Ens llevem dora i a les 9 ja som a Septa (Ceuta) i passem la frontera en 20 min. L’experiència i una mica de picardia i morro ens ha estalviat dues hores de cua. Deixem el territori africà amb un “cordial?” “Todos españoles? Esto si que da gusto!” i la visita d’un gos brut de fang que ha entrat a la furgo per fer creure al policia que buscava drogues, i no diguis res que et desmantelen la furgoneta!!
Per 10 minuts hem pogut agafar el ferry de les 11:15 (hi ha el canvi d’hora) i a les 12:45 ja som a Algecires.
Ens queden 15 hores de camí, autopista amunt. Hem parat a saludar al cotxe 01 i 02 de l’organització del parís Dakar, que capcots tornaven cap a França. Nosaltres ja ho tenim!!!
Ara a la península si hi ha cap problema el RACC ens porta a casa, doncs anar fent!!
Dinem a un restaurant de carretera de Màlaga, carn a la brasa i amanida; dinar de Reis!! I encara guardava uns torrons que han estat com caiguts del cel!!
Km i km que no hem parat de riure i de fer conyes, Le Comandant, Le Sub-comandant i Le Chef. Ens ha donat temps per fer lliçons de cuina, el Jordi Le Chef ens ha explicat com fer l’arròs de 25 maneres diferents, i amb el munt d’espècies que tenim i els kilos de cus-cus que hem comprat, podrem anar fent proves fins a l’estiu. També hem tingut temps de parlar de nous viatges (ha quedat tant per veure… mirant el mapa no sabiem si tornar a munt o ja posats, acabar de baixar fins a Ciutat del cap…). Destins ja visitats, llocs pendents… noves aventures i finalment acabem divagant sobre on serem demà??
Parem a dormir a Alacant, en un polígon industrial. Pa amb tomàquet i formatge i una mica de sopa. Des del primer dia que tenia amagats uns Filipinos blancs, que els van trobar de seguida i la feina ha estat meva per dir que els anéssim guardant. Avui era la despedida oficial i ens els hem pulit en tres segons (no hem passat gana, no patiu).
7/1/2008
Ens llevem dora, encara queden 5 hores de camí, i per sort unes magdalenes que havia ben administrat ens han servit d’esmorzar. La sortida de l’autopista de Vilafranca del Penedès estava tancada i hem hagut d’anar fins a San Sadurní però ja no venia d’aquí… 14.000 quilòmetres? Ja està fet!!!
Doncs res, ara us aniré posant algunes fotografies que encara he de triar i donar-vos les gràcies a tots i totes per acompanyar-nos. Han estat moltes aventures, algunes divertides i d'altres no tant, moltes coses viscudes i sobretot hem conegut gent i llocs molt diferents. I ha estat un plaer compartir-les amb vosaltres!!
Arribem a Marrakech a les 11 i fem una parada obligada als lavabos del centre comercial Morjade per fer neteja general i visitem la Plaça Diama El Fna. Només comprem allò que realment ens fan el preu que els hi diem. Ja ho hem après molt bé i com que és un lloc molt turístic n’hi ha que hi juguen i n’hi ha que no (saben que un altre turista els hi comprarà per més diners i no volen seguir); espècies variades, pastes dolces marroquines, tagines, plats de ceràmica, puffs, te amb menta, gots, etc.
Seguim amunt i dormim a 100 km de Tànger, a una àrea de servei. Portàvem 14 hores i no podiem més. Nit de reis en ruta !! 🙂
Tothom m’ha anat preguntant que tal la convivència entre nosaltres tres, i la veritat és que sorprenentment molt bé. Han estat mooolts quilòmetres, moltes hores, moments durs, moments tensos, cansament, decisions importants, dies sense dutxar-se i un espai reduït… però sense cap problema !!! Algú es preguntava què hagués passat si haguessin estat tres dones… no ho sé… jejeje
Mentre jo feia tràmits a la frontera de Rosso, el Ciscu i el Jordi anaven dient a tothom que els hi oferia coses que ells no podien dir res, que tot ho havia de dir “Le Comandant”. Quan vaig tornar a la furgoneta, em trobo un munt de gent; un que venia ulleres de sol, un altre que els hi havia netejat el vidre, dos que volien canviar-nos moneda, dos “guies/estafadors”, el que em volia comprar la furgo… i ells els hi diuen que jo soc Le comandant i que em preguntin a mi!! Quina broma, jajajaja!!! Però com que jo no sabia què volia cadascun els hi vaig anar dient que no i van marxar, però des de llavors allà tothom em deia Le Comandant, fins i tot el policia que ens ha havia de tornar els passaports preguntava per Le Comandant…
Hem descartat arribar fins a Marrakech i pararem a Agadir. Amb 12-14 hores conduint cada dia ja n’hi ha prou.
Després del bon esmorzar que ens han preparat els de l’hotel pensàvem que no caldria parar a dinar, però tot va ser passar per un poblet de pescadors i veure unes brases que treien fum, que els quatre ens vam mirar, i ja teníem la furgoneta aparcada a peu de carretera i havíem demanat peix i te.
Seguim fins a Agadir i la Pascal ens diu que millor no entrar dins la ciutat, que és un lio… i parem a una estació d’autobusos, ple d’hotels/antros i de brutícia per tot arreu. El lloc fa por i no ens fiem del “parquing vigilat” que ens oferien, així que decidim dormir dins la furgo per evitar problemes.
Havíem comprat tot tipus d’ingredients i verdures i fem un cuscus amb sofregit i especies brutal!!
A les 9 ja som a la frontera de Mauritània i Marroc, hem travessat tot el país en menys d'un dia, enrere queda el desert on vaig estar tirat i la roda de moment aguanta.
A la frontera no hi ha ningú més, passem tots els controls sense pagar i cap problema (els hi agrada parlar del barça, de les motos, i ja sabem com va tot!!). Recollim la Pascal que fa autostop allà mig ¿?, una dona francesa que ja ha omplert totes les pàgines del passaport voltant per aquí sola i torna cap a frança. Ens ajudarà a pagar el gasoil.
Passem la zona de mines en solitari, mentre el tuareg ens vigila i va seguint des de lluny des de la seva duna, i un mercedes ens vol fer parar allà mig i ens pregunta si sabem el camí… són de l'ofici!!
A Marroc ens hi estem quasi tres hores parats fent papers. Ens registren les bosses 3 vegades i pugen dos gossos a olorar. Els polis es pensen que han ensinistrat als animals per trobar vés a saber què però els gossos són més llestos i han après que si fan veure que oloren i busquen alguna cosa, tindran un premi. Així que només ho fan veure i el poli es queda content.
Escric des de la finestra del darrera, veient passar el desert sense preocupar-me de conduir. Sona el Bruce. El fet de ser tres permet anar canviant. Per no discutir, ells porten molts dies junts i tot s'ha de repartir a parts iguals :), hem fet uns torns molt milimètricament coordinats i cadascó condueix, fa de copilot o jeu darrera a parts iguals, avui la Pascal dona conversa.
Parem a un dels pobles fantasmes a dinar. Tant fantasma que para un altre mercedes a veure si tenim peces del motor per vendre (si, hi tornarem pedalejant a aquest pas). Fem pasta i com que la convidem també a ella hi hem d'afegir cus-cus i una llauna extra de tonyina per allargar.
Arribem al poble marítim de Boujdour al vespre i de seguida un noi que s'autoanomena “estudiant de policia turístic” ens troba un hotel més barat que el camping ¿? i ens hi instalem. Sopem peix fresc refregit amb l'oli de la setmana passada en un lloc que podriem etiquetar “con encanto” a mode d'eufemisme.
Queden mooolts quilòmetres i arribarem si tot va bé dilluns 7 de gener a La Llacuna.
Ens llevem molt dora i viatgem de nit per ser a la frontera de Rosso a les 9:00. Ara ja sé de què va i jo vaig a fer totes les “formalités”, sense problemes i pagant només la taxa corresponent. Mentres tant, el Jordi i el Ciscu negocien amb un paio el preu de la furgoneta i els n'acaba oferint mooolts diners. Diu que la vol per uns turistes de Mali. No pot ser de cap manera i en desconfio. És una oferta massa temptadora però totes les estafes comencen amb un reclam temptador (les cartes nigerianes, herències de no sé qui, números de loteria premiats d'algú que ha de marxar fora…) així que passo de més problemes i històries turbulentes a una ciutat com aquesta.
Podíem haver tingut un problema diplòmatic seriòs per un petit oblit insignificant als passports, però no ho han vist i no ha passat res, segell i endavant.
Passem amb la 2a barca cap a Mauritània i a l'altre costat ens entretenen una bona estona, fent anar d'un costat a un altre, passaports aquí i allà… ara els papers de la moto, paga perquè et tornin la documentació, fer el passavant… i a les 12, abans de que tanquin per dinar ho tenim tot fet i marxem sense pagar els honoraris d'un “guide” i gas cap a Nouakchott. Si no hi ha problemes volem arribar a Nouadhibou. Haurem fet uns 800 km més les tres hores de pas de frontera i per això decidim que així l'endemà podrem creuar al Marroc a primera hora, ja que el tram de mines requereix més temps i atenció i no és aconsellables fer-lo a la tarda.
Arribem a Nouadhibou a les 9 del vespre, a temps perquè el xef d'abord ens prepari cus-cus de verdures i ració extra de pa, tenim molta gana, i a dormir, avui a una habitació que ens han deixat amb uns matalassos de palla a terra (puces????).
Ens llevem a mig matí, la intenció és començar a tornar avui. Passegem pel centre i ens volen enredar, juguem al regateix per comprar màscares de fusta. Carreguem la furgoneta, les motos,… la gent no acaba d'entendre això de que tornem conduint però nosaltres gas amunt!(la propera vegada ja sabem que hem de baixar amb un Mercedes vell, vendre'l i amb el que et donen pagar el bitllet de tornada) 🙂
Parem al Lac Rose, a 30 km de Dakar i final del mític Rally. 10 vegades més salat que l'aigua del mar en treuen sal per a cuinar, etc. Xerrem amb uns nois d'allà i a canvi d'uns quadres molt xulos fets amb sals de colors, els hi enviarem postals de Barcelona.
S'ha fet tard i la pista, molt lenta i plena de forats ens obliga a comprar fruita a un home que la ven a peu d'un arbre. Papaia que ja coneixem o una de molt grossa rara i verda. El Jordi la descriu com una papaia punxeguda i de dins com un plàtan de fregir. Sembla que roseguem un tros de fusta (estarà massa verda???), una textura tipus pastanaga però de color blanc i més llavors que la síndria, però sense gust a res… Fem conya pensant que potser és al·lucinògena o ves a saber… Ens la vam acabar, feia un quilo, i al cap de mitja hora jo em començo a marejar, el Jordi diu que té suors i el Ciscu gemega des de darrera que no es troba bé!!
Ara no sabem si és que no es menjava, si s'havia de coure o era una carbassa de decoració senegalesa… el què fa la gana!
Hem de tornar a para per comprar plàtans (que ja els coneixem) per fer baixar i pair aquesta fruita (el senyor li deia curassao o carasol…). 2 plàtans cadascú i mica en mica se'ns va passant.
A les 21:00 arribem a St. Louis, després que al control de la policia ens demanessin l'extintor i els triangles, i ens deixa passar a canvi d'unes bosstes de te, “pour les nuits froides eh monsieur!!”
Deixo enrere St. Louis per seguir travessant Senegal fins a Dakar. I el Petit Príncep em torna a saludar; enormes i vells baobabs a banda i banda de la carretera van inspirar també l'autor del llibre i el paisatge realment s'ho val.
Arribo a Dakar sense problemes, a les 12:30 passant més de dues hores i mitja per fer els 20 km d'entrada a la ciutat, amb un trànsit molt intens i aturats cada dos per tres. S'havia mort el papi de roma de senegal i estan tres dies de dol i tothom ha anat a ciutat a la missa.
Trobo l'hotel i m'hi instalo. Però mentres us escrivia i desitjava un bon any no estava tranquil. Alguna cosa no anava bé. Haviem quedat arribar a Dakar al migdia i a les 5 de la tarda no tinc notícies d'ells dos i m'és impossible contactar-hi. Els mobils que vam llogar no han funcionat bé des de que hem entrat a aquest país, ni GSM ni directament via satèlit, però en canvi aquí tothom utilitza mobils… Ahir a la nit no va quedar clar si havien rebut el sms amb l'adreça de l'hotel i per tant no sé ni com ni quan ens trobarem.
Trucos des de l'hotel varies vegades però no tenen cobertura. Vaig a donar una volta pel mercat i m'intenten estafar amb la clàssica “ei, que jo et conec, no recordes que l'altre dia…” Busco internet i els hi envio un email amb l'adreça de l'hotel per si no podem contactar via mobils.
A les 18:30 la preocupació ja és més gran; una cosa és quedar a la nit i haver d'esperar a que arribin i l'altre és que passin 6 hores de l'hora acordada i no sàpigues res de res, estan en un lloc com aquest.
A les 19:00 aconsegueixo trucar al Ciscu que portava el seu mobil de Movistar i em diu que se li ha trencat el motor a a mig camí i que està venint amb una furgoneta/bus i la moto carregada a la baca. Va molt lent i arribarà tard. El Jordi ha seguit amb la moto i creu que quedàven uns 150 km fins Dakar, que fa estona que s'han separat i no hauria de trigar gaire. Li ha enviat l'adreça de l'hotel per sms però no té confirmació de si la rebut. Jo no puc trucar al Jordi perquè el seu mobil no té cobertura.
Jo vaig trucant cada hora al ciscu per tranquilitzar-lo i animar-lo, porta moltes hores amb més de 40 persones dins la furgo i no s'acaben d'entendre… Ell diu que l'esperi a “l'entrada de Dakar” però és tan llarg i ple de cotxes i gent que és impossible trobar-nos per allà.
Al final esbrino on paren tots els autocars i com hi podré arribar jo amb la furgo i el remolc. El truco i li dic que no baixi fins al final, que quedarem a l'estació. Del Jordi seguim sense saber-ne res. No té cobertura. És negra nit i ni que hagi rebut l'adreça és molt difícil que pugui veure els noms dels carrers, quasi no hi ha faroles…
Torno a internet i li envio les coordenades gps de l'hotel (el mobil satèlit no té cobertura però sempre indica la posició) i ells porten un gps a la moto. No ha contestat el 1r email, per tant encara no ha intentat connectar-se.
Torno a trucar al ciscu (no us dic quan ens han costat les trucades des de l'hotel, jajajaja), porta moltes hores dins el minibus i diu que li sembla que està arribant.
A les 22:30, mentre faig temps llegint perquè arribi el Ciscu i anar-lo a buscar (hem quedat que fins que no estigui a l'estació no sortiré, ja que només el puc trucar des de l'hotel) el Jordi entra per la porta de l'habitació!!! Ha trobat l'hotel, i 10 hores més tard del previst ens retrobem!!
Resulta que no estava a 150 km sinó a 270 i que entre el trànsit i tot ha estat conduint fins ara. Un policia li ha indicat molt bé la direcció (havia rebut el sms!) i ha trobat l'hotel.
Anem a buscar el Ciscu a l'estació. Si les gran estacions de busos a la nit són desaconsellables, aquesta ho és més. Sembla un cementiri de cotxes abandonats, amb algú polulant, petits grups al voltant de fogueres…
Donem una volta sense aturar-nos i ni rastre del ciscu. Suposem que li poden haver robat la motot però esperem que ell estarà bé. Quan iniciàvem una segona volta, un home amb xilava i caputxa (aquí és normal, però a aquelles hores i aquell lloc impressionava) ens fa senyals que sap on és el noi de la moto. Aiaiaiai
Jo conduia i el Jordi el fa pujar al seu costat, i seguim entre taxis estarractas i furgonetes atrotinades, que esperen tornar a la rutina demà al matí.
Fem altra vegada la volta (és una esplanada gran com un camp de futbol) i ni rastre. Ell diu que l'ha ajudat a descarregar la moto i l'havia deixat allà… i allà no hi havia ningú! Baixa i se'n va caminant entre els cotxes. Moments tensos!! Passada una estona torna i darrera apareix el ciscu arrossegant la moto. Com que no li agradava gaire la situació i uns homes li van començar a dir coses, es va anar a refugiar amb un grup de taxistes. Vam carregar la moto al remolc i tornar cap a l'hotel. A les 12:30 ja erem a l'habitació, ens haviem pogut dutxar i tot i els 3 dies de dol ens han dit que encara trobariem alguns llocs de festa. Vam fer les campanades allà mateix, tranquil·lament al nostre ritme, raïm de llauna i al so del nang nang que mig ennuagat cantava el Jordi.
“Sopar de gala” al Indigo Cafè, i després de festa a la boîte Ker Samba, que curiosament la regenta la Monste de Granollers, i els pescadors vascos i gallecs ens van fer d'amfitrions. Quan ja era hora de canviar de lloc i anar al Gran Scala de Dakar, estavem morts i vam tornar cap a l'hotel.
Tot i que un dia més tard del previst i amb algun petit contratemps d'última hora, els 3 hem arribat a Dakar i estem junts!!!
Des de la capital de Senegal i tot aparentment tranquil, us desitjo molt bon any a tothom!!! I ho acompanyo amb la mirada i el somriure d'esperança d'aquest nen de Mauritania.
Moltissimes gracies pels emails i comentaris, realment animen i ajuden a passar els moments dificils.
Avui revetlla a Dakar i encara queda el viatge de tornada, xino xano.
Ahir vaig parlar amb en Jordi i el Ciscu. Trigaran un dia més del previst a arribar a Dakar però tot bé. Passarem la revetlla de cap d'any allà. Vol dir que jo tinc un dia més i com que Dakar és mooolt gran i caòtica, em quedaré aquí a St. Louis. Això si que ho podem considerar més turístic. Està ple de gent europea passejant amb els carros de cavalls, pujant i baixant dels taxis… La ciutat té edificis d'estil colonial tot i que estiguin en ruines i hi hagi brossa per tot arreu. També és ciutat de pescadors i és impressionant veure aquests grans cayucos com descarreguen el peix, les xarxes i comencen a traginar trastos amunt i avall carregant camions.
Alguns ja ho sabeu, m'encanten els mercats!! i aquí (a Marroc, Mauritània i Senegal) en trobo un a cada poble, gran o petit, però n'està ple!! Colors i gent per tot arreu!! carrerons petits, parades ordenades i ben posades, d'altres sense cap ordre ni concert, i alguns el carro, el vespino o el ruc serveix de taulell per vendre els seus productes. El mercat és com el centre del poble, la gent hi va a xerrar, trobar-se amb els amics o passejar, estan plens a totes hores. He comprat dàtils grapejats, menta pel te i el Ciscu a Marrakech volia unes sàrries de vimet per la moto però al final no es va atrevir i ara clar, tot carregat a la motxilla, jejeje.
He estat passejant tot el matí, després de córrer una estona per la platja mentre pescadors llençaven la xarxa a mà des de la vora. Està ple de botigues d'artesania i el trànsit i tot és molt més ordenat que a Mauritània. Aquí enlloc de Mercedes, la majoria són Renaults, però mooolt vells. Els autobusos són relíquies dels anys 60, sense vidres ni a la cabina, i retrovisors no en porta ningú. Però avui vaig a peu i m'ho miro des de fora, jajajaja.
Al migdia bany a la platja, que està congelada (és hivern i és Atlàntic) però valia la pena, aquí fa molta més calor.
Després passejar per una altra part de la ciutat on feien espectacle al carrer, de percussió i cant. Senegal és la capital africana de la música i del ritme i a tot arreu toquen tambors, etc. A més a més aquí Sant Louis hi ha molts locals de música en viu i ambient nocturn.
No sé quin país és més pobre, però el fet que a Mauritània no hi hagi cap caixer automàtic enlloc, ni a la capital, deu voler dir alguna cosa. De fet, he arribat aquí escurat literalment, xuclat, absorbit i exprimit. Avui havia de trobar un banc però era diumenge, juers… que he de pagar el camping… i la tornada!! per fi m'han acompanyat a un caixer que tenia un policia de vigilant i tot, i he pogut solucionar el tema econòmic, espero, ja fins a Barcelona.
Avui al principi em feia por treure la càmera enmig de tanta gent, per no cridar l'atenció o que algú me la volgués prendre… però era tal l'ambient que si no la treia perquè tenir-la? He estat caminant molt, inclus travessat tot el barri de pescadors i cap problema.
Molts nens i nenes em tiraven la mà perquè m'ajupis al seu costat i els hi fes fotos. Si no els hi donava “argent”, je n'ai pas… doncs en tenien prou amb veure's a la pantalla de la càmera i es feien un fart de riure, tant que tenia cua!
El dia tranquil d'ahir va acabar tranquil a la terrassa del Sahara Auberge, compartint espaguetis a la bolonyesa que ha fet una noia de Paris, i s'hi afegeix un noi de Filadelfia i un altre de Polonia. Treuen un tetrabrick de 5 litres de vi Merlot i en bebem una micA cadascú. A Mauritània l'alcohol és il·legal. Hem intercanviat adreces i ja tenim nous destins per compartir. Xerrem, toquem la guitarra… bon rotllo!!
El noi polonès explica que han matat a dues persones més i que per això hi tants controls policials als albergs, campings, cybers… A ell el van perseguir 5 persones després que una li demanés primer un cigarro i després diners.
El soldat que vaig pujar ahir no es creia que a Barcelona no tinguessim camells, jejeje i és que aquí, només entrar a la capital hi ha una esplanada immensa plena de ramats d'uns 50 camells cadascún, amb el seu pastor i escopeta, i una petita tenda, esperant per iniciar una ruta de dies desert endins.
Avui és una altra història (serà un text llarg, podeu fer etapes).
Em toca apostar. No m'agrada i quasi sempre perdo, però no tinc més remei. Dues opcions:
Opció A: atravessar la frontera per Rosso, ciutat caòtica punt de pas per entrar a Senegal a través de la barcassa que travessa el riu que fa de frontera. Està ple de professionals de l'estafa que en teoria t'ajuden a fer “les formalités” per passar. M'han dit que no és gens recomanable, la guia també ho adverteix. És tot un negoci i mercadeig mafiós, la policia, la gent,… A més a més els horaris de la barca també limiten. Tanca de 12 a 15 i és dificícil haver fet tots els tràmits abans de les 12…
Opció B: fer 80 km de pista sense asfaltar fins Diama, altre punt frontera i on no cal creuar cap riu. És més petit i no hi ha tant de merder mafiós. Però risc elevat de punxar una roda, o patir alguna averia i quedar-me tirat.
De Nouakchott fins a la frontera són 200 km i durant el trajecte acabo decidint entrar per Rosso (opció A), entrar a la gola del llop. 🙁 Hi perdré diners i molt més temps, en teoria, però cal evitar riscos a la furgoneta i la “roda delicada”.
Només arribar a Rosso em reben 8 o 10 persones, uns dient que me'n vagi per Diama, altres que pel ferry i ells m'ajuden, que els hi dongui els papers… Al final un policia m'agafa tota la documentació i em fa entrar dins la muralla de zona fronterera. Inevitablement hauré d'acabar utilitzant els serveis d'un noi senegalès per passar, l'Amadú, i que els altres em deixin tranquil. He hagut de pagar per tot: posar el segell al passaport es considera “trevail supplementaire des agents” i et fan un rebut i tot!! 6 euros. Igual que per anotar la matrícula en el llibre de registre (2 euros) i 3 més pel poli del parquing… en cap moment li dono els documents a l'amadú, ell m'acompanyo però jo faig tots els tràmits.
Falta pagar el bitllet de la barca i al tio que controla la cua, l'assegurança temporal del vehicle a Senegal i faltarà veure que cobra aquest noi per tot plegat…
Tots els tràmits fets. Són les 12:15 i tanca la barca fins a les 3. A esperar al mig de l'esplanada a 30 graus. Tot es paralitza, les petites embarcacions que creuen a les persones deixen la seva frenètica activitat, l'esplanada es buida de sobte i comença a sonar la pregaria que toca pels altaveus de la mesquita.
Fem el tè (convida l'Amadú???) en una haima que hi ha al costat d'on s'esperen els camions, una mica d'ombra i a esperar…
A les 3 torna el rebombori i moviment, massa moviment. Un paio disfressat de policia em demana que el porti fins a Dakar, ensenyant-me uns galons de la jaqueta. Els ulls que fa i les xancletes destartalades, la manera de parlar… em fan desconfiar i li dic que no puc. L'Amadú m'adverteix que no confïi en ningú en aquesta àrea.
Pujo a la barca i torno a pagar. He aconseguit pujar pel preu d'un sol vehicle, em volien fer pagar el doble pel remolc i els hi he dit que si calia l'aixecava i el posava de costat. Un cop a dalt no m'han dit res més. Li he agafat carinyo al remolc, vès per on! Conduir amb el remolc, maniobrar amb el remolc, aparcar amb el remolc, que tothom em pregunti pel remolc… és un festival!!
Creuem el riu, a l'altre costat: SENEGAL!! baixem de la barca i aparquem fora de la muralla, hem de tornar a entrar caminant ja que els tràmits es fan a dins i un poli s'ha quedat tota la meva documentació.
Havia sentit a parlar del “Carnet de Passage”, un document necessari per als cotxes vells. A Senegal no es pot entrar amb un cotxe més vell de 5 anys (en teoria si és per vendre'l només) i a Espanya m'havien dit que no era necessari.
És la part del viatge que més em temia. Ja n'he tingut prou amb tot el què ha passat (i el què us explicaré quan torni jejejej) com per anar encara més al sud i buscar més problemes. Però les motos necessiten el remolc… avall!!
Sembla que l'opció d'anar per la pista ha estat un encert descartar-la. Uns belgues que portaven un BMW X5 ni ho han intentat. Però, hauré triat la bona??
L'Amadú comença a fer gestions. Fa estona que la meva documentació circula de mà en mà (papers del cotxe, passaport, carnet de conduir…) i quan mostro desconfiança o pregunto, ell s'enfada i em diu que tot controlat. Passa l'estona… Finalment, fa falta el carnet de passage i no el tinc = PROBLEMES.
Estic aquí sol, la gent que polula per la frontera és perillosa i l'Amadú m'aconsella que no hi parli, no els hi fagi cas i que no em separi d'ell. Darrera la muralla, on hi ha la furgo sola, atraquen amb ganivets a plena llum del dia…
El pla és parlar amb el paio de “trànsit”, aquest trucarà a l'aduana i allà em faran el “passavant” per circular, tres facile!!
L'Amadú em porta a una botigueta de fotocopies i em diu que m'esperi allà, ell se'n va a fer gestions. Pregunto pels meus documents…
Un noi copia documents amb una màquina d'escriure. A cap frontera que he passat fins ara tenen ordinadors, tot va a mà en grans llibres de registre, per cada persona es traça una línia recta perfecte amb un tros de fusta i es va dibuixant així la quadrícula dia rere dia.
M'espero una bona estona. Pateixo per la furgoneta i el què hi tinc a dins… està fora justa davant d'un mercat, envoltada de gent polulant sense altra feina a fer.
Després de molta estona torna l'Amadú i em pregunta si ja he pagat al de trànsit. Li dic que allà no ha vingut ningú. Torna a marxar amb els meus papers i torno a esperar. Suposo que en una d'aquestes anades i vingudes ja no tornarà i em quedaré allà sense papers ni res…
Torna ell i un noi ben arreglat, és el de “trànsit” (jajajaja, si, si el de trànsit!! juers quina màfia xunga que hi ha aquí montada!!). Em demana 300 euros per fer la trucada a l'aduana. Li dic que no, que me'n torno a Mauritània. Primer he de pagar sense tenir els papers ni saber si realment “trucarà” o em faran el passavant. Estic molt cansat i no sé què fe
r…
Negociem a tres bandes i quan je em veia tornant amunt i ells han vist que me les pirava hem acordat un preu. Ho he de pagar tot ara… no tinc més opcions. Si no surt bé me'n entorno, però ja estic aquí i ho intento. Pago i anem a l'aduana. Fem cua. Quan em toca a mi tot de gent s'espera darrera meu. El senyor de la guixeta em comença a posar problemes amb l'antiguitat del vehicle “tu as compris?” Juers, aquí no passo ni de conya!! El truquen i xerra per telèfon. L'Amadú em diu que és el de “trànsit” que l'està trucant”, no m'ho crec de cap manera i no sé si riure o plorar.
Tanca la finestreta i se'n va cap a dins a deliberar. Torna a obrir i em diu el mateix, que l'edat del cotxe, que patim, patam… Torna a parlar per telèfon. Ho començo a veure negre i que hauré de tornar. M'han enredat. Torna a tancar la finestreta i se'n va a dins altra vegada… Moments tensos, tensos… l'Amadú no diu res… Torna, obre la finestreta i comença a omplir el “passavant” amb les meves dades, pago la taxa corresponent com tothom i em dóna tots els els meus documents. L'Amadú m'acompanya al cotxe, li dono la seva “comissió” i bufo. Torno a bufar!!
Estic reventat però ho he aconseguit. Tot plegat només diners i mooolt de temps, però cap més problema. Soc a Senegal.
Aquesta cançó (such great heights, de Postal Service) sona tot just arrencar el cotxe i m'anima. Queden 100 km fins a St. Louis on dormiré.
El paisatge ha canviat per complert, aquí és la savannah africana, més verd, i els camells deixen pas a unes vaques mig búfals. Vaig poc a poc, la carretera està malament, i aprofito per anar parant i fent fotos. Les dones vesteixen de mil colors, transportant cubells i mil objectes al cap, sense gaires complicacions. Els carrers dels pobles que travesso estan plens de gent xerrant, nens jugant… Quedo gratament sorprès. M'agrada molt.
Però arribar a la ciutat = PROBLEMES!! El primer control de la policia em demana els papers. Després els triangles de senyalització i l'extintor. Quin extintor? Aquí és obligatori! 20 euros de multa. Juers, ja hi som! Porto unes sangoneres al braç que m'ho xuclen tot. Em diu que he d'anar al centre a pagar a la comissari i ell em reté el permís de circulació fins que torni amb el rebut. Finalment ho arreglem allà mateix.
2 km més endavant, un altre control (és que hi ha la police i la gendarmerie), em tornen a demanar els papers, el triangle i l'extintor. Li explico que ja he pagat per l'extintor, però clar no tinc rebut… Comprova que els llums de freno funcionen, el sintermitents, i després diu que hauria de portar una placa de franjes vermelles i blanques darrera com els camions. Multa!! Ves al centre a pagar i jo et retinc el permís… ho arreglem allà mateix, quin remei. Però aquí ém demana euros, com a tot arreu, i li dic, com sempre, que estic de ruta per marroc i mauritania i no tinc euros, només moneda local. Em pregunta quan vull pagar i arribem a un acord, quin remei!! Se la saben molt llarga amb els euros!!
Fins a Dakar es repetirà la història, per una cosa o per altra has d'acabar pagant, i sortirà car això, aiaiaiai.
En els dos controls he coincidit amb una furgoneta de matrícula española i com que semblava que sabien on anaven els he anat seguint fins que m'han portat a un camping estupendo just a la platja. Oh la la, per fi la calma. Hammaca, llegir, escriure, fer el sopar…
Acaba un enèssim dia llarg del viatge. No us escric mai abans que tot s'hagi solucionat i el to amb el què ho escric, us asseguro que no té res a veure amb com visc aquests moments més tensos i d'incertesa. Tambe em relaxa i em serveix de terapia per relativitzar i asimilar tot el que ha passat. Acabo esgotat, però tot solucionat!!
