Psicologia Experimentada (2a part)

(continuació de l’article anterior)

… el joc va continuar una mica més però passat aquest punt, ja no era tant un joc. I això que som amics, amics des de parvulari, eh!

Vam comprovar com, d’unes instruccions molt bàsiques, cadascú les va interpretar a la seva manera i com reaccionava cadascú per dur-les a terme!! Va sortir el bo i millor del comportament de cadascú sense previ avís, sense pensar… El moderador, impressionat i sorprès del què veia i del poder que tenia, flipava.

Per exemple, una persona de l’altra grup s’imaginava que ell era la bandera (del mític grup de campaments) i que si el nostre objectiu era conquistar-lo i portar-lo a la nostra sala, ell s’hi havia de resistir com fos! I així, cadascú va anar interpretant un paper que s’anava creant ell mateix sense que ningú li hagués especificat… i que el moderador no s’esperava!

Conclusió (o moraleja que també és una paraula que m’agrada): només d’una ínfima instrucció ens podem arribar a comportar de manera extrema i radical, atenent a vesasabertu quins arguments, però si imaginem que això s’indueix una mica, que el moderador, amb tacte i premeditació, comencés a introduir dosis de desconfiança, de rivalitat, d’odi, etc. de seguida dos grups amics podrien acabar malament, molt malament! I si ho extrapolem a grups que ja no es tenen simpatia… ostres! la que es pot arribar a liar!

I aixó, que no m’ho invento jo però que sense voler hem experimentat en persona, forma part de la Psicologia Social, una de les assignatures que més em va agradar, i que Milgram o Zimbardo ja van estudiar fa quasi 50 anys.

Milgram va experimentar amb un grup de persones, que havien de produir descàrregues elèctriques a unes altres i veure fins a quin punt eren capaços de produir dolor a aquestes, pel simple fet de seguir unes ordres. Volia comprovar “els perills de l’obediència” i analitzar si els participants de l’Holocaust, al seguir ordres, eren còmplices o no.

Per la seva banda, Philip Zimbardo, que era amic de Milgram, va dur a terme el famós experiment de la Presó de Standford. Es tractava d’un grup de voluntaris, els quals es dividien entre presoners i policies/vigilants, en una simulació de presó als sòtans d’aquesta prestigiosa universitat.

Us recomano que el llegiu sencer (aquells que ho desconegueu) perquè impressiona! tant, que al cap d’unes setmanes van haver de suspendre l’experiment; se’ls hi havia descontrolat. Els vigilants es van excedir en el seu paper de policies i els presoners acceptaven el seu paper de víctimes, fins al punt de patir trastorns emocionals reals i severs.

La ètica d’aquests experiments és qüestionable i arriben al límit del mètode científic.

+ info: Experiment de Milgran a la Wikipèdia
+ info: Experiment Presó Standford a la Wikipèdia, pàgina oficial de l’experiment i vídeo documental.

i si teniu més curiositat, podeu llegir l’experiment de Robber’s Cave o l’experiment de la Tercera Ona, que recentment s’ha reproduït en pel·lícula.

Psicologia experimentada (1a part)

Fa uns dies, ens vam reunir un munt d’amics i amigues a Cal Cabreta, per celebrar els 30 anys d’un d’ells.

Dissabte, visita al castell de Cardona (la fortalesa Medieval més important de Catalunya, construïda l’any 886 per Guifré el Pilós) i calçotada/graellada feta per nosaltres mateixos. Després a veure la baixada d’andròmines (m’agrada aquesta paraula) del carnestoltes de la mateixa vila.

I a la nit… ai a la nit!!

La persona que feia anys, tenia l’encàrrec de rodar un curt (tenia més de 24 actors i actrius potencials, i la seva imaginació per preparar un guió en mig dia), però com que allò era una olla de grills, va decidir fer “un joc” diferent. Va dividir la colla en dos grups, i cada grup estava en una sala de la casa.

A un grup li va dir que havia d’anar a l’altra sala i agafar UN objecte sense que se n’adonessin (l’altre grup no coneixia les instruccions donades al grup oposat). I a l’altre grup (el meu)ens va dir que recordéssim bé tot el què teníem perquè podrien passar coses. De seguida vam deduir que els altres ens vindrien a robar. I sense dir res, quan va venir l’altre grup a la nostra sala, els vam estar vigilant, mentre ells feien balls i percussió variada per distreure’ns, alhora que un d’ells robava un rellotge, per exemple. Tots ho vam veure però no vam dir res, i cada grup va tornar a la seva sala.

Llavors el moderador, que a partir d’aquell moment va anar improvisant, va dir que havíem de recuperar allò tant valuós que ens havien près, i que no era el rellotge… i que nosaltres també havíem d’agafar UNA cosa.

Vam acordar que allò més valuós que ens havien près era l’altra meitat de la colla (érem el subgrup romàntic) , i que mentre anàvem a buscar-los per convidar-los a venir a la nostra sala, un de nosaltres aniria per l’altra porta i agafaria un objecte (romàntic si, però robar l’objecte s’havia de fer!).

Però ai las! Quan l’altre grup va veure que els agafàvem de la mà per portar-los cap a l’altra sala, van començar a oposar resistència i la situació es va tensar, i molt! Hi va haver un forcejament considerable, i al veure que no volien venir, per evitar tensar encara més l’ambient, els vam deixar i vam tornar a la nostra sala…

p.d: en breu es publicarà la segona part.

Foto: Phillip Peleroyer, Paris Pillow Fight
Rutabaobab Learning around the world
Akoranga Educación, tecnología y desarollo
Crowdfunding Sherpas