Avui podia comensar explicant una gran trola per Sants Inocents, pero em ve de gust escriure aixo; AVUI NO HA PASSAT RES!!!

He tornat d'Atar a la capital amb menys de 6 horetes, xino xano i he recollit un poli i un soldat per si de cas… Al principi, al pujar el primer poli a Marroc no em feia gaire gracia, pero aqui, veient com esta la situacio crec que el mes inteligent es aprofitar i que m'acompanyin!!!

A la capital he trobat el cyber amb conexio mes rapida de mauritania, aixi que us puc presentar algunes fotos mes.
Album de fotos 2

Tota la música que vaig agafar, uns 30 Cds, ja han donat sis, set o vuit voltes cadascun, i alguns mes de 12!!

Porto kilòmetres i kilòmetres conduint, i trobant-me de tant en tant amb un mateix. Passada una estona em torno a trobar amb un mateix… i al cap del dia t'has trobat amb un mateix tantes vegades que t'acabes coneixent una mica més i tot! Però és molt important estar bé amb l'un mateix perquè sinó el viatge seria insuportable. Cadascú sap els defectes i virtuds de l'altre així que ens anem aguantant, però també fent companyia. Ja ens coneixem 😉

Uiuiui sembla que m'estigui tornant boig i inventi personatges, així que millor que ho deixi aquí i demà ja seguiré. Ja que avui NO HA PASSAT RES, doncs ho deixarem aixi, pero una mitjana de 6-7 hores de viatge donen per molt 🙂 Penso molt en vosaltres, i en alguns fins i tot més de dues vegades, eh! Així que em podeu seguir escrivint per saber què n'és del vostre nadal, cap d'any…

tempesta de sorra

dinant a peu de mar

son ells!!

Chameaux

Album de fotos 2

Em llevo dora per aprofitar i poder fer un tram de la ruta de les caravanes a camell, fins a l'oasis Abeir. Atravessem algunes dunes en un matí molt fred. Aquest oasi és l'antic poble de Chinguetti, amb un petit palmerar però sense llac. Té pou d'aigua i les tres persones que hi viuen en treuen l'aigua. Altres oasis que si que tenen estanys, estan a 3 o 5 dies amb camell, i fins a Tidjika (on han anat en Jordi i el Ciscu amb moto) són 12 dies de travessia.

Visita a la part antiga del poble, biblioteca de manuscrits vells, vells, vells, i altra vegada toyota cap avall. Aquesta vegada m'ha tocat a dins, davant, entre el conductor i un noi senegalès. Cada vegada que el conductor havia de baixar per carregar o descarregar jo havia de donar gas amb la mà perquè si es calava no hi havia manera de tornar-lo a engegar. I com que no tenia frens, la part de baixada del coll (10 %, que no està mal) reductora i au, a 7 per hora xino xano.

Arribo altra vegada a Atar al migdia i aprofito per visitar l'escola. La guia aconsella allunyar-se d'escoles i universitats perquè la gent no t'atabli, però si els vols conèixer cal visitar-los. He saludat al director, m'han explicat com funcionava tot, quants nens i nenes hi havia, les assignatures… els hi he donat tot el que els hi portava (els nens m'havien vist entrar amb la pilota de futbol i es tornaven bojos) i algunes fotos.

Després de dinar i aprofitant que hi ha dutxa (freda i a cel obert, però valia la pena) he anat a córrer. Aquí no hi ha Passeig marítim així que he atravessat tot el poble. Primer els nens que em coneixien de l'escola em convidaven a jugar amb ells a futbol, les noies de les botigues em saludaven en àrab/francès. Travessat el mercat, un altre grup de nens quan els hi he dit que era de barcelona s'han afegit a córrer amb mi recitant la llista de jugadors del barça. Després m'he creuat amb una caravana de 30 o 40 camells que tornaven cap al poble, els taxis que marxaven cap a Chinguetti, la gent dels tallers de cotxes i els mercat de xais. Una manera diferent i propera de veure com viuen.

Al venir a buscar el cyber, uns nois han vingut corrents cap a mi per aprofitar la llum del meu frontal i fer junts el km que separa el camping del poble, completament fosc. Ells no parlaven frances i jo no parlo arab pero no hem parat de riure. He entes que anaven a buscar noies!

Sopar tranquil al camping i demà cap a la capital altra vegada. Després, Dakar!!

P.d; quan he fet un comentari agraint els vostres el dia que vaig tenir el problema de la roda, s'han borrat tots. Si els volguessiu tornar a escriure estaria molt be!! ho sento…

26/12/2007

Després d'esmorzar i una petita discussió entre els motoristes per qui carrega més pes que l'altre i com es reparteixen l'equipatge (son com un matrimoni), han marxat a travessar el desert, arribar a Mali i directes cap a Dakar. Hem quedat allà el dia 30 aprox.

Jo em quedo de relax a conèixer aquesta zona rural del país, ben acompanyat de gent de tot el món i descansant.

Portem més de la meitat del viatge, jo sumo ja més de 8.000 km i ho necessitava.

Amb en Mortiz i la seva novia voliem anar a Chinguetti, el següent poblat de l'antiga ruta de les caravanes que amb camells travessaven el Sàhara per comerciar. Hem anat amb el seu cotxe, jo volia evitar més riscos conduint per pistes xungues de per aquí.

Ens equivoquem de ruta, ni de conya hi ha cartells ni senyals. Uns locals ens han orientat malament. Quan portàvem una hora de camí, entrem al desert i quedem embarrancats al mig de la sorra. Jooooh!! Avui havia de ser el meu dia de relax!!!

No passa ningú. Absolutament ningú. De fet, hem fet tot aquest recorregut sense trobar-nos ningú. Per sort (miracle/magia, el què sigui!!) passen dos tot-terrenys de competició que venien de participar a la Transafricaine i ens poden ajudar. Ens treuen de la sorra i són ells qui ens diuen que no anàvem per la ruta correcta.
Parem a un poblet i a canvi de llàpissos i llibretes un munt de nens i nenes es deixen fotografiar, entretinguts amb la càmera de vídeo del Moritz.

Tornem a Atar i els anglesos desisteixen i jo busco un taxi i espero a que s'ompli. Posaran 4 o 5 davant i 4 o 5 darrera i quan estigui ple marxarem, cap a les 5 de la tarda. M'han preguntat si volia davant o darrera i com que m'era igual he dit darrera, només pensant si tindria la sort de que em toqués finestra. Finestra??? La tarda també és un bon moment per tenir sorpreses!!

És un Toyota Hilux pick up. Primer arriba un carro tirat per un petitet ruc sobreexplotat que porta varilles de ferro per fer forjats, que carreguen al cotxe. Després un home carregat amb síndries. També hi carreguen un sac de carbó, dos sacs de guix, dues caixes, una garrafa i l'equipatge. Tot a punt.
Quan tothom ja ha pujat, l'encarregat em diu “tu darrier”. I davant és a la cabina i darrier amb la carrega!!! Doncs au, jo i 4 nois més estirats sobre els sacs de carbó, ben abirgats, ells amb xilava i turbant i jo amb la caputxa, i agafat't que venen bots!
Són 83 km de pista i sorra, esnifant gasoil recremat, plens de pols i congelats de fred, a 80-100 km/hora a fondo.

Aaah pero això no és tot. Feia dies que no em dia res, i quan portàvem 20 min. de camí, la meva panxa m'ha començat a saludar. Ei, els microbis saharians són aquí!! Brrrrrrr!!

Però veure la posta de sol a cel obert durant tanta estona, com el desert va canviant de colors i de sobte la lluna reclama el seu lloc acompanyada dels estels, no té preu!!

Estic impressionat i flipat amb aquest poblat, Chinguetti. Hem arribat fosc i de nit i pràcticament no hi ha electricitat. Tot són espelmes i alguna llanterna. Éstà al mig del desert, amb casetes de fang, tendes i cabanes. És un lloc turístic però no massificat. Al Bab-Sàhara (camping d'Atar) estem en temporada alta i som 10 o 12.

L'Abdú regenta el petit Auberge Zarga i m´ha acollit com a casa seva. Estic jo sol amb dos nois francesos que viuen a Rabat. Per sopar, a terra i a la llum de les espelmes, ens han preparat cuscus de verdures i pollastre. De postre dàtils madurs i mandarines. Després hem estat xerrant mentre l'ajudant de l'Abdú iniciava el ritual de preprar i servir el té. 3 racions per cadascú, amb la seva llarga i minuciosa preparació cadascuna, que t'absorveix i et fascina.

Alguna picada de mosquit… en teoria la malaria esta mes al sud, en zones mes humides prop de Mali, tot i que un america ha marxat amb 40 de febre…

Un dia entretingut i llarg acaba de forma molt relaxada i tranquil·la, escribint això a la llibreta i contemplant les flames de les espelmes… zzzzzzzzzzzzzzzz

25/12/2007

Posta de sol del port de Noadibou

He dormit bé, ho necessitava!! L'auberge Sahara està ple de gent de tot el món i he retrobat en Moritz i la seva novia (els anglesos fotògrafs professionals) que vam conèixer al camping de Noadibou.

La ciutat de Nouakchott és totalment caòtica. Estic cansat de conduir i se'm fa molt pesat atravessar-la. Tothom em para i em pita, em volen comprar la furgo, el remolc i el què sigui. Si m'hi penso gaire m'ho venc tot!!

Els carrers són estrets i al costat de l'asfalt només hi ha sorra, molta sorra (o un carro, un ruc, ovelles, pneumàtics, cotxes fent avançaments estrafolaris…); conduir aquí és increïble!! Els cotxes van xocant entre ells i no passa res. Ara salta un llum, pim pam ara li abonyeguen una porta a l'altre… Ja em vaig mentalitzant que una hora o altra, per molta prudència meva, algun boig se'm tirarà a sobre.

Tota la ciutat és un caos, desordenada, desestructurada, feta caldo… No n'havia vist cap com aquesta, ni a sudamèrica. Impacta molt.

M'he quedat atravessat amb el remolc quan volia canviar de sentit, m'havia equivocat però una clavaguera sense tapa m'impedia maniobrar sense fotre'm al forat i he hagut de desenganxar, tothom pitant, liar-la per allà una mica…

Una estoneta d'internet, que va mooolt lent i no em permet pujar fotos 🙁 i cap a Atar, la capital de la Vall d'Adrar (450 km nord).

Just a la sortida de Nouakchott, que m'ha costat més d'una hora travessar, al control de policia m'han dit si volia/podia portar-ne un, jo primer li he dit que anava ple de trastos però com que ens havien dit que havien matat a tota una família de turistes francesos més al sud, què m'has dit! Posa-me'ls dos! I si, si, n'ha cridat un altre i au dos polis al darrera que m'evitaran problemes i que no han dit res en tot el camí. Thinking!!

Quan portàvem 200 km (només desert i petits poblats de tendes, camells i cabanes) veia que els camioners paraven a resar, així que he parat i els dos polis han aprofitat per resar i jo per fer fotos.

Per la carretera estava ple de pneumàtics, centenars, i només creuava els dits perquè un de meu no n'augmentés el nombre.

També he trobat un atropellament de camell. Feia dies que veia els esquelets sobre la sorra però avui n'acaben de pelar un; carretera tallada, Mercedes aixafat, els ocupants rezant per allà fora… i el camell…

A Atar estic al camping/auberge Bab-Sàhara, que com recomana la LonelyPlanet està molt i molt bé. Retrobo als amics anglesos (www.independentlondon.com) i altra gent d'arreu.

El Jordi i el Ciscu arriben molt tard. Han fet una etapa mooolt llarga, però a temps per fer un soparet de Nadal by me: pasta al pesto, amandia, musclus en conserva en escabetx, llauna de tonyina que no falti, pa amb tomàquet i de postres torró que ens va donar la Ma Eulàlia. I com no, mandarines.

This little paragraph is for my friends around the world (Kay, Peder, Steve, and all the others…) and just to tell you that this amazing trip remember me great time visiting you, so don't worry that I will come back soon to visit you 🙂 Best wishes!!

24/12/2007 Bon Nadal!

Avui ens llevem més dora del compte, per recuperar una mica el dia d’ahir. Fem els 100 km encara de nit i desembarquem les motos. Ells aniran en línia recta cap a l’oest seguint la via del tren més llarg del món, porta entre 250 i 350 vagons de minerals. Quedarem a Atar, jo he de baixar 400 km fins a la capital i fer-ne 400 més per una altra carretera cap al nord.

Quan porto 40 km i torna a haver-hi tempesta de sorra, sento un soroll estrany a la roda i paro. Penso que és el remolc ja que les rodes estan inflades i bé. El senenganxo i provo a veure què passa. El soroll segueix. Alguna cosa no va bé!!

Paro i desemonto la roda del costat on sentia soroll. Fa mooolt de vent i la sorra pica com cristallets. Estic al mig del desert, pràcticament no passa ningú i no sé què li passa a la furgoneta. M’imagino que ha petat un amortidor. Torno a montar la roda i rodo uns metres. El soroll és més fort. Torno a parar i veig la roda que s’havia punxat ahir torçada. S’han afluixat alguns cargols. Tot i que l’haviem apretat molt fort amb les vibracions s’han afluixat. Hauriem d’haver-ho reapretat passats uns km!!
Desmonto la roda enmig de la tempesta de sorra, avui sí que Alà o qui sigui no estava per la feina. Estic més de dues hores batallant amb la roda però és impossible. Els cargols s’han llimat i la rosca s’ha passat de rosca. No puc fer res, el cotxe no es pot moure, no puc tornar a montar la roda, el suport s’ha fet malbé. Buuuuffff

Dels pocs cotxes que passen quasi cap para. El que ha parat o no sabia francès o deia que no hi podia fer res i marxava. Han passat uns amics anglesos que feien el mateix camí que jo, però han tingut problemes a mb un policia i no poden tornar enrere. Estan una estona amb mi. Intentem trucar però no hi ha manera.

Para un cotxe i baixa un senyor i el xofer. Em diuen que ell m’ajudarà, que vagi amb ells fins a Nouadibou (160 km enrere, d’on vinc) allà agafarem un mecànic, tornarem a la furgo i mirarem d’arreglar-ho. Així ho fem. Arribem al migdia a la ciutat, em convida a casa seva, estic deshidratat i em donen te, menjo amb ells arros i pollastre i descansem. Parlem de Mauritània, de l’Islam… molt bona gent! Si no hagués tingut aquest problema no hauria pogut conèixer tant de prop aquesta gent i ell m’assegura que no em deixarà fins que ho tingui solucionat, té la grip i molta febre però això és l’islam. Busquem uns mecànics, dos nois jovenets rebossats de grassa. I tornem cap on hi ha la furgo. Havia agafat tot lo més important i resava molt perquè no l’haguessin trinxat. Tot i que en general són bona gent, hi ha de tot i ja porta moltes hores al mig del desenrt sense ningú.

Arribem a la furgo i amb feines i treballs (més de dues hores) poden refer algunes rosques i posar cargols nous i tornem a muntar la roda. S’ha fet fosc i encara falta mitja hora de discutir perquè ara noi accepten el preu que haviem acordat… estic mooort!! Faig proves i tot correcte. Arreglat!

Descanso una estona i molt xino xano vaig tirant. Parlo amb el Jordi i em donen ànims, ha estat un dia dur. Arribo a la capital ben entrada la nit, busco un camping i a dormir. No puc més!! zzzzzzzzzzzzzzzz

Realment, com a la vida, amb paciència i sense desesperar-se les coses es van solucionant i d’una manera o altre sempre hi ha solució. Problemes d’última hora, sitiuacions que mai havies imaginat que podien passar… Si pots rebre una ajuda (en Lamin, m’ho ha ofert tot) molt millor, i si s’està en companyia tant les coses bones com les dolentes passen millor, però tot és experiència i es pot anar fent.

Bon Nadal a tothom!!

23/12/2007 Entrem a Mauritània

Ens llevem dora, dora. Hem dormit a l'última gasolinera abans de la frontera, lloc habitual de parada de tothom que vol creuar: petit restaurant, habitacions,…

La frontera obre a les 8 i a les 8:30 ja hi erem, però al ser festa no obriràn fins passades les 9.
Paper i més papers, cua i més cua… total 3 hores al costat Marroquí.
Estem al mig del desert, quatre barracons i uns murs i valles són la frontera. Al mig d'un solar, un soldat obliga a mantenir una estricta fila als conductors que hem de fer els papers, asseguts en un banc a l'ombra del mur. Al mig del solar hi ha un únic arbre i sota una tauleta i dues cadires. Un altre soldat va cridant un per un i et fa seure allà per fer esl papers de duana.

Superat això s'entra a la zona de ningú. Una immensa esplanada de 10 km de llarg, sense carretera ni res, on en teoria cal seguir una pista que molts cops no existeix. Sortir-se de la ruta pot voler dir acabar com les desenes de cotxes que s'amunteguen per allà mig, explotats per mines. És zona hostil, de mines i bandolers. Inclús n'hi ha que tiren palades de sorra perquè t'hi quedis atrapat i cobrar-te molts diners per treure't amb un 4×4. La policia no hi té res a dir ni a fer, no hi ha llei ni ordre aquí.

Moooolt a poc a por però sense aturar-nos anem passant, el terra és molt dolent i només creuem els dits per no punxar aquí. Hi ha gent darrera les dunes… anem fent i aconseguim arribar al costat Maurità. Uns amics senegalesos s'han quedat atrapats al mig però al final també arriben.

Tres hores més de papers, cues i inspeccions dels vehicles al costat Maurità.

Aquí tot és diferent. Si ha Marroc eren barracons de pedra, aquí són fustes i cartrons. A l'agost deu ser brutal i insuportable. Avui estàvem a 31 graus.
També és diferent la policia i els militars, sempre demanen diners directament, no volen tabac, només diners. Un soldat ens agafa una ampolla d'aigua i sense protestar!

Total 6 hores per creuar aquest tram. Entrem a Mauritània amb la intenció de desembercar les motos i separar-nos. Ells cap a Atar per pista, i jo baixar fins a Nouakchott, la capital i després tornar amunt per una altra carretera fins a Atar (l'espectactular zona del Adrar, desert, dunes i oasis, per on passaven les antigues caravanes transsaharianes, i on passarem uns dies).

Però de sobte ens reventa un altre pneumàtic i ens obliga a parar. El canviem de seguida i busquem un poble que en tingui de nous, aquest està inservible. Els pobles que marca el mapa, més aviat son poblats (tendes, barraques i haimes). Entrem a aquest que hi posa un cartell de Michelin. Però ens torna a perseguir la desgràcia i embarranquem al mig del carrer, que és de sorra.
Tot i assegurar-nos que tindrien pneumàtics nous, en el fons era una deixalleria i res de res.
De seguida apareix un jeep que per uns diners ens el treu, però també venen veïns i nens que ens ajuden a empènyer i entre tots poc a poc el podem treure.

S'ha fet tard, han tornat a canviar els plans. Jo he de retrocedir 100 km fins a la ciutat per comprar un pneumàtic, amb el risc que si se'n punxa un altre em quedo tirat. Per tant decidim anar-hi junts i prorrogar la sortida al dia següent.
Arribem a Noadibou i de seguida ens en posen un, no és nou però està força bé. No és fàcil trobar les mides exactes i tot…

Com anar a les barberies/perruqueries quan estic a d'altres països, l'ambient als tallers mecànics permet observar molt d'aprop el dia a dia de la gent del país. Degut a l'estat de les carreteres i dels vehicles! Són lloc molt concorreguts i per tot tipus de gent.

Parem al camping-alberg i passegem per la 2a ciutat més gran de Mauritània.

Aquí condueixen al seu rotllo, sense mirar ni frenar, rotondes sense cedir el pas. Els cotxes ja no tenen ni llums, uns quants sense matrícula i TOTS rebregats i abonyegats com si acabessin de sortir de la premsa.

Arribem fins al port de pescadors, és una de les zones de pesca més importants del món i envien a tot arreu. Vaixells europeus venen aquí a pescar i hi ha centernars de cayucos amarrats per sortir a pescar el dia següent. Alguna d'aquestes barques serà robada i utilitzada per 80-100 persones desesperades que intentaran arribar a Canaries.

Un soldat mentre ens aconsella que és tard i comença ser perillós estar allà, ens demana diners, un mobil… per demanar!!

Haviem fet fotocopies dels papers de la duana i com que el senyor no tenia canvi ens les ha regalat. Al tornar li he deixat un bitllet per sota la porta. Li farà il·lusió començar el dia obrint la porta de la “petita copisteria” amb una troballa inesperada.

22/12/2007 Laayoune – Frontera

Un nou dia de ruta, llarga ruta! Ens llevem a les 7 com de costum (de vacances i relax encara no n'hem vist gaire) i anem al garatge on haviem deixat les motos. Al ser festa està tancat i hem de trucar al Hassan que tot i tenir febre ens ve a obrir. A la pastisseria (les anem coneixent quasi totes) només queden les restes dels pastissets dels dies de festa, però amb un suc de taronja natural i iogurt artesà, servirà de bon esmorzar.

Carretera i manta avall, desert, desert, desert. Camells, ienes, conills, pastors i pescadors, i detant en tant pobles nous deshabitats que el govern ha construït perquè hi vagi a viure marroquins del nord, lliure d'impostos, i anar ocupant terreny als Saharauis.

Passem camps de refugiats i entrem a la zona de risc, amb cartells de perill de mines si surts de la carretera; “Fer una mina= 6 euros, desactivar-a=600 (si no morts), i Espanya n'és un gran productor!!

Dinem a peu de platja, una truita d'ous comprats a un poblet i “quesitos”. Feia anys que cap dels tres menjava quesitos jajajaja.

Agafem grapats de fòssils i seguim.

Quilòmetres i quilòmetres sense ningú. Cel serè i sempre el sol a l'horitzó.

Fa uns dies que el sol i la lluna es saluden cada tarda. Durant més d'una hora, una lluna quasi plena i un sol que no vol pondre's estableixen el seu particular diàleg de llums i colors de punta a punta del desert! IMPRESSIONANT!!!

21/12/2007

Avui es la festa del xai (Eid al-Adha) i esta tot tancat (per aixo no he pogut conectar abans). A les 8 del mati, entrant a Marrakech hi ha una gran esplanada on s’han reunit milers de persones per rezar, tots perfectament alineats.
Es la gran festa de commemoracio del Sacrifici d’Abraham i tots els pobles musulmans del mon fan el ritual del sacrifici del xai.

L’aqntatge de aue sigui festa es que per la carretera no hi ha ningu, ni ca,ions de cara ni rucs ni carros.

Com que jo ja conec el cami, parem a Tarfaya per menjar peix pero al ser festa, “ dies tot tancat. Fem cuscus amb tonyina dins la furgoneta en una esplanada dels afores i seguim avall fins a Laayunee. Ja hem anat i tornat!! Dormim a la gasolinera ja que no hi ha campings.

Curiosament s’ha arreglat la llum del comptequilometres que estava fos des de que a BCN es va agotar la bateria i anave, sense veure ni la gasolina que quedava, ni les revolucions (important per no cremar el motor). 3000 km que com a minim han servit per arreglar aquest llumet 😉

Dema ens atansarem a la frontera, el pas de Dakhla fins a la frontera era considerat d’alt risc i abans s’havia de fer en convoi, per la guerrilla, les mines, etc. De moment no cal i esta tot tranquil.

Disfruto mirant el cel, a totes hores. A les set del mati quan ens llevem i surt el sol, al vespre quan es pon i encara queda tot iluminat durant quasi una hora (colors rosats, carbasses…) i de nit, un sel cere impressionant ple d’estels, on sempre n’hi ha un que brilla molt mes que els altres.

p.d: Dema es recorda al Josep Maria a Canet i amb el meu text hi sere una mica amb tots vosaltres!!

20/12/2007 – Laayunee-Marrakech

El Ciscu i el Jordi, que son molt macos, mhan regalat un viatge llampec a Marrakech tot inclos.

Es a dir, em decidit tornar enrere a buscar el remolc per poder seguir baixant.

Arribo a Laayounee a les 15, dinem i au, aquest regal no pot esperar!!

Al sortir de Laayounee un altre regal inesperat. Al control de la policia ens diuen que no estem obligats pero que hauriem de portar l’Abderrama, un poli de la secreta, fins a Tan-tan (300 km). La furgo esta plena de trastos pero li fem un lloc. Ens asseguren que no tindrem problemes i realment fins a Tan-tan no ens paren a cap control. Ai si no l’arribem a pujar !!

Un per l’altre l’altre per l’un anem tirant fins a Marrakech. Hem estirat el llit i mentre un anava conduint, el copilot mig mig, l’altre dormia. De matinada parem al mig del desert a dormir dues horetes, quan el quart conductor no volia fer el seu torn (clar, so, tres!!)

El fet de ser tres dona molt de joc. Cadascu havia fet els seus calculs de dies i km per solucionar aquest contretemps i hem triat el mes rentable. Es a dir que en dos dies haure, ventilat aixo (50 hores, 3000 km i 3kg de mandarines i 3 de platans). Seguirem avall cap a Mauritania i Dakar torna a sonar com a desti final.

De nit tambe hem tingut sorpreses: un control que no hem fet l’stop ens volien empapelar (un altre paquet de tabac fiu fiu) i despres un radar: que si la furgo nomes pot anar a 80, que si a Barcelona anem a 100… ok,ok; alle, alle!!

Avui faig anys i estic aquí perdut pel mig del Sàhara Occidental. Un aniversari diferent però molt feliç.

Hi ha hagut un canvi de plans sobtat. Als motoristes no els deixen seguir per pista, els obliguen a baixar per carretera fins a la frontera. Estan uns 600 km darrera meu i els pneumàtics de les motos d'enduro no aguantarien tants km per asfalt, i menys fins a Mauritània. Hem quedat que torno enrera aquests 600 km (Laayoune), ja que sino ells no poden continuar i ells aniran d'Smara a Laayoune i allà decidim que fem. Bufff!!!

Tria la teva aventura: un es queda a Laayoune amb les motos i els altres dos van a Marrakech a buscar el remolc, tornar a baixar, i seguir els tres fins a Mauritània, per poder visitar com a mínim la zona d'Atar i Chingueti.
O bé mirem de llogar un remolc/comprar uns pneumàtics de carretera a Laayoune (difícil d'aconseguir) i seguim baixant…

Per tant queda clar que Dakar haurà d'esperar un altre any, i Mali, que ja era quasi impossible, descartat del tot.

Tornant a les muntanyes, si un grup vol arribar al cim i algu te un problema, doncs es retrocedeix, es mira de solucionar i a tornar-ho a intentar si es possible. Aixi ho farem.

Quina llàstima… però podia passar i tot sigui això!

p.d: moltes gracies per tantes felicitacions!! 😉