S’ha acabat el viatge, ara en comença un de no menys fàcil… Tinc molts projectes engegats que necessiten atenció urgent o sigui que tal com arribo a treballar!
Aquesta cançó que he anat escoltant sovint durant el viatge m’anima i em recorda bons moments.
Advertencia: L'ordre de lectura no altera el producte dels continguts de les parts.
El dia seguent tambe el vaig comensar dora, pero esmorzant a la part rica dels allotjaments, The Volcano Lodge, l'hotel central del Parc Nacional, que te un premi de 5 diamants pero en canvi es tot de fusta i rustic, pocs luxes. I te un restaurant mirador, arran dels penyassegats del crater impressionant. Buffet lliure i mes d'una hora mirant per la finestra!!
La llar de foc del Volcano Lodge, enorme i autentica com la de tots els allotjaments d'aquest tipus dels parcs Nacionals americans, fa 61 anys que no s'apaga, i es que ni que sigui estiu tot l'any, a la nit estan a 10 graus…
Despres excursio a peu al llarg del volca. Te diferents craters, per diferents punts es veuen surtidors de vapor i fums de sofre, bastant toxic. L'ultima activitat important va ser fa 10 dies, just quan preparava el viatge. No surt explotant cap al cel, com l'erupcio de fa 10 anys, sino que son vessaments de rius de lava que van pels laterals.
Despres del volca, carretera i direccio sud. Parada a la platja, Punalu'u Beach, una platja de sorra negra, justa davant d'un oasi d'aigua dolsa i plena de palmeres. Pero a mes a mes es una platja on van les tortugues a alimentarse d'algues i animalets i descansar. Aixi que nomes entrar una mica a la platja vaig estar nedant amb 5 o 6 tortugues verdes (aqui explica una llegenda, com la de Puff el Drac Magic pero en tortuga, molt xula!). Un experiencia mes de contacte amb la natura i els animals impressionant!!
No us penseu que us ho explico tot, eh! Com lo de les dues noies hawaianes que em van parar en un semafor i van pujar al cotxe… (o era un somni?)
Seguint avall, la carretera arriba a l'extrem sud i comensa a pujar cap a la costa oest. Alla hi ha un poblet, Wai'ohinu (en hawaia nomes hi ha 13 lletres incloses les vocals, per aixo els noms tenen tantes vocals) on vaig dinar, en un bar de carretera molt tipic, i hi posava “el bar mes al sud de tots Estats Units” i es veritat, es l'extrem mes al sud, pero al costat hi havia un altre bar que tambe ho posava, aixi que no se quin dels dos era…
D'alla surt una pista forestal, que els del lloguer de cotxes no han de saber que he passat, que et porta al punt geografic de mes al sud Ka Lae, on hi ha uns penyassegats de 12-15 metres davant l'ocea i… Sorpresa! em trobo el Feliu saltant amb uns altres paios daltabaix, des d'unes plataformes! Es un lloc magnific per bussejar (sempre portava les ulleres i les aletes a sobre), ple de peixos de colors i aigua cristalina i molt neta, que es barreja amb aigua dolsa… Deu ser de les poques illes que conec sense problemes d'aigua dolsa, com que hi ha zones on plou molt, molt, ni ha per tot arreu, inclus en brolla dins del mar!
Pero alhora es molt profund, entra de seguida mar endins i despres em va explicar l'Steve que hi ha possibilitats de corrents molts forts (com a Gibraltar) s'ajunten els corrents de l'oest amb els de l'est i ho xuclen tot mar endins, i tenint en compte que fa dos dies es van perdre dos kayakistes i encara no els han trobat, millor no allunyar-se de la costa.
Al costat hi ha una platja de sorra verda, de cristalls de lava, pero calia caminar 45 minuts anar i 45 tornar, i encara em quedaven uns quants km…
Es curios el tema de les camises hawaianes que ens sembla que siguin de festa o informals i en canvi son de vestir, valen molt cares i els homes de negocis i als telenoticies nomes porten d'aquestes, sense corbata. Aloha spirit! I el florejat, tant dels banyadors com de les camises, ve del gran nombre d'arbres amb flor que hi ha, que cada illa te la seva flor caracteristica i tal. Hibiscus, plumeria,…
Despres d'aixo un bon sopar a casa amb l'Steve i el dia seguent a nedar a mar obert. Vam estar tres hores nedant per mar endins, sortint des d'un resort que coneix el seu amic Adam, que es com el Higgins de Magnum, (que eren de hawai) i ens va convidar a esmorzar i dinar arran de platja… buff quin resort!!
Pero el que hi havia sota l'aigua encara era mes espectacular, hem tornat a nedar amb tortugues, peixos globus i els mitics Awa que em van espantar el primer dia. Tot el fons es de coralls, tota la lava n'esta recoberta i ell que es campio de pesca submarina baixava fins a 10 metres i s'estava una estona per alla fent fotos a tothom qui passava (basicament peixos). I amb mes aigua de mar dins les fosses nassals que la que hi cap a la banyera de casa s'acabava l'excursio, tot a punt per empaquetar i volar cap a Chicago de nou.
Aloha
Els dos ultims dies, de ruta per l'illa, tambe van ser mooolt llargs i intensos, aixi que en dues parts. Pero el dia abans, al centre de submarinisme d'un amic de l'Steve, em pregunten que d'on soc, dic que de Barcelona i el noi de la caixa en angles em pregunta el carrer, i jo li contesto pensant que com que no ho coneix tant li fara, i li dic el numero i tot. I ell em repeteix el numero en catala. Osti! es fa un fart de riure i em diu que es de Bellaterra. Es en Feliu i fa 5 anys va venir a fer la carrera de biologia marina aqui i ara es instructor de submarinisme i video camera subaquatic, i fa reportatges pel Discovery Channel i National Geographic. Encara no havia vist cap catala per la ciutat, i ja comensava a perdre'n les nocions… Bon paio el Feliu!
La Ruta Volta a l'illa amb el Chrysler PT Cruiser Touring comensa ben dora, com de costum. Primer indret, al Nord Est, Waipi'o Valley (l'altre dia em vaig confondre i era Polou Valley). Estava a la costa est i feia bon temps, increible!
Tota la costa esta formada per desenes de valls, cadascuna amb el seu riu i cascada que van a parar a l'Ocea. La carretera es espectacular i parada obligatoria a les Akaka Falls, la casacada de la foto.
La seguent de la ruta es la Rainbow Fall, no tant alta pero esta en un lloc molt xulo, prop de Hilo, la ciutat mes important de l'illa i zona de pluges.
Segueixo direccio sud, bordejant sempre la costa fins a l'extrem mes oriental, on hi ha un far. Be, una torre de ferro i un focus, poc romantic.
Segueixo i paro a un parc natural que esta en recuperacio perque una plaga de granotes de Puerto Rico quasi destruiexen l'ecosistema.
L'Steve m'havia recomanat alguns punts d'interes pero que sobretot pares alla on em sembles interessant, i evidentment aixi feia. Portava tot el dia conduint i quan vaig veure una platja m'hi vaig apropar. El que te estar en un volca es l'activitat geologica, i una virtut el descobriment d'aquesta platja: unes piscines naturals d'aigua calenta, paret per paret amb les roques del mar. Un lloc increible, tot i que adverteixen que l'aigua no esta tractada (mes faltaria) i que hi ha perill d'infeccions, bla, bla, bla…
I voltant una mica per alla descobreixo una platja al costat, que si accedeix caminant per les roques del mar, on estan fent surf! Era impressionant veure'ls, pero sobretot el lloc: aigues cristalines, palmeres, sorra blanca, cocos,… un raco amagat que nomes gaudien 7 o 8 persones i jo. M'hi vaig estar mes d'una hora, molta calmaaaaa…
La carretera acaba tallada per un vessament de lava de fa 10 anys, va arrassar pobles, boscos… i es esgarrifos veure les fotos del abans i el despres. Es torna per una altra carretera, ja en direccio al volca.
Vaig recollir a un rodamon autostopista, un noi de California carregat amb una motxilla enorme i el vaig fer seure davant. Fins ara el meu copilot era la camera de fotos, sempre engegada, i em venia de gust canviar, es el que te…
Pero trencant topics, un paio amb tatuatges per tot arreu, una perilla tenyida i amb trenes (a la perilla), i pircings, gros i fort, enlloc de treure'm un ganviet i atracar-me, es posa a plorar! L'acabava de deixar la dona, pero deixar, deixar! El va deixar per alla sol, a 9 km del poble mes proper i ara no sabia ni on era ella, ni tenia un duro, ni sabia que fer… JODER!! Va baixar a Pohoa, el poble hippie ple de gent pels carrers, cotxes destartalats i molt bon ambient callejero. Good luck man!
A les 4 vaig arribar al Parc Nacional dels Volcans de Hawaii. deixo les coses a la cabanya del tio Tom, on dormire, i torno al centre de visitants perque m'expliquin les excursions a fer. A la tarda visites curtes i el dia seguent ja caminare tot el mati. Baixo del volca, 1200m d'alsada amb el cotxe fins al mar, on hi va espetegar una altra llengua de lava al 2003 que talla la carretera, i en teoria de nit s'hi pot veure brillar lava fosa (sobretot des d'helicopters).
Despres de la posta de sol, i que la temperatura baixes en picat (12 graus) conferencia de natura al centre de visitants. I despres a sopar a un restaurant que m'havia recomanat l'Steve. Reconec que no era un lloc per anar-hi sol (era molt xulo i romantic) pero si entro sol, perque em pregunten si vaig jo sol? es pensen que treure algu de la motxilla un cop sigui dins?? 🙂
Sort de ser previsor i portar un sac de dormir de mes, a la Cabanya del tio Tom hi feia un fred de mort, aixo si, molt acollidores!
Avui ha estat un dia llarg, pero molt intens. Us aviso que l'escrit d'avui sera llarg, take it easy i disfruteu del viatge…
Ens hem llevat a les 6 i l'Steve ha anat a entrenar i jo he marxat d'excursio cap al Nord de l'illa. He sortit de casa ben nuvol, amb el Chrysler que es una passada… i au, carretera amunt que ja vindra el sol. I 20 km mes al nord ja entrem a terra seca i de nuvol ni un, pero comensa el vent, que genera el canal entre les dues muntanyes mes altes de l'illa.
He arribat al final de la carretera del Nord, despres de travessar una zona de prats verds com si fos suissa (vaques, ovelles…), on hi ha un mirador cap al Pololu Valley. He baixat pel penyassegat fins al fons de la vall, on s'uneix un gran llac d'aigua dolsa, que ve d'una cascada gegant, amb una platja de sorra negra, on el vent aixecava unes ones considerables avui. La vall es tipus selva tropical, amb moltissimes palmeres i abundant vegetacio, que es precipita directament a l'ocea.
Al tornar he tingut temps de parar a un poblet, les botigues i cases de les quals son molt tipiques d'aqui. Aquesta illa no es un lloc de luxes, si be hi ha alguns grans resorts i rics i famosos que venen amb jets privats, en general tot es molt senzill i auster. Dona calma i tranquilitat.
He tornat per la carretera de la muntanya, on es podia veure un paisatge totalment diferent, l'aire mes fred. Fins a arribar a Waimea, la ciutat que hi ha al mig de l'illa, al peu del Mauna Kea de 4.200 m.
L'illa esta dividida per una cadena de tres muntanyes/volcans que separen el clima sec (llocs dels mes secs del mon) del clima humit (una de les valls on plou mes del mon).
Del centre he tornat cap a la costa oest, la nostra, i es nota un gran contrast quan arribes a la part desertica, com la de la foto, fins anar a parar a alguna platja.
Concretament a la del Spencer National Park, on despres de jeure una estona i xerrar amb el socorrista he anat a bucejar una mica.
Tot i el fort vent i la mar moguda he pogut nedar amb una tortuga verda gegant, que no s'espantava i anava al seu costat tota l'estona. Les tortugues de mar son diferents a les de terra, aquestes no son gens lentes, ni torpes, ni atontades. Son molt agils i rapides, neden molt be i tenen bastanta potencia i rabia quan volen aixecar pedres per buscar menjar sota l'aigua, etc.
Pero el millor moment es quan pugen a respirar (no ho sabia que havien de sortir, pero ho fan de tant en tant, menys sovint que jo…). Tranquilament neden cap a la superficie i treuen tot el cap fora l'aigua, miren una mica a veure que hi passa i es tornen a capbussar. Es poden tocar i no sespanten pero tenen moltes dents, aixi que millor no molestar-les.
Despres del bany he decidit canviar de platja. Seguint al sud s'atravessen unes impressionants llengues de lava que arriben fins al mar, i com ens van ensenyar a l'escola, en funcio de la velocitat de refredament tenen una textura o una altra.
L'illa esta considerada el tros de terra mes nou del planeta, ja que el volca esta actiu i va fluint lava, fent que augmenti la superficie… pero tambe disminueix!! ahir es va colapsar tot un tros de terra (lava solidificada) sobre el mar, que ocupava unes 3 hectarees. Es va desenganxar de la terra ferma i es va enfonsar, com un tros d'iceberg… o sigui que es una illa activa.
A l'altra platja hi havia molta mes gent, es diumenge! Mentre bucejava he vist tres peixos enormes (despres l'Steve m'ha dit que es diuen awa), de quasi un metre cadascun que nedaven fent cercles al meu costat. Tenien una cua molt accentuada en forma de triangle (punxa cap a munt i cap avall) i no em feien gaire gracia… no semblaven taurons pero eren enormes, i nedaven al meu voltant… i quan volia sortir, no fos cas, aquests tres han marxat i he trobat una altra tortuga, mes petita pero de colors mes intensos que tambe he pogut seguir molta estona i acompanyar a respirar de tant en tant.
Be crec que de moment ja m'he enrotllat prou, i espero que hageu compartit una mica aquest viatge.
Com diu el titol, hang loose, vol dir prendre-s'ho amb calma, penjar-se i relaxar-se, es l'estil de vida hawaia… que es pot acompanyar amb el gest de ma tipic, que tambe fa el Ronaldinho, i jo he apres a disfrutar d'anar descals tot el dia i de mullar-me els peus amb les xancletes sense patir.
Dema dia mes tranquilet… seguire informant!
p.d: no puc penjar gaires mes fotografies perque la connexio es mooolt lentaaaa. Quan arribi ja ho fare.
Ahir em va despertar un taxista boig (puntual; va arribar 15 minuts abans de l'hora, pero boig), que em portava a l'aeroport i no parava de riure i dir-me, “Que tal, soc un conductor boig, eh!” fins que vam frenar per segona vegada en sec darrera un camio i em va tranquilitzar dient que no havia tingut cap accident, MAI. Crec que volia demostrar-me, a les 8 del mati, la seva habilitat passant arran d'autobusos i camions, pero penso que no havia anat encara a dormir i la sobredosi de cafe el feia desvariejar… en fi.
Al arribar a Hawai el mes sorprenent, despres de 10 hores de vol des de Chicago i escala a Maui, es que l'aeroport internacional no te finestres. Tot son cabanes de palla obertes. Vaig llogar el cotxe, un Chrysler Pt Cruiser Touring version (molt divertit) i seguint l'Steve vam fer una volta tur'istica al peu del volca fins a casa seva i despres a passejar i sopar en un bar-terrassa tipic, tambe sense portes ni finestres.
Si hi ha varis llocs al mon on s'aplica el “take it easy”, Big Island Hawai n'es un d'ells. La ciutat que estic, Kailua-Kona, es molt tranquila, tranquilaaaa
Fa molt bon temps, be aixo depen. Hi ha 8 microclimes en funcio d'on et trobes: pluja, sol, nuvols, molt de vent, desert,… aixi que al mati a la platja molt de sol, a la muntanya uns nuvols que no deixaven veure res i a la tarda a la ciutat potser ploura una mica.
Pero tot i la calma el dia comensa molt dora, mooolt dora. A les 6:45 ja anavem direccio a la platja, i la veritat es que era espectacular. Nedar al Pacific a aquella hora… Nomes amb les ulleres i les aletes veus milers de coralls formats sobre les llengues de lava, mil peixos i com no, una tortuga gegant!! els dofins es fan esperar…
L'Steve te una magnifica camera submergible.
Be, de moment aixo es tot fins ara, seguire investigant!
Estaré dos dies de relax a una caseta arran de platja, al sud del llac Michigan. La casa era un antic garatge convertida en apartament, just darrera la gran duna que separa les cases del llac.
Al ser diumenge estava ple d’embarcacions que han vingut aquí des d’altres pobles, però com que ens quedàvem aquí, quan han marxat… la calma era total.
La casa es diu Beach Music i es troba a Miller Beach, Indiana
Altra vegada m’ha tornar a sorprendre l’ús aplicat de la tecnologia, doncs abans de venir cap aquí, vam estar mirant pel Google Maps la casa, l’entorn, etc. i amb una resolució impressionant, que inclús mostrava el kayak que tenen pels usuaris de la casa i el Gazeebo (la glorieta o quiosc que hi ha al jardí).
Si utilitzeu Explorer i no es veuen bé, cliqueu aquí
Ni tant sols vaig veure per la tele la final de la copa d’Europa, i els partits de final de lliga només de passada, però avui he anat a veure un partir del Sevilla Futbol Club, que està de gira per Chicago, i un amic tenia entrades. Jugaven contra el Club Deportivo Toluca de Mèxic. El partit en si, no m’interessava massa però poder entrar al Soldier Field, estadi dels Chicago Bears de futbol americà, era una oportunitat única ja que la temporada de football encara no ha començat (potser més endavant hi tornem…).
Finalment va guanyar el Sevilla 1 a 0 però va ser bastant avorrit. Em va cridar l’atenció, que evidentment la majoria d’aficionats al camp eren Mexicans, i només dos grupets minúsculs de gent amb la bandera espanyola. Es deurien sentir una mica pressionats… cada vegada que el porter del Sevilla xutava, tot l’estadi a coro cridava “Puuuutooooo”. Impressionant… i distret!
Algú (Ferraaaan) m’ha preguntat què tal Chicago de noche, en referència al mític acudit del Jaimito:
“Primera escena: un chino, en el inodoro, con una vela.
segunda escena:un chino, en el inodoro, con una vela.
tercera escena:un chino, en el inodoro, con una vela.
¿Como se llama la obra? CHICAGO DE NOCHE” via
Doncs a part d’aquest humor arcaic, és una ciutat impressionant de nit! Els grans gratacels estan il·luminats per tot arreu i les llums de les oficines no les apaguen… (Kyoto¿?) total que és veu un espectacle brutal. Inclús quan són esdeveniments importants, encenen i apaguen llums d’oficines, a mode de pantalla gegant de píxels, i escriuen paraules, dibuixen logos, etc. que es veuen des de km de distància, siguis miop (jo quasi sempre oblido les ulleres) o no.
També acostumen a fer castells de focs per qualsevol cosa… i en els partits de beisbol cada homerun dels locals, és una festa de llums i colors.
La capçalera ho reprodueix una mica.
I també us voldria presentar el meu company de fatigues americà, Cesar Cunucu, un gos caribeny que ve d’Aruba, acollit fa molts anys pel meu tiet. Ha guanyat molts premis d’habilitat i tot i que no m’agraden gaire els gossos, aquest és realment intel·ligent i sorprèn com entén ordres, fa acrobàcies, balla breakdance… brutal!!
Ahir a la tarda arribava a Chicago, després d’un llarg viatge via Milà (amb hostessa indisposada inclosa, suma-li una hora més).
Definitivament Alitalia no és de les millors aerolínies. Per Setmana Santa ens van perdre maletes i aquest cop el sistema d’entreteniment d’un viatge transatlàntic era pèssim (només dues pel•lícules en tot el viatge, i a la pantalla petita que compartíem cada 20 o 30 viatgers). Una mica avorrit… tot i què els horaris ens van obligar a llevar molt dora i per tant dormir durant el vol.
Un cop aterrats, em va sorprendre el fet que a les ja conegudes cues d’immigració, amb exhaustius controls i preguntes sobre perquè vas a Estatus Units, si ets un espia o si tens intencions de matar al President, es separen els visitants/immigrants, dels residents, en dues cues diferents. Quan a la part de residents s’acumula molta gent (perquè ha arribat un vol intern, etc.) obren la cua i fan que els residents passin per les oficines dels visitants, i aquests (tinguin pressa o no, hagin d’agafar un altre vol, o el què sigui) han d’esperar, quiets i morts de calor, a que passin tots els residents. Per atraure turisme deu ser…
Després d'anar a comprar al super (megasuper COSTCO em truca el meu tiet que està a l’estadi de Beisbol dels Chicago White Sox i que li sobraven dues entrades, per mi eren les 2 de la nit i el partit acabaria cap a les 5 de la matinada (hora biològica) però com que encara era de dia i no és fàcil trobar entrades així, m’hi vaig apuntar. Em va costar mantenir-me despert però l’espectacle s’ho valia.
Avui dia de jetlag (horaris del tot trastocats), desfer la maleta i contestar alguns emails i demà ja cap a la Universitat a entrevistar-me amb el professor que m’acollirà aquí, i començar a treballar… que de feina en porto un carro ple!
I com que acabo d’arribar i encara no he pogut fer gaires fotos, he aprofitat aquesta de Flickr per a la capçalera.
Seguiré informant!
Si bé en moltes webs es troben fotos d'anglesos alcohòlicament desinhibits en festes universitàries, on hi passa de tot, els que hi ha aquí deuen ser-ne l'excepció (si més no a la piscina).
A Utah, em van avisar que utilitzar banyador de natació era sinònim d'homosexualitat i que cridava l'atenció, per tant “allà dónde fueres haz lo que vieres”. Però aquí ningú m'ha dit res i enlloc d'una piscina sembla que estigui en un cole de l'Opus.
Situem-nos: piscina coberta de 25×12'5m. On hi ha famílies, estudiants, nenes, avis… I només hi ha un carril per nedar, que no fa ni dos metres d'amplada i tothom neda braça! Jo més d'un cop he vist perillar parts sensibles del meu cos…
El problema, a part de que la gent no porti gorro i l'aigua sigui translúcida a punt de sublimació, és quan surts de l'aigua. Els vestuaris, que tenen els seus anys, són com molts altres, amb les les dutxes sense mampara ni res, una paret i 5 sortidors. I jo em dutxava allà tant tranquil fins que el tercer dia em vaig començar a sentir observat, bastant observat. Llavors, observant jo, vaig veure que ningú es despullava allà davant dels demés, al contrari: el terra està xop (perquè no hi ha mampares a les dutxes i es mulla tot) però a ells els hi és igual, abans es mullen els pantalons i els mitjons que deixar anar la tovallola que els tapa. Es dutxen amb banyador, si si amb sabó i tot, però amb banyador. En canvi ningú porta xancletes, serà que els fan nosa.
En fi, allà ells i els seus problemes però PERQUÈ VAN FER LES DUTXES AIXÍ, DONCS?