18/12/2007
Tan-tan – Boujdour

Als motoristes, com es temien, no els deixen passar per la ruta prevista. Toca pla B. Hi ha una zona militaritzada i amb mines, que ja pensaven que estaria tancada, i efectivament hauran de donar la volta. Per tant hem quedat al migdia a Tan-tan

Jo he hagut de recular els 28 km. fins a Tan tan i he començat a veure el què és una tempesta de sorra del desert. Després de canviar més euros (aquest pneumàtic m'ha desquadrat el pressupost) i connectar a internet ens hem trobat, en una cafeteria popular. Hem dinat i preparat les coses per l'etapa que serà de tarda-nit.

El que el forner deia que era una tempesta per la zona de Tan-tan, res res 25 km, s'ha convertit en 200 km. infernals, veient com la sorra creua la carretera i en alguns trams les dunes es mengen l'asfalt. Només pensava que si Alà existeix, no permetrà que se'm punxi la roda aquí mig; i no se m'ha punxat 🙂

El desert és com la muntanya; més val no fiar-se'n mai i estar sempre alerta. Ahir m'oferia una posta de sol impressionant i avui ens castiga amb una tempesta de sorra brutal. És com anar enmmig de boira, amb un sol brillant, sense veure a més de 20 metres i amb fortes ràfegues de vent lateral que obliguen a agafar el volant fort, fort, i que perjudiquen molt als vehicles: la sorra es posa per tot arreu.

Quan l'he deixada enrera ja era a Tarfaya, poblet pescador on l'autor del Petit Príncep s'hi va aturar i es va inspirar per escriure el capítol de l'aviador i el desert. El peix no m'agrada gaire però aquí és el que tenien i acabat de pescar ha estat el dinar/berenar post tempesta a la plaça del poble, just davant d'on compren i venen les ovelles i traginen trastos amb carros tirats per rucs escanyolits.

La carretera és plena de tendes i cabanes de nòmades que es dediquen a pescar, ja que passa a 50 metres de l'oceà, tota l'estona baixa paral·lela al mar. I després el venen a peu de carretera o als pobles veïns.

Després de 100 km. més he arribat a Laayoune, on té la base l'ONU, que en teoria vetlla perquè es compleixi l'acord de pau que va obligar a signar al govern marroquí i al Frente Polisario. Total, ple de policia i militars. Segueixo avall per escurçar l'etapa del dia següent.

De nit es condueix molt millor, i com ja he dit no hi ha perill d'adormir-se aquí. Els 6 o 7 sentits treballen sense parar tota l'estona i l'ambient és més fresc; 4 hores conduint per la tempesta amb totes les finestres tancades és dur, dur.
De dia estem a uns 26 graus i al vespre baixa a 15 aprox.

Abans d'entrar a cada “provincia” hi ha control de la policia, amb punxes al terra i tot. Al principi parava com tothom, però de seguida, vaig deduir que s'ha de parar a uns 100 m. abans d'on està el poli i esperar que t'avisin. No ho diu enlloc però si tothom ho fa… Quasi mai m'han parat, alguns només volen xerrar i d'altres… “cadeau” jejeje i el paio t'ho diu rient amb el teu passaport a la mà i allunyant-lo de tu!!
De nit, tot i no veure el paisatge, també hi ha sorpreses. He vist unes senyals de reduir velocitat, i pensava que eren per obres i com que de nit no treballen i no es veia res ni ningú, he afluixat però no m'he aturat. De sobte surt un poli corrents darrera meu amb un foco fent senyals. Era un control de policia i hauria d'haver parat! Com que el papa em va dir que no em poses en problemes, he parat de seguida i ha vingut el poli corrent. En aquest cas ni passaport ni res, directament “argent, argent”. Jo mig en francès mig en anglès li he dit que no havia vist les senyals i que ho sentia molt… ho hem arreglat amb tabac (que m'està resultant molt).

El que més sorpren al arribar a Cap Boujdour és el far que hi ha. Com que és desert, la mateixa llum que guia als vaixells enmig del mar es veu des de mooolts quilòmetres terra en dins. I és que els fars poden dir tantes coses!!!(L'illa dels 5 fars). Uns senyals de llum que han estat un bon regal per acabar la jornada!

Passaré la nit aquí sense saber encara si el Jordi i el Ciscu hauran pogut entrar a Mauritània per Bir-Mogrein o no…
Demà penúltima etapa abans de Mauritània. De Boujdour a Dakhla, i només quedarà Dakhla – Nouadibou (la frontera).

19/12/2007
Boujdour – Dakhla

Com que avui també he dormit en un camping (=dutxa) he aprofitat per córrer per un altre passeig marítim, el de Boujdour; així començaré el dia a tope. Avui només són 360 km. i ho faré de dia.

Si ahir el desert em va sorprendre amb una tempesta de sorra avui ha estat la pluja; ha caigut més aigua en dues hores, que a Catalunya en els últims tres mesos. En serio!! així que aquí tot si val. Els rius que creuo de tant en tant porten més aigua que el Llobregat i alhora hi ha zones seques, seques!!

A mig camí del no res (han estat 5 hores de diferents “no res”) m'ha saludat una colla de dromedaris salvatges que pasturaven. Per la carretera n'hi ha de morts, la pudor dels quals se sent des de km lluny (com a Austràlia amb les vaques).

És un desert ben curiós. Hi ha trossos pedregosos, trosos amb muntanyetes, i trossos de mooolta sorra, llacs, rius… i l'oceà!! Impressionant, un “no res” captivador. Ojalà tots els “no res” fossin així.

Abans d'arribar a Dakhla, he trobat una esplanada plena d'autocaravanes i m'hi he atançat. Era una platja ideal pel windsurf i gent de tot Europa baixen cap aquí a fer-ne. Llàstima de la pluja, demà hi tornaré.

He entrat a Dakhla a les tres del migdia, a temps per dinar un shwarma de pollastre i arròs. Passejar per la ciutat i anar fins a la platja, on hi havia bones onades però ningú a l'aigua.
És un lloc curiós. Seria com Tarifa Marroquí. Uns quants tot terrenys i autocaravanes mega equipades que venen de diferents països europeus a fer windsurf i kitesurf. Alhora mitja ciutat és militar, i la resta gent d'aquí que van a la seva, et saluden amablement però no atabalen gens. Carrerons amb botigues, mercadillo, passeig marítim, etc. M'ha agradat molt.

17/12/2007
Tafraoute – Tan-Tan

Ells han marxat amb la intencio d'entrar a Mauritània per un petit poblet que hi ha darrea les muntanyes. Si no poden hauran de baixar amb mi fins a Noadibou.

Avui he desfet la carretera feta ahir nit, de Tiznit a Tafraoute, i de dia he pogut veure l'impressionant vall du Kerdous; muntanyes seques i pedregoses i oasis a les fondalades.

Quan era a 10 km de Guelmin se m'ha reventat un pneumàtic al mig d'una llargaaa recta.

He parat a canviar la roda i vès per on, l'eina que va amb el gat no és de la mateixa mida que els cargols de la roda; quina gràciaaa!! He caminat fins a una masia perٍ tot i tenir el pati ple de pneumàtics m'han dit que no tenien cap eina… Ha parat un taxista, que tot i tenir el cotxe ple de passatgers, m'ha deixat la seva clau i mentre jo treia una roda ell preparava l'altra. A Guelmin m'han hagut de canviar el pneumàtic…

Mentre esperava al taller, he dinat un quart de pollastre amb salsa no sé què i patates fregides, a peu de carretera on menjava tothom.

Després seguir fins a Tan-tan, assentament d'antics nomades i comença a haver-hi molt més control policial i de l'exèrcit.

He anat fins a la platja, per 28 km més volia arribar-hi 😉 i és on hi ha els campings. I encara he estat a temps de veure-hi pondre's el sol. He aprofitat que estava a un camping i tindria dutxa per anar a correr una mica i estirar els musculs, tantes hores dins la furgo acabaré garrativat.
Passeig maritim amunt i avall amb el frontal petit, mooolta humitat del mar; boirina, poca gent, cases de colors i poca llum donaven un ambient molt curiَs.

Diu la guia que la carretera de Guelmin a Tan-Tan és l'inici de la desolacio.. tot i que no ha estat fins passar Tan-tan que m'ha rebut el gran desert, i amb una posta de sol impressionant!! Ara si, encara queden més de 1000 km per entrar a Mauritània, pero comença el Sàhara Occidental!!

Si les voleu veure en mes gran aqui

16/12/2007

A Marrakech va ser més o menys fàcil trobar un gasolinera on omplir els dipٍsits d'aigua de la furgoneta. El dipٍosit està a la part del darrera i cal obrir la porta grossa de la furgoneta per omplir. Just allà hi havia un aspirador industrial de netejar cotxes (era l'aigua d'un tren de rentat) i quan ja tenia la manguera dins del dipٍosit el motor de l'aspirador es va encendre i va copmençar a omplir de fum la furgoneta i tot el voltant. El vigilant/encqrregqt va venir corrents per apagar-ho, peroٍ va picar de cap amb la porta i va caure estabornit amb el cap obert. Jooooh jo només volia una mica d'aigua i ells em volien ajudar i la que hem liat!! Li vaig posar una tovallola al cap i mig remugant, mig atordit se'n va anar cap a les oficines del taller; tenia un bon trau i no parava de sagnar.
Comencem bé!!

De cami cap a Agadir, no hi ha perill d'adormir-se al volant. Conduir per aqui és tota una aventura i et manté més despert que 3 redbulls. Els avançaments son improvitzats, sense indicar i vinguin o no cotxes/camions en contradireccio… aixo que estic distret, vigilant molt en tot moment (vespinos, burros, nens que travessen, gallines, ovelles i vaques per la carretera) i també hi ha mala gent que ens posa en perill a tots.. uffff.

També he experimentat el que tothom em deia: els hi dones la mà i t'agafaran els dos braços!! Al parar a fer unes fotos a uns dromedaris va venir corrent el pastor i em volia portar a montar-hi, pero com que passo de deixar el vehicle sol a peu de carretera li vaig dir que no, em va fer una foto i la volia cobrar. No tenia dirhams i li oferia 1 euro perٍ no el volia. Es va enrabiar i volia entrar a la furgo a veure què tenia. Per sort els seguros tancats. Li dono dos cigarros (ja els he portat per aquestes situacions) i el paio em fot esgarrapada i m'agafa tot el paquet i se'n va! Aquesta m'ha sortit barata, pero ja l'he après 🙂

Vaig parar a Tiznit, que té una medina i mercat com el de Marrakech pero en petit. No hi havia turistes i la gent no m'atabalava gens, podia passejar tranquil, fer fotos, comprar, preguntar… molt bon rotllo.

La carretera a Tafraute està fatal. Era fosc i va pujant muntanya amunt fins al peu de les muntanyes. Els taxis gas a fondo, i s'havia de vigilar molt quan venia un cotxe de cara (poc sovint) de no sortir-se pel barranc.
A Tafraute ja m'esperaven el Jordi, el Ciscu i el Karim, que han conegut aqui i com que no para d'atabalar-nos se'l van passant i ara em toca aguantar-lo a mi… En broma el Jordi li ha dit que el Ciscu volia unes babuxes i ara no se'l treu de sobre 🙂

Ens acompanya al camping, bueno l'acompanyem nosaltres a ell, i ens arregla el preu a canvi d'una llauna de tonyina (la trobarem a faltar a Mauritània!!)

A la nit, cel estrellat, el fred de les muntanyes apreta amb vents gèlids de l'Atlas nevat, el vigilant ens convida a te calent mentre acabem de preparar la nova jornada. Nit freda, freda!!

15/12/2007
El despertador sona a les 6 però ningú reacciona fins a les 8. Ha fet fred tota la nit, portàvem 24 hores de camí i estàvem morts. Avui directes cap a Marrkech, 6 hores sense parar.

Arribem i visita a la Medina, Plaça Djema, mercats, encantadors de serps, dentistes-curanderos, i moooltes espardenyes i curtits de pell.

Anem al camping de les afores a preparar les motos (alforjes, aigua, bidons de gasolina, motors, gps i rutes…). Deixarem el remolc aquí i demà cadascú cap al seu camí.

16/12/2007

Ens hem llevat molt dora perque hi havia molta feina per fer! Un cop les motos a punt i les alforges i motxilles carregades a les 9:00 del mati han sortit cap a l'Atlas.
Jo he recollit el campament? que deu n'hi do quina escamapada de trastos hem fet en nomes una nit, i qun volia carregar aigua i bateries de la camera el sereno del camping em diu qua s4ha espatllat la bomba i que no funciona ni l'electricitat ni l'aigua!! I el Jordi i el Ciscu se l'havien emportat tota contant que jo ja carregaria al camping… en fi, a buscar aigua! i les bateries, potser dema!

Ara direccio Agadir i depenent del temps aue es trobin ells a l'Atlas quedarem aquestq nit o dema una mica mes avall.

Estem be i la furgoneta aguanta, aguanta!! toquem fusta!

fins aviat!

13/14-12-2007

Per problemes tècnics d'última hora, ja t'ho deia jo que no ho deixessis tot per l'últim dia!!! 🙂 hem acabat sortint de La Llacuna a les 12:30 de la nit.
Els llums del remolc “no cremaven”, algú encara havia de canviar el filtre de la moto, carregar el remolc… i tot això a 7 sota zero!!

Hem anat tirant i un per l'altre no ens hem enrecordat de parar a dormir i hem anat baixant. Ens hem perdut pels camps d'oliveres de Jaén, de matinada, amb una boira que ho congelava tot i el termòmetre marcant 9 sota zero; però la furgoneta aguantava.
La coca de la iaia ens ha ajudat a anar aguant i ens turnàvem per conduir. El de darrera dormia i el copilot en teoria no…

Arribem a Algeciras a les 4 de la tarda, a 18 graus, i busquem l'oficina de Viajes Normandie en un polígon industrial, “promotion ideal campingcars”. Ferry per 128 euros els tres, furgo, remolc, motos i… Anada i tornada!!

El viatge amb Acciona, mogut mogut, per molta mala mar però amb només 35 minuts som a Ceuta.

Qui ha estat al Marroc amb cotxe ja coneix com funciona la Duana, així que el Jordi ha anat a fer els “tràmits”. Després de quasi tres hores i veure tot el mercadeig de paquets d'un costat a l'altre i com la policia intervé per la força (n'han estomacat a un) tot el què li interessa, a les 8 del vespre ja som a Marroc. De Ceuta cap a Tànger, passem de llarg i parem a dormr en una gasolinera… primeres 24 hores de viatge.

Havien de ser 10 dies per Marroc però la cosa s’ha anat ampliant.
La resposta a la pregunta “Ja t’ho pensaràs, eh? Va ser: – “No m’ho he de
pensar gaire, jejeje, demano uns dies i marxem.”

Així que marxem dijous a fer una volta: una furgoneta, un remolc, dues motos d’enduro, tres sonats i quilòmetres i quilòmetres de desert.

La previsió és tornar el dia de reis aprox. Però tot és bastant imprevisible i hi ha marge per a la improvisació i mantenir la seguretat del viatge.

Travessar tota la península fins a Algeciras, travessar l’estret de Gibraltar i entrar a Marroc. Travessar tot Marroc. A Marrakech ens separem, les motos camps a través (desert + Atlas) i la furgoneta per la carretera de la costa fins a Noadibou (Mauritània). Visitar diferents punts d’aquest país i decidir allà si dóna temps i és viable entrar fins a Bamako (Mali). Sembla que arribar al País Dogón amb la furgoneta serà més complicat.

De Mali en línia recta fins a Dakar, alguna volta per Senegal i tornada, directa per “l’autopista” fins a casa.

A partir d’ara la crònica del viatge, detall a detall, en funció de les connexions a internet que puguem anar trobant.

Us podeu anar fent una idea del paisatge i de l’ambient, a través de l’experiència de Sergi Fernàndez, que ha fet “7 deserts amb un parell de rodes”, una aventura en solitari amb bicicleta, l’últim el del Sàhara, que podeu veure el vídeo aquí que van passar a tempsdaventura.

L’aventura a començat ja abans de sortir de Barcelona, avui mateix. Uns cables “sueltos” de la bateria, arranca/no arranca i trucada al RACC. A riure que són dos dies!!

Ja ha corregut la veu… i ara no hi ha qui ho pari!

Amb l’ajuda de la Conxa vaig fer el pastís de xocolata d’en Robert, tipus brownie, per portar a la feina el dia del canvi de despatx… total que ara que fem un altre sopar, i sense preguntar ja m’ha tocat repetir-lo!

A mi m’agrada molt i com que sembla que qui el prova (oi Oriol?) també, doncs us deixo aquí la recepta i ho proveu, però aneu amb compte, demostrar aquesta habilitat us pot perseguir de per vida 😉

Ingredients:
200 g. de mantega
200g. de sucre
200g. de xocolata fundant
5 ous

Preparació:
Posar la xocolata i la mantega a fondre al “bany maria”
Barrejar els rovells d’ou i el sucre fins aconseguir una massa pastosa.
Muntar les clares a punt de neu.

Després remenem la xocolata i mantega amb els ous i el sucre, i un cop ben remenat hi afegim les clares a punt de neu.

Posar-ho al forn (en fred, sense haver-lo escalfat prèviament) i uns 25 minuts a 180 graus. Si passat aquest temps encara està una mica líquid, deixar un temps més.

Fa dies que observo una situació que es repeteix constantment, i com que últimament el cap no em para quiet, doncs m’hi he parat a pensar i déu n’hi do!

Una cosa tant simple com el carril d’incorporació a la ronda de dalt de Barcelona, que faig cada dia, representa molt bé les diferents maneres d’afrontar la vida de les persones.

N’hi ha que s’aturen al principi d’aquest carril, per prudència, i esperen a tenir una bona oportunitat per incorporar-se.

D’altres s’esperen però al final, han apurat a veure si podien passar i han preferit frenar a temps que arriscar-se a entrar directament.

D’altres no frenen, veuen l’espai i amb molta habilitat s’hi incorporen.

Hi ha qui treu el morro i demostra que allà hi és ell…

I hi ha els dos extrems també, els que esperen, esperen, esperen i segueixen esperant a tenir l’oportunitat perfecte, el moment oportú, i els que no els hi importa els demés i sense cap tipus de mirament avancen al que s’està esperant, posen en perill a tothom, i entren sense frenar pel mig de la continua i fent maniobrar als vehicles que ja estan dins la ronda.

Una manera diferent d’afrontar una situació com tantes persones diferents que hi passen cada dia, i com d’un detall quotidià i insignificant, es pot observar les mil i una maneres que tenen les persones per enfrontar-se a la vida: esperar o no esperar? Prudència o temeritat? Anar a totes o pas a pas?…

Com sempre la dificultat està en trobar l’equilibri i l’actitud idònia en cada situació.