NOTA: Vist que el missatge via podcast no va acabar d'arribar, a veure si unes imatges us criden més l'atenció…

Com deia una de les fidels seguidores d'aquest bloc, la bugaderia que vaig exposar, era certament depriment.
Jo hi vaig anar un dissabte al matí, ple de llum, gent de tots colors i edats, diaris, música… però és veritat, que dies abans, quan buscava una bugaderia per allà aprop, uix, feia “iuiu” eh! Volia entrar a preguntar quan costava i quan temps trigava un programa normal de rentat i el posterior assecat, i aiaiai em va costar. Era tard, fosc i plovia. Dins hi havia poca llum, amb fluorescents que pampalluguejaven i la gent que esperava, ni llegia ni res, miraven a terra i a esperar. Moltes pel•lícules han aprofitant escenes similars, i quina casualitat, a fora també era fosc i plovia! Jo no volia ser protagonista dels diaris de successos i premsa groga anglesos (famosos a tot el món), i ser partícip de la reproducció d'alguna d'aquestes escenes, així que vaig decidir que tornaria dissabte, costés el que costés i trigués el que trigués.

Doncs bé, passada una setmana la cosa ja no s'aguanta i urgeix una nova visita a la bugaderia. En aquest cas la situació és ben diferent.

La bugaderia del campus està al mig de la plaça, i plena, plena! a tothora. El curs va començar fa una setmana, i ara toca que tots els nouvinguts, s'iniciïn en aquest ritual.
La sala, petita i estreta, estava plena de nois i noies de disset – divuit anys, i no hi havia màquines lliures. Aquests nouvinguts, encara no coneixen a gaire gent, i per tant van tots junts amb els companys de classe a fer la bugada. Ells aprofiten per lligar amb les noies: “jooo i aquí on s'ha de posar el sabó, algú ho sap? (mirant a una noia, es clar!)” i mentre la cua ja surt fora i ens estem esparant a peu dret, una noia comenta en veu alta, “Ui, els diumenges està a tope això, eh, tothom deu aprofitar” Home, i si us poseu d'acord tota la classe per venir junts, encara més! En fi, ho deixo per més tard.

Quan torno al vespre, la situació és totalment diferent. Hi ha màquines lliures. La gent és més gran, els ànims estan més apagats i hi ha menys o cap comentari ni bromes. Cadascú al seu rotllo! Serà l'edat? No, jo prefereixo pensar que és l'hora i que ja s'ha post el sol!

En fi, han passat 31 minuts des de que he posat la màquina (aquí valen 1,5 pounds) i és hora de posar-la a l'assecadora.

Fins aviat!!!

p.d: estic pensant en fer la guia Lonely Planet Bugaderia, perquè els rodamóns del món sàpiguen on es posen.

Em sap greu no escriure tant sovint… Ara començava a agafar el ritme, a rebre més comentaris que de costum, etc. Però és que ara ja he tornat a la rutina(llevar-se, menjar, treballar, dormir…) i dóna poc a les aventures o reflexions filosòfiques.
No vaig saber que finalment marxava a Anglaterra i a on anava, fins 4 dies abans, i per tant en un moment em vaig trobar a Londres, una ciutat que d'entrada no m'atreia, parlant en anglès i tot moolt més car que a Barcelona, havent-me d'espavilar per menjar, per moure’m d'un lloc a un altre, etc. I per tant la rutina va canviar de cop, quasi sense assimilar-ho. I precisament és d’això, de les rutines, del què us volia parlar avui.

Tooots tenim els nostres costums, des de que ens llevem, fins que anem a dormir, i inclús quan dormim, i quan vas a un lloc nou, doncs t’hi has d’anar acostumant.

D’entrada aquí els horaris són diferents. El fet d’anar una hora menys no és el més destacat, sinó l’horari europeu dels àpats. Dinar a les dotze o la una, no és del tot rebutjable, si acabéssim de trebalalr a les 5 i després lliure. Però sopar a les 7 és una mica més complicat de compaginar, amb la nostra rutina. Si sopes a les 7, què fas fins que no vas a dormir? Jo a la tarda, quan marxo del despatx, ja no tinc internet, i a la residència no hi ha televisió ni companys de pis. Que jo el primer dia… bé us situo. Es tracta d’una planta baixa amb tres habitacions independents i una sala-cuina comú. Doncs el primer dia, després de sopar sol i no veure rastres d’altra gent, quan vaig sentir que algú entrava a la seva habitació vaig sortir pitant a saludar i presentar-me…”hola que soc el noi d’aquí davant, que estaré aquí un mes i soc de Barcelona…” i l’altre “ah, hola encantat jo soc de les Scheichelles i he vingut a veure la meca filla que estudia aquí i demà ja marxo”. Al cap de dos dies, em trobo un altre home a la cuina i repeteixo la presentació… “hola que soc el noi d’aquí davant, que estaré aquí un mes i soc de Barcelona…” i ell “A hola, jo soc de Glasgow i demà ja marxo…”. Total que aquí entra hi surt la gent tot el dia i no dóna temps a establir converses, i si hi sumem els horaris dels àpats (els meus menys d’acord a l’horari europeu), doncs això, que a partir de les 7 o les 8 aquí poca distracció. I ja he llegit dos llibres, Eduardo Mendoza “Mauricio o las Elecciones primarias) i un thriller en anglès de James Patterson, Mary, Mary. Així que demà després d’esmorzar començaré ja el tercer!

No sé perquè però quan estic fora de casa menjo diferent… bé si que ho sé, aquí pel preu de les fruites i verdures!!! La fruita la venen a tant la peça i un préssec val cent peles, els plàtans 60 i les pomes, més barates això sí, 30, però més avorrides. I els enciams també són, cars cars!
Per tant el què a mi m’agraden les amanides i les fruites, doncs aquí s’ha d’anar variant una mica. En canvi la carn i els ous valen més o menys el mateix i mira, no m’agrada tant però tiro per aquí. Això sí, la pasta amb tomàquet i pa amb formatge phildephia ho puc trobar a tot arreu.

El temps lliure també és diferent. Jo a Barcelona ja dono voltes, ja! Però aquí més. Si bé el temps més fred i sovint més gris, no m’agrada quedar-me a casa i ja he arreglat una bici vella de competició i he anat uns quans cops fins al poble, m’he fet soci de la piscina del campus (aaahh no és obligatori portar gorro de bany, i està l’aigua…..!!), la setmana que bé fan dansa contemporània, Walker Dance Park Music i diumenge vaig amb un company mexicà, la seva dona i els dos bessons de 5 mesos, d’excursió per aquí.

I al vespres, per no anar a dormir abans de les deu de la nit, que serà normal si sopes a les 7, doncs faig coses de pàgines web o miro uns DVDs que m’ha deixat un company xinès, que tot i estar etiquetats en xinès, hi ha la opció de sentir-los en anglès, i entre els cedits, hi ha una perla dels anys 80, que vaig veure ahir, “Tequila Sunrise” del Mel Gibson, Mchelle Pfeiffer i Kurt Russell, jaja quins records! També tinc Blade Trinity, Coronado, Elektra, Ocean’s twelve, que ja he vist però que són entretingudes. Com podeu veure molt culturals i profundes.

I no voldria despedir-me sense dir-vos que estic obtenint bons resultats en la meva tasca quotidiana de cerca d’informació per a la meva tesi, i que vaig coneixent a molta gent d’altres universitats.

Espero que vosaltres també estigueu aprofitant el temps, ja que de seguida canviaran l’hora i ens quedarem tots a les fosques (jejeje jo ja no notaré el canvi) i que tot us vagi molt bé!!

Per cert, sabíeu que mentre jo escrivia això i vosaltres dedicàveu un temps a llegir-ho i ha gent que té altres aficions? (“recita el número pi fins al 100.000, telaaaa)

Fiu fiu

El dissabte dèu ser el dia que tothom, turistes i locals, dediquen a fer la bugada. Jo em vaig llevar dora, per poder aprofitar el matí, i vaig ser dels primers en arribar a la bugaderia “The Laundrette”. 3 lires la rentadora (45 min.) mitja lira un grapat de sabó i 1 lira 20 min. de secadora, total: més de mil peles. Això si, l’experiència s’ho val.

Va començar a arribar gent… Una família de turistes, el pare la mare i dos fills, que es van repartir el diari a trossos i així passaven l’estona. Una parella de nois, que també llegien el diari esportiu. Una dona carregada de sacs de roba ho entafonava allà dintre com podia (la rentadora petita val 3 i la gran 4) i ella aprofitava la petita al màxim. Va arribar un home vellet, amb gorro de llana, acompanyat d’un altre de pell morena i entre els dos portaven bosses de plàstic plenes de roba i també es van asseure als bancs de fusta. Al final la bugaderia estava plena i no parava d’entrar i sortir gent. Jo no coneixia a ningú i entre ells tampoc no massa… però tots compartíem una tasca comuna, i tot i el fred que feia fora, hi havia caliu (a més l’olor de tanta roba junta…).

Va estar bé, i com em va corregir la Maria, era una escena mítica de Gent del Barri, no de veïns. Jo penso que quan vas a un altre país, pots fer-ho de moltes maneres, però hi ha coses que cal fer per conèixer com viuen ells. I una d’elles és anar a la bugaderia i veure, escoltar, preguntar… De la mateixa manera com anar a una barberia/perruqueria. És una cosa internacional, n’hi ha a tots els països, i és on pots conèixer de primera mà com viuen, què pensen… són gent donada a xerrar, així que si preguntes, t’ho explicaran tot. A més, l’instrumental, la decoració, la neteja, etc. d’una barberia/perruqueria expliquen molt del lloc on ets. Feu la prova!!!

Ara ja soc a Lancaster University, en una residència que sembla un pis del Berlín dels anys 80, com els de la peli Goodbye Lennin, poca llum i fred però divertit. És com viure a l’Autònoma, amb tots els serveis aquí però la ciutat a mitja hora en bici, i aixó si: mooolt més gris i núvol! Aquí al estar més al nord que Barcelona, el sol pesa més i li costa més pujar amunt…. joooh! (és broma).

p.d: sembla una contradiccio pero cincideix l'aniversari de la mort del CHE, amb la festa de la Hispanitat (celebrem que els espanyols vam invair America), com que a Anglaterra dema no es festa, jo recordare la mort d'Ernesto Guevara de la Serna!
i una abraçada a la meva cosina recent Doctoarada que visita Bolivia!!Felicitats i disfruteu!!

Que tingueu molt bon pont aquells qui feu festa i que el sol us il•lumini!!

Només comentar algunes coses que m’han cridat l’atenció aquests dies a Londres. El metro és una passada, de car, però també d’efectiu. En un moment vas de punta a punta, hi ha 13 línies i moooltes parades. Inclús línies que es desdoblen, amb el problema de que hi ha estacions amb 4 possibilitats per línia i ai….

Ahir entrava al metro i hi havia una pissarra gran, al mig d’on fitxes per entrar, que ho veus per força, que explicava que el dia abans hi havia hagut un problema a la línia Northern, degut a problemes elèctrics, entre les 17 i les 19 i que per això hi havia hagut retrassos afectant el retorn a casa dels usuaris, i demanava disculpes per les molèsties. Ho firmava el Director de Transports de la ciutat de Londres. Jo a Barcelona mai he vist que ningú demani disculpes per una cosa així… ni tant sols informen de què està passant…
A més aprofiten els caps de setmana per fer obres, i es veu que les línies estan velles, velles, així que cada cap de setmana, el metro està fatal!

Però també hi ha una cosa que m’ha sorprès negativament. Només a la ciutat de Londres hi ha cinc-centes mil càmeres de videovigilància, i que com denuncia una revista, cada dia som gravats per unes 300 càmeres diferents com a mínim. Suposo que degut als atemptats i tal ara ho volen controlar tot, tot! Les escales de cargol, en tenen una a cada angle per no perdre visió, els carrers, el metro, tots els autobusos, tot està ple, ple, ple. I n’hi ha tantes que la gent ja passa, i es segueixen produint robatoris, atracaments i de tot… la gent s’hi ha acostumat.
Jo he fet en una setmana unes quantes fotos, 348 MB. La memòria que deuen necessitar per gravar 24 hores de videolvigilància deu ser increïble, i que cal conservar (1 any?) per si aquell dia va passar alguna cosa, poder-ho buscar (sinó de què serveix?)… doncs un gasto impressionat en nom de la seguretat.

També per seguretat, suposo, han tret totes les papereres del metro i de les estacions. Així que si estàs bevent o menjant alguna cosa, t’asseguro que et veuràs en el ridícul paper de passejar una ampolla buida o un full de propaganda que t’han donat a l’entrar, durant tot el dia fins que trobis una paperera.

I finalment una botiga que em va cridar l’atenció és ARGOS. Una botiga que de fora té uns cartells immensos, però que dins és com un banc, amb uns mostradors plens de catàlegs, i gent fent cua pe mirar els catàlegs. Es tracta de comprar per catàleg, no hi ha productes a la vista. La gent es trona boja mirant catàlegs de 1600 pàgines on es ven de tot, i t’ho porten a casa o ho reculls allà mateix (teles, bicis estàtiques, planxes, ipods, cds, llibres, roba, roba, roba… i una cuaaaa!!

En fi, detalls subjectius de Londres.

Estic jugant a un “joc” que vull compartir amb vosaltres. És semblant al “joc” de no anar a cap Mc Donalds, que vaig començar des de que vaig estar a Chicago per primera vegada, i on era l'opció fàcil i tòpica, i m'hi volia resistir (ho porto aconseguint 5 anys). I és que el “joc” es tracta de no agafar l'opció fàcil.

Alguns podeu pensar que soc molt obert i sociable, altres que soc tímid i reservat, segons l'entorn on m'hagueu conegut, el dia de la setmana o si estava plovent! Però la veritat és que no em costa gaire conèixer gent, preguntar i xerrar. I aquí que l'idioma és diferent al meu, el joc té més emoció. Suposo que a tothom li ha passat que estant a l'estranger i sent parlara català/castellà, es gira i diu: “Ep! Sou catalans!” jejejejeje doncs el meu joc consisteix en no dir res. I és que aquí seria l'opció fàcil, ja que està ple, ple, ple de catalans i castellans que no sé d'on han sortit… m'estaran seguint??

Total que jo encara no he parlat amb ningú d'aquí en català ni castellà, i no per descortesia sinó perquè també hi ha indis, pakis, chinesos i coreans, australians, kiwis, suïsos, sudafricans, americans, italians, portuguesos,… i triar per triar prefereixo parlar anglès i amb gent del “quinto pino”. És el joc!!!

I a més a més és molt més divertit. No sé el motiu pel qual ALGUNS (no tots eh!) castellanoparlants parlen sense problemes i amb un to de veu alt, com si ningú els entengués, parlen de tot i se'n enfoten de tot, sense pensar que el castellà és un dels idioma més parlats al món i que molta gent pot entendre, però a ells tant els hi fa. Així que jo, que no he dit res en castellà/català quan es presentaven o quan a l'habitació em deien hello!, em dedico a escoltar-los:

Uns han portat cartrons de tabac per parar un tren i els pensen vendre per aquí “oye, preguntales a esos a ver si les puedes endiñar un cartón tio.. jajajajaja mira mira que le compran, yo voy a buscar el mío a ver si también se lo endiño a alguien”.El negoci es vendre el paquet a 4 lliures (uns sis euros).
Només arribar una noia li està dient a un altre noi que acaba d'arribar a la cua de la recepció “osti aquí hi ha uns pubs de p*** mare, ja veuràs, ja t'ho ensenyarem” i el tio, es clar, encantat!

I un andalús que havia voltat per tot el món, es ben gloriava de la diversitat d'Espanya “es que Espanya es una passada tío, tiene de todo, osti si tu eres de Navarra ya lo sabes, allí se come de p*** madre! Joer, que yo tuve una novia 6 años que era de Pamplona i no veas, que comilonas, los domingos acabábamos a las tantas”. En canvi uns altres asseguts al meu costat, sense saber que jo els entenia, deien: “…si eso está bien, però en Catalunya es distinto” i ja no vaig sentir res més!

I quan ja baixava cap a l’habitació, al soterrani on només s’hi pot baixar en ascensor o per les escales d’emergència (perquè sempre estan tancades les sortides d’emergència??) s’ha començat a entaforar gent a l’ascensor i sento: “jejeje aquí mola perquè la xent no nos enten!” i jo, seguint el joc, no he dit res però se m’ha escapat el riure. Ells s’han mirat “osti, aquest xiquet si que nos entén…” i jo delatat, els he despedit amb un cordial Adéu!.

En fi, en aquest joc no hi perd ningú, i en canvi vosaltres guanyeu alguna historieta… ja que si de seguida digués “osti, pues yo soy de Barcelona” la conversa seria més trivial i sense importància. Així que espero haver-vos entretingut una estona.

p.d: I m'he quedat amb les ganes de saber en què deu ser diferent Catalunya:
GAME OVER, TRY AGAIN

Instants …

+ instants …

Em sap greu desilusionar-vos, però per sort no em passen coses sorprenents cada dia.
Avui ha estat un dia tranquil. Com que feia sol (estic començant a dubtar de tot el què havia sentit a dir sobre Londres) he decidit seguir caminant, ja que em quedava per veure el mític pont sobre el riu i el centre, amb els seus mercats,… demà i demà passat ja he d’anar a la Universitat, on tinc unes visites concertades.

Realment molts us deveu preguntar què hi faig jo aquí? doncs és fàcil i segur què molts us hi sentireu identificats. Estic fent el doctorat sobre les estratègies docents que utilitza el professorat universitari i quines necessitats i dificultats tenen per a millorar les seves classes. Per tant estaré a Londres visitant l’Imperial College i coneixent què fan ells per millorar les seves classes, com utilitzen els recursos tecnològics, etc. I després a Lancaster el mateix a la Universitat d’allà.

Bé, un cop ja us he posat al dia dels meus assumptes, us en vull transmetre un altre. A mi em va marcar la sèrie Veïns, que feien a tv3 fa anys, anys. I sempre sortia l’escena de la bugaderia. Doncs ara soc a Anglaterra i la vull viure. No marxaré de Londres sense passar dues hores assegut davant d’una rentadora-assecadora de dos mestres de diàmetre, veient com dóna voltes. Primer cap a un costat i després cap a l’altre. I si m’avorreixo, a llegir alguna revista del cor rosa anglès. Doncs sí, sortiré de l’alberg amb una cistella de mimbre plena de roba, i aniré dos carrers més avall on un cartell de neó blau que hi diu “Laundry”, s’intercala amb un de vermell que diu “yes, we’re open”.
Espero poder compartir amb vosaltres aquestes sensacions, i si algú té enveja, a Gràcia, crec que a la Plaça del Sol, també n’hi ha una!!

Aaaah i suposo que els que heu estat aquí ja ho sabeu. I és que a totes les guies ho posa: “sobretot no et paris a l’esquerra de les escales mecàniques del metro, que molesta molt als anglesos”. I jo no m’ho acabava de creure, però avui ho he viscut i és increïble. Estem tres persones assegudes al metro, un al costat de l’altre. Un paio mig vagabundo que porta gorro de llana (fa fresca però com per portar gorro…), un modern amb americana i suadora de caputxa a sota, escoltant música i jo. Tot normal, cadascú al seu rotllo, jo mirant i escoltant a tothom… Quan arribem a la parada, baixem els tres alhora, una darrera l’altre sense empènyer, tot normal, cadascú al seu rotllo, jo mirant i escoltant a tothom… i pugem els tres a l’ascensor (el metro deu anar molt avall i també cal ascensor), tot normal, cadascú al seu rotllo, jo mirant i escoltant a tothom… però quan comencem a pujar les escales mecàniques, jo em poso a la dreta, com diu la guia (que per alguna cosa la he comprat!) i el del gorro a la meva esquerra. Llavors el modern-londinenc, es posa en el paper de Londinenc-enfadat-per-haver-parat-a-l’esquerra i de molt males maneres empeny al del gorro i li diu: “perdoni!”. Ara ja no és normal, jo al meu rotllo i casi saltem daltabaix de la barana de la DRETA! Però el del gorro no es dóna per al·ludit i el següent que puja repeteix l’escena i el torna a apartar de males maneres.
Crec que com que tothom va al seu rotllo, i com que és una rutina de cada dia, l’únic que la trenca és quan algú es para al costat esquerra. Deuen pensar mira, el novato, i de mala gana l’aparten. I així trenquen amb la rutina i tenen alguna cosa per comentar: “Oh avui m’ha passat una cosa sorprenent al metro, un paio amb gorro de llana s’ha parat al costat esquerra de les escales mecàniques, t’ho pots creure?”

En fi, un altre dia més!

El Generator, és un alberg urbà mooolt gran. A Austràlia havíem conegut molts albergs d'aquest tipus, però tots eren de camp i platja. En canvi aquest és urbà, amb la diferència que la gent enlloc de tenir una taula de surf i les xancletes, porten traje i una maleta amb el portàtil. N'hi ha que viuen aquí mesos, i és un formiguer de gent que arriba i gent que marxa. Costa uns 30 euros la nit, amb plat d'espaguetis a la bolonyesa inclòs, que per ser Londres no està malament.
Però també hi ha gent amb motxilla que venen a passar uns dies de vacances o de festa, i al bar de l'alberg, amb animació anglesa cada nit, es serveixen vodkes, pintes de cervesa i tot tipus de barreges estrafolàries (vodka + Malibu ¿?) des de les 6 de la tarda sense parar. Les preguntes que fa l'animador (ahir tocava trivial) no importen gaire. La qüestió és que quan ell crida, Ozi ozi, la gent del bar es torni boja i cridi encara més!

El transport és car, molt car! I la targeta de viatges il•limitats de metro i bus, comença a partir de les 9:30. Abans és hora punta i té un altre preu. O sigui que mentre espero que sigui l'hora “dels turistes” escric una mica.

En canvi molts museus són gratuïts, com hauria de ser, i quan tingui temps lliure aniré a veure. Vull veure el museu de la ciència, el d'Història Natural, i el National Gallery. A part de voltar pel riu Thames i anar al Speaker Corner de Hyde Park, a veure si aconsegueixo reunir prou gent per crear un grup d'alliberació o alguna cosa similar.

Comencem les casualitats del dia: ha fet sol!!! Si, si, ha estat sortir de l’alberg i ni un núvol. El dia que havia de fer turisme de monuments fa sol!!

La segona casualitat, ha estat quan anava passejant per davant del Palau de Buckinham i m’han preguntat si jo sabia quan era el canvi de guàrdia. Pensava que al ser moreno i tal i com estan les coses em prendrien per terrorista però s’han confós. Total, que el famós canvi de guàrdia es fa un dia si i un dia no, i no en tenia ni idea de quan era, però al ser davant la balla, he vist a tothom corrents i si, en aquell moment tres soldats sortien d’una porta per anar a rellevar al company de la garita… mira tu!

I a la tarda, després de voltar i voltar la tercera casualitat-sort del dia (espero no haver exhaurit tota la del viatge). M’havien recomant, que anar a Londres era sinònim d’anar al teatre, i dels teatres, a un musical, i dels musicals al Fantasma de l’Òpera. Doncs quan per casualitat passava per davant del teatre on ho feien, no sabia ni on era, he entrat a preguntar què valien les entrades i per quan. Llavors se m’ha acostat un vellet, i jo pensava que ja em volien timar, perquè obrir la jaqueta i treia un sobre… aiaiaiai però no, era un home de bona fe, que havia comprat entrades a través del centre cívic i el seu amic no havia pogut venir i li sobrava una! Així que jo i ell, ja som amics, hem anat a veure el teatre, i en molt bona posició. Una obra realment impressionant que es fa des de fa 15 anys, 2 cops al dia.

En fi, un primer dia a Londres moolt positiu, i això que no em cridava gaire l’atenció… però si fa sol!!! De tornada a l’alberg una tempesta per no quedar malament i a sopar, a sopar dora!

Apa, fins aviat!