Freegan és un nou moviment que s’origina a Nova York com a resposta a la societat consumista en la que vivim i que pretén posar el fre en alguns aspectes i plantejar-se les coses de manera diferent. Amb les noves impressions i vivències des de l’Àfrica és un bon moment per parar-hi a pensar.
Se denomina freegan a gente que emplea estrategias alternativas para vivir, basadas en una participación limitada en la economía convencional, y en un mínimo consumo de recursos.
Los Freegans abogan por la comunidad, la generosidad, la conciencia social, la libertad, la cooperación y el compartir en oposición a la sociedad basada en el materialismo, la apatía social, la competición , la conformidad y la codicia.
Si el coachsurfing ja és una forma d’obrir-se al món i compartir, aquest moviment pretén implicar-s’hi en tots els àmbits de les nostres vides. És una opció interessant, que en la mesura del possible ens pot anar ajudant a fer un món millor.
Altres campanyes, com la que proposa el meu amic Mortiz a través d’independentlondon.com de comprar localment, en petits comerços, botigues de barri…
O la campanya contra l’ús indiscriminat de les bosses de plàstic.
I què me’n dieu d’una botiga d’alimentació, productes de neteja, decoració… on es ven tot sense empaquetar. Tu t’has de portar les bosses, les ampolles, gerres… i a més a més tot el què s’hi ven és de proveïdors locals o comerç just. Via Silenci!
Local to Global. It’s a two way street. Be Independent.
Avui hem pogut anar a veure la pel·lícula “Into the wild” (hacia rutas salvajes) que m’interessava per la bona crítica i per l’argument; basada en un fet real i el llibre de Jon Krakauer, on un noi jove que després de la Universitat es ratlla de la vida i decideix fer un viatge… finalment acaba a Alaska enfrontant-se i convivint en solitari amb la naturalesa. Per cert, molt ben trobada la cita que obre la pel·lícula!!
“Hi ha un plaer en els boscos sense camins, Hi ha un èxtasi a la costa solitària, Hi ha una societat sense intrusos, Pel mar profund i el rugir de la música; No estimo poc a les persones, però a la natura més” Lord Byron
Tot i durar dues hores i vint, no es fa gens llarga; amb flaixbacs constants que va construint un conjunt d’històries.
La frase final que escriu el protagonista, ben bé al final, en un llibre, resumeix molt bé la conclusió a la que arriba. Una conclusió impactant que vaig descobrir aquest estiu a Hawaii; Així és la vida!! El primer/a que la trobi, que l'escrigui als comentaris!!
Doncs no us la perdeu; ha guanyat el globus d’or a la millor cançó original (ah, que no he parlat de la banda sonora!! Doncs… GENIAL!!) i nominada als Òscars (millor actor secundari).
Sortint del Bonpreu m’he trobat una cartera a terra, plena de targetes, carnets i documents. Potser si hi haguessin 6000 euros, hagués tingut un dilema moral, però no hi havia ni un cèntim.
He entrat a una porteria de l’edifici d’oficines que hi ha davant per si la portera en coneixia al propietari. Ni idea.
De seguida la secretaria ha mobilitzat a tot el personal, un cop ha comprovat que el propietari de la cartera no constava en el seu arxiu de treballadors.
Ells s'han quedat sorpresos i esmaperduts que un noi entrés allà amb la barra de pa i una garrafa de lleixiu, amb la intenció de retornar una cartera.
Però més gran ha estat la meva sorpresa al veure com uns executius deixaven la reunió per intentar localitzar al propietari. Amb l'adreça del dni han trucat a telefònica i han posat l'altaveu (portera, secretaria, segurata, sra. de la neteja, comercials, jo…) tots escoltant “por este nombre no me viene nada, y como usted sabrá por la nueva ley de protección de datos no le puedo proporcionar el numero de un nombre al azar” i li han donat el telf. de l'empresa que constava a aquella direcció.
El noi q ha contestat des d'aquella empresa deia que el propietari de la cartera deu viure a l'edifici de vivendes que hi ha sobre l'empresa. Total que han quedat que ell l'avisarà i li guarden la cartera aquí. Així que jo, després de tres quarts d’hora de gestions he tornat cap a casa.
I al vespre m’ha trucat el Jordi, propietari de la cartera, mooolt agraït pel favor que li havia fet. Li havien robat a balmes/valència i ja estava a la comissaria dels mossos denunciant l'atracament, quan l'ha trucat la seva dona després que els de le'mpresa de sota casa seva els avisessesin. Jo patia per si es pensava que era jo qui li havia fotut els calers (que ja em va passar un cop), però no era el cas perquè l'havien atracat.
Estava tant content i agraït que m'ha transmès molta energia. I a mi, com deia l'altre dia, m'ha costat molt poc ajudar-lo 🙂
Però és que després, he anat anar al cine (amb unes entrades de la radio) me’n sobrava una i la he regalat als nois de darrera, que també han quedat ben parats “Ens regales una entrada així perquè si?” Doncs SI, disfruteu-la! ;).
O sigui que sense fer res excepcional, en menys de 24 hores, a dues persones els hi ha caigut un àngel del cel 🙂
L'altre dia vaig poder assistir al passi de la pel·lícula francesa Question Humaine, en el marc del Festival de cinema Ambigú.
Amb un rerefons psicològic i una trama amb un punt d'intriga, em va impressionar molt com el protagonista llegeix una carta on es descriu com si fossin unes instruccions objectives, un dels camions utilitzats per a càmeres de gas en l'època de l'extermini. Sense cap imatge al respecte, només descrivint cada part del camió i el perquè s'ha fet cada part d'aquella manera, és esgarrifós. Com s'havia de calcular el pes de la carrega en els eixos del camió en funció del moviment de les persones dins tancades que intentarien fugir, abalançant-se tots cap a les portes del darrere, per exemple. Buffff….
I no menys dramàtica però des d'un altre punt de vista, és la història d'Ismael Beah, un nen soldat que orfe de pares, als 13 anys es veu immers en la guerra, i com ell afirma, no “sabia que hi havia tantes maneres diferents de matar“.
Ara, amb 27 anys ha escrit el llibre “Un largo camino. Memorias de un niño soldado” editat per RBA i que va presentar dijous al CCCB.
Ismael va ser l’únic supervivent de la seva família, amb 12 anys va presenciar l’assassinat dels pares i germans i sense un rumb fix és reclutat per fer de soldat.
Es queixava del desconeixement que hi ha dels conflictes bèl·lics (no en tenim ni idea de què està passant realment).
També va parlar de com era el seu país (Sierra Leona) abans. De quina tranquil·litat i qualitat de vida tenien, de quan anava a l’escola, jugava amb els amics… i de com tot això es transforma en un infern. Es queixa que actualment la gent només relaciona aquest país amb guerres i violència, per desconeixement i amb el llibre pretén contextualitzar la guerra, l'abans i el després.
Un testimoni vivencial de la seva pròpia experiència que encara és més impressionant l’optimisme que transmet: no pot dormir més de 3 hores al dia pels traumes viscuts, i no més d’una hora seguida. Però fent broma, deia que així té avantatge enfront altres companys, pot estudiar més i acabar els treballs a temps.
També ha fet referència al problema de les armes (què això si que està més a les nostres mans), dels bancs europeus que col·laboren amb la corrupció dels polítics. I és que en països on més del 50% de la població té menys de 15 anys, qualsevol guerra implica que aquestes persones s’hi veuran involucrades. “Un nen passeja amb el seus pares i una bala els mata, el nen ho veu i ha de decidir com continua a partir d’ara tot sol”. Només quan algú coneix això, pot donar sentit realment a les notícies que sentim de “guerra al Congo…”, “guerra civil a Libèria…” i tot el què això implica.
Un testimoni excepcional d'una situació que per desgràcia encara avui es repeteix a molts països (amb més de 300.000 nens soldat a tot el món).
El llibre està molt ben escrit, sense drames ni victimisme. Molts detalls, una descripció quotidiana del dia a dia que t'atrapa des del principi. Ni a Mauritània que tenia més temps lliure vaig llegint tant com ara amb aquest!!
La vida pot donar-te moltes sacsejades però el què han viscut (i alguns encara ho viuen) aquests joves és brutal!
I al cap de nou mesos, apareix la criatura. El de la foto és l’Oriol, molt maco, preciós i tendre però no és meu. És de l’Albert, que de fet en té un altre igual, són dos bessons 🙂
Jo us presento el llibre que ja s’ha publicat “Usos educatius dels blogs. Recursos, orientacions i experiències per a docents”, que he escrit conjuntament amb en Felipe Zayas, professor de secundària de València.
Doncs després d’aquests nou mesos de gestació, i d’enviar-lo a l’editorial, un llarg procés com el d'un embaràs, finalment ha vist la llum aquest projecte:
Si em volgués forrar (d’entrada hagués triat un altre negoci) us diria que el podeu comprar per internet a través de la UOC o a les principals llibreries, però no cal que us ho digui 🙂
En Record a Víctor Jara, l’assassí del qual segueix impune vivint tranquil•lament a casa seva a Chile i a d'altres persones desaparegudes a Chile, s'ha creat aquest moviment social.
El programa 30 minuts ho va recollir el passat mes de novembre. La Funa es tracta d’un moviment social que pretén denunciar públicament a tots els assassins que durant la dictadura de Pinochet van assassinar, torturar i fer desaparèixer a milers de persones (si no heu vist la pel·lícula La Noche de los lápices tot i ser de la dictadura d’Argentina, val la pena per fer-se’n una idea, posa els pèls de punta).
Tots aquests militars que van assassinar i torturar no han estat mai jutjats i viuen tranquil•lament. La Funa, recollint documents públics i dades personals accessibles per a tothom (diuen que estan tant segurs de la seva impunitat que ni amaguen les seves dades), i fan públic per tots els mitjans la identitat d’aquestes persones i sobretot entre els seus veïns. La legitimitat d’aquesta “justícia ciutadana” suposo que pot ser criticable per als lletrats però per la gent de carrer: “massa poc” que dirien alguns!
Aquest any que no s’ha pogut fer el Rally Dakar Oficial, nosaltres ja hi hem anat i tornat, fa 5 anys que se’n celebra un d’alternatiu molt més interessant.
Només voldria cridar l'atenció sobre el fet que Mauritània, un dels països més pobres del món (ocupa la posició 145 en el rànking de PIB) el Dakar li suposava uns ingressos del 20% del PIB anual. Vol dir que, a banda de si estem a favor o en contra d'aquest rally, el país és tant pobre que una cinquena part dels ingressos anuals depenen d'un esdeveniment que dura 8 o 10 dies. El fet de suspendre'l n'alegrarà a uns però tindrà de ben segur, repercussions negatives per a d'altres.
Al canal 33, just el dia que arribàvem van fer-ne el reportatge, gravat per uns catalans que hi van participar. “Això no és el Dakar”
El Challenge consisteix simplement a viatjar des de Plymouth, a la Gran Bretanya, fins a Banjul, la capital de Gàmbia, amb cotxes que tenen un valor nominal que no passa dels 600 euros. En altres paraules, fer més de 6.000 quilòmetres en velles cafeteres pràcticament sense diners ni assistència mecànica, però amb molt bon humor. No hi ha premis ni guanyadors, i, un cop a Banjul, els cotxes se subhasten per aconseguir fons per a ONG locals. En l'última edició hi van participar més de dos-cents equips, la majoria dels quals van arribar a la meta.
L'aventura és organitzada per un anglès, Julian Nowill, que la va plantejar com una alternativa barata i solidària al Ral•li París-Dakar, una competició en què només es pot participar si s'és capaç de reunir molts diners. La majoria dels dos-cents equips participants són anglesos, encara que també n'hi ha de Suïssa, Bèlgica i fins i tot del Brasil.
Els equips es divideixen en quatre grups de cinquanta cotxes i tenen el punt de trobada a Gibraltar. Des d'allà travessen l'estret fins a Ceuta, on comencen la travessa cap a Gàmbia en grups més petits, d'uns cinc o sis cotxes.
La imatge més espectacular és com un 2cv que ha xocat contra el terra al baixar una duna, doblega tot el chasis (no giren les rodes, no entren les marxes i no tanquen les portes). Quan els conductors ja el volien deixar allà, l’enginy dels participants i guis mauritans, fa que amb unes planxes de ferro recolzades al paraxocs de darrera, hi puja les rodes de davant d’un panda fent pressió i aixecant el cotxe de darrera, i un noi saltant sobre el paraxocs de davant consegueixen adreçar-lo i que tot torni a funcionar!!
Encara no fa una setmana que acabo d’aterrar a Barcelona i ja estic preparant nous viatges. Avui he enviat els primers documents. L’objectiu: estada d’investigació a la Open University d’Holanda, una de les universitats més prestigioses d’educació a distància. Els tràmits seran més llargs que els de passar la frontera entre Mauritània i Senegal, però aquí vas sobre segur. I és que o anem fent coses o malament rai 😉
Be, de fet tot això només era per parlar d’un altre viatge. El que fan els germans Whitman amb el Darjeeling. És una pel·lícula del director Wes Anderson. Es va estrenar a Estats Units al setembre i aquí fa una setmana.
Es tracta de tres germans que tenen la intenció de fer un viatge espiritual amb tren per la Índia, buscant la mare i recordant al pare… No vull fer-ne cap crítica cinèfila, però com a espectador voldria destacar dues escenes, la primera i la última. A la primera es veuen dues persones corrent darrera un tren. Una d’elles defalleix i no hi pot pujar. L’altre s’hi esforça, llença la bossa a dins i d’un salt s’agafa a la barana del darrera s’hi enfila. I també al final, es repeteix l’escena de córrer, i en aquest cas atrapar, el tren.
Té moments de comèdia, moments més dramàtics i que mostren alguns aspectes quotidians de la Índia. I per mi el millor és la fotografia, uns plans mooolt ben estudiats i curosament compostos, sigui de paisatges, retrats, etc. IMPRESSIONANT!!! I la banda sonora, com la cançó Where do you go to my lovely, de Peter Sarstedt (mític cantant dels 60’ nascut a Delhi) també val mooolt la pena!! (tràiler i pàgina oficial)
Ara que he tornat del desert només em queda pendent veure “14 kilómetros” de Gerardo Oliveras. Es va estrenar el dia abans de marxar a l’Àfrica i potser alguns ja l’heu vist, però amb tant d’enrenou no hi vaig poder anar i ara que ho he viscut d'aprop la vull veure. Explica les aventures de 3 nois africans que volen arribar a Espanya, i mostra el que no surt als telenotícies sobre la immigració.
Amb una entretinguda i creuada cerca per internet, després de reincoprorar-me a marxes forçades en les profunditats d'una tesi doctoral, he trobat la fruita “al·lucinògena” que vam menjar a Senegal. Era un Corossolier o Guanábana
Fruita d’un Annonaceae, de la familia dels Magnolials i emparentada amb la xirimoia.
Per les descripcions de “dulce, jugosa y ligeramente ácida” suposo i afirmo que la que ens vam menjar era mooolt verda (aspra, amargant i insípida). Res a veure amb el què s’explica: que si dots medicinals, multivitamines, que cura l’artritis, la gota i el reumatisme… a nosaltres ens va sortir el tret per la culata (mai més ben dit) i en vam rebre els símptomes negatius nàusees i vòmits, suors i al·lucinacions.
El què és clar és que si no es proven coses noves, tot i els seus riscos, bufff quin avorriment 😉
;)
