions complementàries: musicals, poesia, projeccions, visites comentades, etc.
Jo no hi seré però per exemple em crida l’atenció el concert a les 21 h. al Museu Picasso, espectacle musical de veu i hang, l’instrument metàl·lic que per casualitat vaig fotografiar fa uns mesos per ciutat vella.

I també voldria felicitar a una persona que avui acaba una etapa important de formació. Han estat 4 anys d’aprenentatges en tots els sentits, completats amb èxit!! Felicitats; boa sorte!! 🙂

Cobardes

M’ha agradat!! És una pel·lícula que posa sobre la taula i sobretot davant dels ulls, un fenòmen del què n’hem sentit a parlar molt però que en coneixem poc. Es podia enfocar de moltes maneres, i ells n’han triat una, que m’ha agradat i que pot ser molt interessant com a punt de partida pel debat i per tractar el tema del bullying i l’assetjament escolar.

“Després de sorprendre molts cinèfils amb “Tapas”, Jose Corbacho i Juan Cruz han apostat ara per un registre més seriós a “Cobardes”, la segona pel·lícula escrita i dirigida per aquesta parella televisiva.

Tot i que es fa difícil calcular-ho, perquè és un fenomen que habitualment es manté en secret, alguns psicòlegs calculen que entre un 15% i un 35% dels alumnes es veuen involucrats en comportaments intimidatoris. L'assetjament escolar, conegut també com a “bullying”, és preocupant i reflecteix les pors de la societat contemporània. El conflicte, doncs, mereix que el cinema ajudi a trencar tabús, que el doni a conèixer, i això és precisament el que fa “Cobardes”.

Corbacho i Cruz segueixen parlant d'incomunicació. Ho fan a partir de la història d'un noi de 14 anys maltractat per alguns companys de classe. Entre d'altres, es mostra la problemàtica des de diferents punts de vista: la víctima, la família, els amics i els mestres, cansats de fer més de policies que d'educadors. Tots ells són la demostració del creixent clima de desconfiança que ens envolta. La pel·lícula alerta dels perills de prioritzar excessivament els valors materials i de donar massa l'esquena als nostres ideals”.

Font: iCatFm

I també us presento una altra experiència que m’ha cridat l’atenció (a través de la Laura). Es tracta de “Debajo del sombrero” una associació de persones amb discapacitats intel·lectuals que es dediquen a la creació artística contemporània i que com expliquen aquí segueixen models d’experiències similars que s’estan duent a terme arreu del món.

Julio Medem va produir el documental dirigit per LOLA BARRERA e IÑAKI PEÑAFIEL que porta per títol el mateix que aquesta experiència i que narra la història d’una artista de 64 anys, a qui li arriba el reconeixement internacional després de viure 36 anys en una institució psiquiàtrica. Fragments del documental els podeu veure aquí

http://www.debajodelsombrero.org/

Dins de les jornades 2.0 A NOVA ÁGORA GALEGA que organitza la Xunta de Galicia i les tres universitats gallegues, en motiu del Dia d’Internet, m’han convidat a participar demà 14 de maig en una taula rodona per explicar una mica alguns resultats del què estic estudiant per la tesi, i en general sobre les xarxes socials, web 2.0 i educació.

Compartiré taula amb alguns dels professors i blocaires que fonamenten la part teòrica de la meva tesi i que ja he conegut en altres ocasions, el què no deixa de crear-me una certa impressió…

Així que amb un viatge llampec, me’n vaig a Vigo i Ourense i torno.

Si per alguna curiositat i/o avorriment voleu veure del què parlarem, aquí teniu la presentació que guia una mica aquestes idees:

I a través del twitter de les Jornades o del blog que han creat, en podreu fer un seguiment.

Doncs se’m va acudir entrar a una botiga de motos a preguntar preus de jaquetes. El dependent estava xerrant amb una noia que volia comprar uns guants, acompanyada per la seva mare.
El venedor explicava que feia dues setmanes un cotxe el va embastir i el va enviar (estant ell pràcticament parat arrencant d’un semàfor) al mig de la font de Gran via / Passeig de Gràcia i detallava on havien anat a parar les bambes i tot el què s’havia trencat. Però resulta que la noia acabava de tenir un accident amb la moto d’enduro i també s’havia trencat no sé què…

De fet, crec que les botigues d’accessoris no tenen fil musical sinó una radio connectada directament a les notícies del trànsit i d’accidents i així tens una sensació d’inseguretat que pot influir en la teva decisió, tot el dia la botiga té una remor de fons d’accidents…

Abans d’aquesta havia anat a una altra botiga, on tenien una jaqueta molt xula i clar, moooolt cara. Són molt cares. Llavors el venedor que et comença a explicar totes les virtuts fins que arriba el punt… “perquè clar, amb la teva seguretat no voldràs jugar, no?” que si aquesta té no sé què, que si això per l’esquena, els colzes, el Gore-Tex,… i ves sumant de 100 euros en 100 euros…

Tornant a l’altra botiga, es reprodueix el mateix… “clar és que es tracta de la teva seguretat, tu mateix eh… és que si caus, ni que portis un bon equip et pots fer mal, imagina’t si no el portes” Total que la necessitat ja està creada. Vaig tot el dia amb la moto amunt i avall i no me la puc jugar… necessito una jaqueta amb proteccions¿?

Val, ha aparegut “una necessitat” i ara cal donar-li resposta, però a quin preu? escatimaràs en la teva seguretat?? Juers quina responsabilitat… millor que no posi aquí les preguntes que et venen al cap… és igual… però si que et genera una certa sensació, si més no curiosa!!

Doncs res, que un cop la necessitat creada/infundada (com moltes que tenim) m’he comprat una jaqueta. Això si, si es tracta de la teva seguretat, no podem parlar de consumisme, eh, no,no, és per la teva seguretat… i no escatimis, eh! Allà tu!!

Sembla que aquest estiu serem uns quants que voltarem pel continent asiàtic.

Vas parlant amb la gent, ara uns, ara els altres, i tothom coneix algú que anirà a l’Índia aquest estiu o que hi ha anat fa molt poc; els de la feina del germà de no sé qui, una cosina de l’altre, els amics dels meus amics (que també són els meus amics), i així successivament. Quants més són al grup, més fàcil que algú o amic d’algun d’aquests conegui algú altre que hi ha anat… més divertit!!

També hi ha algú que sempre ha tingut les ganes d'anar-hi i ara té l’oportunitat de fer-ho, en un projecte molt interessant. Coneixerà un món nou i mil instants i sensacions per descobrir, i des d’aquí l’animo a que hi vagi.
Ànims, no tinguis por! ♪♪♪♪

I per anar coneixent una mica aquest territori llunyà, us deixo algunes fotografies. Al principi em va cridar molt l’atenció aquesta presentació però m’he acabat decidint per aquest vídeo de la regió del Rajasthan.

L’altre dia, caminant pel centre de Barcelona (c/Aragó amb Rbla. Catalunya) em van preguntar si tenia 3 minuts per una enquesta. Que són tres minuts?
A més, aquesta gent cobren a tant per entrevistat vàlid captat, i no és fàcil que la gent pari i dediqui un temps a contestar aquestes enquestes. Així que si no tinc pressa, doncs els hi dedico una estoneta.
Es tractava de provar un nou producte que volen treure al mercat, una espècie de magdalena farcida de xocolata, molt bona!! A canvi m’han donat un set de manicura¿? més cutre que els del tot a cien…

En la meva època de pluriempleo/estudiant (o encara hi soc??) vaig fer enquestes d’alarmes per les cases, i com que ningú obria la porta i molt menys concertava una entrevista perquè li passés un comercial, jo no cobrava… vaia feina!! Així que tot sigui per ajudar a la gent que treballa d’això!!

El senyor que seia al meu costat, quan ha vingut el supervisor i ha vist que tenia fills, li ha dit que no podia fer l’enquesta (i ja en portava la meitat) ja que necessitaven homes de 25 a 40 sense fills. I ell, indignat, ha dit que era publicista (per respondre l’enquesta tampoc pots estar relacionat amb el món de la publicitat) i tenia molts nets i que creia que tenia més coneixement de dolços i xocolates que molta gent sense fills… I és que algú dels captadors de fora el carrer, com que cobren per entrevistat, li deu haver dit, “va tu no tens fills i no treballes a la publicitat, d’acord?”

Però per desgràcia meva, al Porta de l’Àngel una altra senyora m’ha demanat participar… i aquí si que ha estat el “timo de l’estampeta”.

Una promoció d’aquests xiclets nous, 20 minuts davant d’un ordinador veient anuncis, contestant preguntes, perfil d’usuari mastegador de xiclets… i arriba un moment, que venen dues noies i diuen, no tu no menges xiclets a la feina, que ja en tenim, sinó “cuando viajo en transporte público” que encara ens en falten!!

Flipant, han anat guiant les meves respostes per complir els seus requisits i enllestir la feina. Evidentment, veient això, jo he omplert el test de l’ordinador amb els ulls tancats i sense ni llegir-ho, i penso escriure a l’empresa publicitària per explicar que si jo dedico 20 minuts per omplir l’enquesta, com a mínim no em prenguin el pèl a la cara. Després que en facin el què vulguin de l’enquesta però no allà davant!! “Nos falta una persona que coma chicles en el transporte público…” Serà un nou Mètode científic? ¿Estadístiques 2.0?

En fi, com deien aquells, muy profesionales!

La Colifata, un projecte que dóna veu a unes persones estigmatitzades socialment i que sempre se’ls hi ha girat l’esquena.
Manu Chao, entre d’altres, ha donat suport a aquesta iniciativa de portar al cine l’experiència d’aquest centre de Salut mental argentí, on van crear un programa de radio entre els malalts interns del centre (escoltar aquí).

“Fundada en 1991 por el psicólogo Alfredo Olivera, que según sus pacientes “está más loco que nosotros”, la emisora argentina Radio Colifata, terapia para que los presuntos locos del psiquiátrico Borda hablen a través de las ondas con los presuntos cuerdos, es un fenómeno internacional. “La locura es algo que toda persona lleva dentro”, afirma uno de estos seres inteligentes que se expresan por una radio que canaliza la locura y permite a los enfermos preguntarse “¿quién soy yo?”. Un documento inapreciable, jocoso a la vez que dramático.” La Vanguardia

Hi ha hagut certa polèmica per l’ús d’aquests pacients en l’anunci d’aquarius però com diu un responsable de l’hospital a La Vanguardia, “si es con cariño, bienvenidos los que nos dan voz”.

A Barcelona hi ha un projecte similar que es diu Radio Nicosia, però vull aprofitar des d’aquí per animar a una persona que té la oportunitat de viatjar a Argentina i conèixer i fer pràctiques en aquest centre, a que es compri els bitllets ja! i no s’ho pensi dues vegades, jejejeje 🙂

Bona diada de Sant Jordi

p.d: i aprofitant que avui fa un dia radiant, un record per aquells llocs del món on els núvols no deixen gaudir del sol (Zaire, Congo, Monrovia, Palestina, Baghdad, Fallujah, Jerusalem, Guinea-Bissau, Tibet,… rainin in Paradise, by Manu Chao)